Ara ja no és suficient amb conservar els rotllos de cel·luloide que contenen els fotogrames de les pel·lícules a molt baixa temperatura i sense humitat, com fa la Filmoteca de Catalunya en el seu Centre de Conservació i Restauració de Terrassa. Malgrat que aquest sistema tradicional, fins i tot rudimentari, pot preservar el material durant desenes i centenars d’anys, el món ha canviat tant que cada vegada hi ha menys sales que puguin projectar cinema analògic, el suport que tenen els 40.000 títols —i les seves respectives 200.000 bobines— que integren el fons de la Filmoteca. Les sales han apostat massivament per la reproducció digital, com s’evidencia a Barcelona, on el cinema analògic només es pot veure al Phenomena i a la mateixa Filmoteca.
Davant aquest escenari, la institució cultural liderada per Esteve Riambau ha decidit impulsar un pla sistemàtic de digitalització dels seus fons, sent conscients que una manera necessària de preservar el patrimoni cultural és poder-lo difondre i ara toca fer-lo en el suport digital perquè es pugui veure amb facilitat, tant a sales comercials com a plataformes. “Les pel·lícules que tenim estan ben conservades, ara del que es tracta és de visibilitzar-les”, sosté el director de la Filmoteca.
Sota aquesta premissa, s’ha començat digitalitzant 16 llargmetratges i curtmetratges enguany, augmentant fins a 20 els títols que es preservaran cada any a partir de 2023. El seu manteniment digital es complementarà amb passar a formar part d’un cicle de llarga durada que s’inclourà en la programació de la Filmoteca del Raval, podent delectar-se amb joies com La ciutat cremada, Tren de sombras o Los felices 60, tres dels títols que ja s’han digitalitzat enguany. Fins al moment, l’arxiu cinematogràfic català havia fet aquest procés de manera puntual, sumant 25 llargs i 40 curts en suport digital.
Amb l’impuls del nou pla, s’han desemborsat uns 1,1 milions d’euros per disposar de la infraestructura necessària per arrencar un projecte de més magnitud. La Filmoteca ha destinat 600.000 euros a adquirir dos escàners que es dedicaran a fer la captura digital dels films. Estaran situats a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisual de Catalunya (Escac), també a Terrassa. Aquí la digitalització es millorarà des de la sala de projecció amb estació de color de la qual disposa el centre formatiu, un pas imprescindible per completar el procés, corregint la imatge i millorant la qualitat. L’Escac ha mobilitzat uns 500.000 euros a adaptar les seves instal·lacions. El pla també ha suposat la contractació de dos treballadors a la Filmoteca i dos més a l’Escac.
Les pel·lícules que s’inclouran en el pla mantindran l'”esperit eclèctic” de la Filmoteca, assenyala el seu director, però també hauran de tenir rellevància històrica i una bona qualitat dels materials de preservació disponibles. Els requisits que hauran de complir seran haver estat produïdes o coproduïdes a Catalunya entre els anys 1940 i 2014, sempre en suport fotoquímic; no disposar de còpies digitals d’alta resolució; comptar amb el consentiment previ dels titulars dels drets d’explotació, i contemplar la diversitat de gèneres, estils i períodes del cinema català. Tal com remarca Riambau, l’objectiu no és digitalitzar-lo tot, ja que, no només seria molt costós, sinó que suposaria ocupar el 40% del volum informàtic de la Generalitat.
Aquest primer any del pla, els llargmetratges digitalitzats han estat: Un vaso de whisky (Julio Coll, 1958), A tiro limpio (Paco Pérez Dolz, 1963), Los felices 60 (Jaime Camino, 1963), Vida de família (Josep Lluis Font, 1964), Furia española (Francesc Betriu, 1974), La ciutat cremada (Antoni Ribas, 1975), Boom Boom (Rosa Vergés, 1990) i Tren de sombras (José Luis Guerin, 1997). En els curts, s’ha posat una especial atenció en Picasso, tenint en compte l’imminent 50 aniversari de la seva mort, i els títols triats han estat: Lecciones de cinematografía (Paco Pérez Dolz, 1956), Circles (Ricard Bofill, 1966), Oda a Gaudí (Jordi Vall Escriu, 1967), Picasso-136 (Jordi Vall Escriu, 1969), Picasso a Catalunya (Josep Palau i Fabre, 1979), Picasso l’alegria de viure (Jordi Artigas, 1981), El museu dels tres palaus (Josep Maria Forn, 1982) i Picasso nostre (Maria Lluïsa Borràs González, 1982). A partir de 2023, una comissió externa i representativa del sector cinematogràfic determinarà els títols a digitalitzar, a proposta de la Filmoteca, seguint el model d’altres filmoteques europees.
