Diu el tòpic (veritable) que el teatre és l’espai artístic on s’exposen les tensions de l’imaginari col·lectiu i en el qual intentem renovar els pressupòsits que solidifiquen el contracte social. No té res de casual, per tant, que l’estrena barcelonina d’una obra com The Producers (musical que ironitza justament sobre el paper de la producció i el context de recepció crítica d’una peça de teatre) hagi comportat unes setmanes d’ardida polèmica a tot el país. Primer, per la traducció en llengua espanyola del llibret i, en segon terme, degut a la decisió del seu equip artístic de no oferir les entrades gratuïtes de cortesia a la crítica teatral.
Per fer-ho breu, ja he escrit en altres indrets que la consolidació d’una indústria musical a Barcelona (ordida com és el cas, quasi íntegrament per artistes catalans) i d’un públic habituat al gènere requereix un procés de fidelització que, ara per ara i dissortadament, no es pot fer en la nostra adorada llengua. És precisament perquè l’equip de Nostromo Live s’ha deixat la pell creant espectacles a l’estil ianqui, pràcticament des del no res i amb gent de casa (contràriament al que passava abans, quan s’importaven espectacles de Madrid amb ínfima presència nostrada), que més aviat del que ens pensem serà possible estrenar produccions com Les Misérables o The Sound of Music en català. Aquesta fita serà obra de gent com l’Àngel Llàcer, Manu Guix i Enric Cambray i no mercès a la manada de tuitaires i opinaires que han llençat merda contra aquest espectacle sense tenir la decència de veure’l.
Pel que fa la crítica opino, simplement, que l’Àngel s’ha equivocat amb la seva rebequeria. Entenc que guardi al sac de l’ànima molta mala llet pels comentaris que ha vist a la xarxa X i que n’estigui fins els picarols de les lliçonetes dels patriotes de tres al quarto que l’acusen de botifler, quan ell du trenta anys fent teatre en català. Però una cosa són els imbècils –que n’hi ha, i a cabassos– i l’altra és la relació normalitzada de fair play que un artista ha de tenir amb la recepció de les seves obres. No és cert que els crítics sempre hagin jutjat malament la seva feina i, en cas que ho fessin, tindrien tot el dret a opinar així. Una altra cosa ben diferent és que (amb l’auge de les xarxes i les publicacions digitals) calgui repensar de nou l’ofici de la crítica, la legitimitat d’alguns plomaires que se’n diuen i, ja que hi som, les condicions de treball misèrrimes en les quals s’exerceix aquesta tasca.
Dit això, repensem-ho tot plegat… però celebrem finalment que The Producers és a Barcelona en una producció que, ho podem dir d’entrada, és absolutament de primer món. Servidora assistí convidat a una de les funcions prèvies (21/09) i la representació encara es veia prou llastada per alguns problemes de microfonia a les veus durant el primer quart d’hora de rodatge, petits desquadraments absolutament comprensibles en l’excel·lent coreografia de Miryam Benedited, i també en el diàleg (endimoniat) entre intèrprets i la magnífica ensemble que dirigeix com un rellotge en Gerard Alonso. Entenc que la canònica demani parlar abans que res del duet protagonista, però el que fa Mireia Portas amb el personatge d’Ulla és literalment d’un altre món. La nostra actriu té una vis còmica espaterrant, supurant seducció i visceralitat a parts iguals. Una creació de barretada imperial.
Anem als protas, doncs. Ricky Mata es casca un Leo Bloom d’antologia i no ho té fàcil, perquè l’actor madrileny juga la carta d’emular la gestualitat amb què Matthew Broderick va cisellar per sempre el rol. Mata sap esculpir un self made man tan rebel com naïve a la perfecció, la seva veu emblanquinada de tenor s’ajusta al 50% escolanet 50% crooner que requereix la partitura i es mou en les escenes de ball amb una naturalitat envejable. La principal esmena del cast ve de l’altra banda i la cosa fa mal d’escriure, perquè Armando Pita es deixa el fetge en escenes mítiques com Betrayed i fa tot el possible per acostar-se a un Max Bialystock com cal. Però, ai las, aquest és un paper extra-difícil, associat a un tipus molt particular de pelacanyes cafre novaiorquès (sí, m’acuso de tenir Nathan Lane al cap!) i el seu to de veu massa peninsular en desdibuixa fatalment l’essència.
Però tot això són mandangues de perepunyetes, més encara si pensem en com de rebé rematen la feina José Luís Mosquera (ell sí que aprofita bé l’imaginari teatral barroc espanyol per dur-lo a Franz Liebkind), un Oriol Burés fantàstic com a Roger de Bris, un androgin i impol·lut Bittor Fernández fent de Carmen Ghia i un estol de ballarins que semblen nascuts a Times Square. L’adaptació textual de Marc Goméz és notable i s’apreciarà millor si els actors (ja sé que demano massa, però si juguem a la lliga dels grans hem d’ésser exigents) treballin un pèl més la dicció i interioritzin més la trepidació del text sense que això impliqui reduir el tremp velociràptor de la funció. Aquesta feina és per valents maratonians, i ara som tot just a l’inici de la cursa. La bona notícia és que tenim The Producers a Barcelona i que, gràcies a tota aquesta penya, ben aviat podrem fer musicals així en català.
I tot això no serà gràcies als envejosos, als piulaires professionals ni tampoc als crítics de tercera com servidora. Serà gràcies als artistes, que són qui fa la feina de debò en tot aquest tinglado. Oitant, we can do it!
PS.- Tinc ganes de veure l’Àngel a escena. Si els productors (els de veritat) m’hi conviden, hi tornaré. Si cal pagar, quin remei, ho farem a pesar d’anar bastant curts de butxaca.
