Els Jocs Olímpics de París 2024 ja són història. Dues setmanes llargues de competicions en les que, a més de repartir-se un total de 329 medalles, s’han batut més de 50 rècords mundials i olímpics.
Durant molt de temps, batre rècords (de visitants, de pernoctacions, de trànsit a l’aeroport, de creueristes…) ha estat l’objectiu més o menys explícit de governs de tots colors i de la indústria turística a casa nostra i a tot el món. Darrerament, però, s’alcen cada cop més veus que posen en qüestió aquesta visió i reclamen, segons el col·lectiu que s’expressa, controlar, gestionar, regular, limitar o decréixer en termes de xifres de visitants. Hi ha fins i tot qui fantasieja amb poder triar qui ens ha de visitar i qui no.
Al darrera de tot plegat, un fenomen que no és nou, però que en els darrers anys s’ha començat a identificar de manera més generalitzada i profunda, com són els símptomes de massificació turística. Una massificació que té el seu origen en la saturació de determinats indrets —allò que anomenem atraccions turístiques— des d’on es generen un seguit d’impactes directes i indirectes més enllà del lloc puntual on es troben, és a dir, en el conjunt de la seva ciutat o regió.
La magnitud d’aquests impactes és el factor que ha portat enguany a l’esclat de protestes en llocs eminentment turístics (com les illes) o en llocs amb concentració d’atractius turístics (com moltes ciutats). El focus del neguit se situa, principalment, en els efectes induïts sobre el mercat de l’habitatge.
En aquest article, però, ens centrem en la problemàtica de partida. Es pot aturar el turisme de masses? La resposta, ja ho avanço, és “potser sí, però no amb les mesures que coneixem”. Aquestes mesures van, en general, des de les regulacions d’accés (com al Parc Güell de Barcelona) a les limitacions d’aforament (com a l’Acròpolis d’Atenes). Això si parlem d’atraccions turístiques concretes, on certament és més senzill reduir afluència, tot i que no sempre és fàcil determinar-ne el volum adequat.
La cosa es complica més si parlem ja de ciutats o de parts importants d’aquestes. Un dels casos més comentats ha estat el peatge que es fa pagar a Venècia a les persones que la visiten sense pernoctar-hi. Sembla ser, però, que aquest peatge no ha estat de moment un factor alleujador de la pressió que reben els carrers i els canals més emblemàtics de la Serenissima perquè, malgrat les esperables queixes, s’ha constatat que ningú es fa enrere de pujar al vaporetto de torn per haver de pagar 5 euros de més.
El focus del neguit se situa, principalment, en els efectes induïts sobre el mercat de l’habitatge
La mateixa lògica aplica a la immensa majoria de polítiques que s’han engegat en aquest sentit per tot el món: les protestes per la part de la demanda i la pressió per part de l’oferta acaben per relegar aquestes mesures al terreny de la cosmètica.
I és que la paciència (o potser caldria dir la tossuderia) de les persones que visiten llocs saturats no sembla tenir límits i desafia qualsevol postulat de racionalitat com els que fonamenten la teoria econòmica convencional. O és elecció racional del consumidor fer cues de tres hores per pujar a una atracció d’un parc temàtic sabent que passarà el mateix en la següent? O dedicar més de mig matí (amb sort) a arribar i poder accedir a una determinada cala on el repte fonamental serà fer-s’hi una foto sense que hi aparegui ningú més, malgrat estar ocupat fins l’últim centímetre de sorra i d’aigua? Per no parlar de les aglomeracions per coronar al cim de muntanyes on fins fa no res només hi podien arribar persones amb unes condicions i una preparació excepcionals.
Situacions d’aquest estil són cada cop més freqüents i es produeixen en més indrets. Però és ben cert que hi ha gent per tot, i que des d’aquella teoria econòmica es dirà que si la gent ho fa, és perquè els compensa. No es tracta, a més, de culpar les persones per intentar complir allò dels 100 llocs que has de visitar abans de morir o fer-se la foto de rigor simulant sostenir una torre inclinada. El pressing de l’entorn és poderós: avui en dia, està més acceptat socialment que algú es quedi a l’agost a casa perquè no té vacances que no pas que reconegui que no pot o, sobretot, que no vol viatjar.
Mentrestant, aquest 2024 anem camí del rècord de turistes a tots nivells (al món, a Europa, a Espanya, a Catalunya, a Barcelona…). Espanya podria arribar al top mundial superant França i apropant-se als 100 milions de visitants. I la tendència, degut a la incorporació a la demanda turística d’una important part de la població mundial, asiàtica sobre tot, és creixent.
Això significa que escampar turistes per llocs que actualment no són tan cobejats, una de les mesures estrella dels qui parlen de gestionar la massificació, pot ser una resposta a curt termini, però que finalment resultarà igualment insuficient.
Per exemple, avui en dia ja no sorprèn que algú del nostre entorn viatgi a un país com Laos, que fins i tot el viatger més empedreït difícilment podria situar l’any 2000 en el mapa. I és que Laos ha incrementat en més d’un 220% l’afluència de turistes des de començaments de segle, apropant-se als cinc milions de visitants (per una població total d’uns set milions d’habitants). En aquest sentit, les illes Filipines semblen ser la nova frontera de l’exotisme, en una ruta que en algun moment va començar a Tailàndia (actualment rondant els 25 milions de visitants després d’haver arribat als 40 abans de la pandèmia) i va seguir per Vietnam (12 milions el 2023 front els 18 del 2019).
El pressing de l’entorn és poderós: avui en dia, està més acceptat socialment que algú es quedi a l’agost a casa perquè no té vacances que no pas que reconegui que no pot o, sobretot, que no vol viatjar
El nostre planeta és molt gran i, atès que les zones més o menys freqüentades pel turisme són encara minoritàries respecte les que no, es podria pensar que hi ha marge de sobres per anar ocupant nous espais no massificats. Tanmateix, sabem que els impactes resultants van molt més enllà de l’estricta presència física de les persones als llocs i que l’emergència ambiental, climàtica i de biodiversitat hauria de ser un important element persuasiu per ni tan sols proposar-s’ho.
El turisme de masses, doncs, sembla imparable. Ni les campanyes de desincentivació a viatjar a Amsterdam que el mateix ajuntament de la ciutat ha adreçat a la joventut britànica, ni la batalla de Nova York contra les plataformes d’apartaments turístics han resultat en una disminució de les xifres de turistes pels seus carrers.
Conscients de l’enorme dificultat per aconseguir-ho sense literalment tornar a aixecar muralles al seu entorn, les ciutats busquen fórmules alternatives: si no es pot limitar el nombre de visitants, almenys que es comportin. Copenhaguen, per exemple, ha creat un programa pilot per premiar amb diversos avantatges un seguit de bones pràctiques que es plantegen als turistes en matèria de sostenibilitat i civisme, que s’ha tancat recentment per fer-ne una avaluació de cara a una possible reedició l’any vinent. A l’espera d’aquests resultats podem pensar, en el món de l’economia de l’experiència en el que ens trobem, que aquesta gamificació gairebé pot resultar un nou incentiu per passar uns dies a la capital danesa.
El turisme de masses sembla imparable: ni les campanyes de desincentivació a viatjar a Amsterdam ni la batalla de Nova York contra els apartaments turístics han resultat en una disminució de turistes
Com a mesura més radical, l’escriptor Umberto Eco defensava l’any 2007 a un article a The New York Times, no sense certa ironia, la creació i ubicació en indrets distants dels originals de rèpliques de les principals obres d’art i enclavaments històrics per poder satisfer el creixent desig de visitar-los (que no necessàriament de conèixer-los) i així salvar els originals de la degradació a la que els sotmet la massificació.
Sigui com sigui, sembla molt dubtós que la majoria de gent es conformi amb la rèplica, com sembla dubtós també que qui vingui a Barcelona per primer cop, fins i tot un segon o un tercer, no passi per la Sagrada Família encara que després es dirigeixi al Monestir de Sant Cugat. I encara que no ho fes, hi hauria desenes de milers de potencials visitants esperant a la cua de l’adopció del model de vida occidental, turisme inclòs, amb l’objectiu d’algun dia admirar en persona la Façana del Naixement (i fer-s’hi la corresponent foto).
El turisme té un pes cada cop més important en tot el món i en tots els nivells de l’economia des del punt de vista territorial. Per això decréixer o simplement limitar el turisme sembla ara com ara una circumstància que només un factor extern a la destinació en qüestió pot aconseguir.
Sabem, com la pandèmia i altres crisis ens han mostrat, que si alguna cosa així passa estem davant d’un sector que pot resultar força volàtil. Per això, fins i tot allà on es baten rècords, el temor a que els fluxos prenguin una altra direcció és constant, i encara que es facin discursos contra la massificació, és difícil trobar algú que li vulgui posar el cascavell al gat.
Fins i tot allà on es baten rècords, el temor a que els fluxos prenguin una altra direcció és constant
En definitiva, tot i que el lema dels Jocs Olímpics és “més ràpid, més alt, més fort”, l’important, com va dir Pierre de Coubertin, és participar (o així hauria de ser). Portat al terreny del turisme, podríem dir que més que no pas els rècords, l’important és tenir l’oportunitat de conèixer llocs, però gaudint de l’experiència i sense interferir més enllà de l’inevitable en la vida de les persones i en el funcionament dels indrets que ens acullen.
En tot cas, per fer-ho possible, les regions, les ciutats i les institucions que les governen, junt amb el sector, tenen un repte monumental damunt la taula: revertir els efectes de la turistificació (a la que dedicarem el proper article). A aquesta tasca caldrà aplicar tota la matèria grisa que puguem aglutinar. Sorprèn, en aquest sentit, l’absència d’una conselleria específica en el nou Govern. O potser no sorprèn tant quan malgrat el 54% del turisme del món es produeix al nostre continent, aquest sector no compta amb una cartera a la Comissió Europea.
Amb aquestes premisses, si les autoritats i el sector es troben impotents per resoldre l’equació del sobreturisme, potser sí que finalment serà la incomoditat la que portarà a que una part dels qui viatgen optin per quedar-se, almenys més sovint, a casa seva. O potser no…
