Simetries del món, simetries de l’esperit: em fan arribar Días de coronavirus (Hypermedia), de Jorge Ferrer. La primera reacció és defensiva. Sobren al meu parer en aquest món un bé de Déu de diaris del coronavirus, del confinament, etc, que aporten poc o res si no ets cosí segon de qui els ha escrit. I ni així, de vegades.
De tota manera, amb cosí o sense, tingui o no tingui àvia, Jorge Ferrer és un llamp de Jorge Ferrer. És un senyor cubà molt i molt culte, instal·lat des de fa temps a Barcelona, on brega per viure d’escriure. És el traductor de referència de la llengua russa per a unes quantes cases editorials molt serioses. Per exemple, Galaxia Gutenberg, la nina dels ulls de Joan Tarrida. Tarrida va passar de dirigir el Círculo de Lectores a pilotar un bellíssim avió de caça que, cada cop que s’enlaira, cobra peces de primera magnitud per als lectors en espanyol de tot el món. Acaba de caure Stalingrado, de Vasili Grossman. Una obra cabdal te la miris per on te la miris. Però si al capdamunt es mira a través d’una titànica feinada de recuperació i reconstrucció de moltíssims fragments de l’obra mutilats per la censura soviètica —que en aquest cas es va aturar a molt pocs mil.límetres de l’ablació de clítoris literari, amb perdó—, la cosa sens dubte es magnifica.
Resulta que a Ferrer, a Jorge Ferrer, precisament, al cubà Ferrer que porta anys d’apassionat exili a Barcelona —ciutat que ell sembla haver après a gestionar íntimament com una illa—, bé, doncs just a aquest home li ha tocat traduir, no el Stalingrado en pes, sinó tots i cadascun dels bocinets que, de mossegada en mossegada, els censors de la vella URSS li havien anat arrencant. Ell ha traduït, posat a lloc i visibilitzat dins del text tot allò que li mancava. Descensurant com qui reviu un mort. Alça’t i camina.
Aquesta feinada de xinesos, més encara que de russos, va voler Déu encolomar-la a Jorge Ferrer en plena primera onada del coronavirus, aquells quaranta primers dies de feréstec confinament. El temps, el seu temps, es va esberlar pel mig com un coco: pel matí, Ferrer es batia al front de Stalingrado. A la tarda, escrivia un diari sobre el coronavirus, un seguit de reflexions que d’antuvi es van publicar a la revista mexicana El Estornudo (que Déu n’hi do…) i que han acabat agafant forma doncs això, en aquest volum tot just editat per Hypermedia.
Jo crec que a mi aquesta història m’hauria frapat en qualsevol cas. Però si al capdamunt venia revestida d’una simetria inquietant…m’explico. Resulta que jo també vaig passar aquells primers quaranta dies de confinament escarrassant-me a traduir un llibre amb nom de ciutat, associada també a un fet d’armes tan ple d’heroïsme com de desastre. En el meu cas, més modest però no pas per això menys sentit, es tractava de Gerona, l’Episodio Nacional de Benito Pérez Galdós íntegrament dedicat a l’afrós setge de Girona durant set llargs mesos de 1809 per la Grande Armée de Napoleó. Certament jo no traduïa del rus, sinó del castellà al català, i no havia d’avançar trencant amb les dents nus rere nus de censura, sinó d’una altra cosa més ambígua, més tèrbola… Més relacionada amb una trista, tossuda obstinació en l’oblit…
Jo no portava un diari paral.lel, com Jorge Ferrer. Però sí vaig esquitxar tota la meva traducció d’“entreactes” o notes vivencials, amb voluntat de connectar la tragèdia passada amb el drama present.
Diuen que quan fas el que sigui amb amor, per tot arreu peten alegries. Una de las últimes, tan agredolça com volgueu, però alegria al capdavall, ha estat aquesta insospitada, furtiva germanor entre Jorge Ferrer traduint Stalingrado tancat a Barcelona i servidora traduint Girona tancada a Madrid. Cadascú a casa seva i al seu setge. Tocant-nos amb les puntes dels dits de totes les nostres ciutats de l’ànima com qui diu al sostre de la Sixtina.
Per cert que Ferrer, als seus diaris, no se n’està d’esmentar una novel.la que a mi sempre m’ha impressionat molt, Anna Karènina. Per la novel.la en ella mateixa i pel seu traductor més famós al català: Andreu Nin. Us en recordeu? Una vegada es van trobar a Moscou amb Josep Pla, a qui Nin es va entestar a convidar a una mena de paella soviètica en una dacha… Pla en deixaria una constància escrita, d’allò, tan despietada com per a pixar-te de riure…
Procurem de viure bé mentre es pugui. I, si ens tornen a tancar, que sigui amb bons llibres. I amb la gent immensa que els va escriure.
