Alexia Putellas, Josep Carreras, Antonio López, Montserrat Caballé, Leo Messi, Antonio Banderas, Carlos Sainz, Rosalía, Marc Márquez, Jordi Alumà, Jaume Plensa, Andrés Iniesta, Joaquim Maria Puyal, Joan Roca, Carles Puyol, Joan Manuel Serrat, Rafa Nadal, El Tricicle, Kilian Jornet… El vídeo recopilatori de tots els premis atorgats per la Fundació Sport Cultura durant aquests anys és suficient per justificar-ne l’existència, malgrat que, a banda d’aquests premis (que és pel que són més coneguts), la fundació també participa en diverses tasques socials com és l’elaboració de l’Estudi de Valors de l’Esport, l’organització de diversos torneigs esportius o la celebració de jornades d’innovació i emprenedoria per a acompanyar entitats i clubs.
Sí que és cert que hi ha molta flor i nata, sí que és cert que al costat d’entitats socials històriques conviuen en els seus òrgans alguns peixos grossos empresarials, però també és cert que algú ha de fer que ens coneguem i ens veiem les cares. I sí, va ser Samaranch qui va fundar aquests premis l’any 2004, però no sé si ningú més hauria pogut muntar una entitat que procurés unificar la veu i el diàleg entre l’esport, la cultura i les institucions: el cas és que ho va fer ell. De fet, no cal que tots pensem igual, però sí que cal que, a Barcelona, ens coneguem tots. És inevitable, tard o d’hora, de fet. Però, a banda de coneixe’ns, un cop a l’any donem una ullada als nostres protagonistes en aquests dos àmbits i ens podem concloure amb fatxenderia que som força collonuts. Són molts anys plens d’afanys i, enguany, també.
Edifici RBA, 23 de maig, un bon aperitiu dempeus i un bon posterior dinar. Les converses que enllaço van sobre música (Palau, Liceu, Auditori han vingut com un sol home), sobre mecenatge (la nova llei, les entitats i fundacions filantròpiques implicades, el que encara ens falta per assolir), les eleccions (no han vingut els candidats, encara que hi estaven convidats: no ho deuen haver considerat prou urgent dins la seva carrera desenfrenada) i més breument el negoci editorial. Com que sobre esports no en sé parlar, com a màxim m’entretinc una estona amb el cap d’esports de RAC1, el recuperat Joan Lluís Garcia, i aventuro indicis sobre la tornada de Messi o sobre la prematura enyorança del Camp Vell abans que l’enderroquin.
Aquest any celebrem Grant Dalton, en la categoria d’esport, i Carla Simon en la categoria de cultura. El primer és un destacadíssim regatista neozelandès que ha fet diverses voltes al món a vela, protagonista de destacats rècords mundials. Rep el guardó en mans del president del Reial Club Nàutic, Jordi Puig, i en el seu parlament, a banda de referir-se òbviament a la propera Copa Amèrica, ens parla de recrear l’esperit olímpic de la ciutat. En canvi, Carla Simon rep el guardó en mans de la presidenta del Consell d’administració del TNC, Neus Aranda (enyor de l’època Daurella, per cert). Tampoc no és exactament que rebi el guardó, perquè la nostra flamant ambaixadora cinematogràfica no podia assistir a la cerimònia, i a banda de reivindicar en un vídeo la presència de les dones en el cinema, no s’ha oblidat d’esmentar la importància que a nivell internacional se sàpiga de l’existència de la nostra llengua i de la nostra “regió”. Més que ambaixadora, doncs, podríem parlar com a màxim d’una cònsol honorària. Sospir. Per no dir quina llàstima.
El premi a la trajectòria és per al gran compositor i director Antoni Ros Marbà, que rep el guardó en mans del president del Palau de la Música Joaquim Uriach, i que ens ofereix el discurs més brillant del dinar: a banda d’anunciar una propera obra sobre Walter Benjamin a estrenar al Liceu, parafraseja tant Einstein (sembla ser que d’ell és la frase sobre no parar de pedalar per evitar que la bicicleta caigui) o Ravel: “És millor un bon cuplé que una mala simfonia”. I, pel que sembla, cada cop se sent més atret per Beethoven que pel seu fins ara preferidíssim Mozart. Tothom acaba tard o d’hora entrant en raó i cansant-se una mica del nen repel·lent que tot ho sap fer (diuen) bé.
És la tercera vegada en la història dels premis (per cert, ben presentats pel locutor de ràdio Aleix Parisé) que es fa una menció especial: l’Hospital Sant Joan de Déu el 2018, Josep Lluís Vilaseca el 2020 i enguany l’exfutbolista i exentrenador Juan Carlos Unzué, que carrega amb ell tota la causa en favor dels malalts d’ELA. I que ja no pot, segons sembla, sostenir un micro. Afirma que el premi que voldria recollir és que els malalts d’ELA no volguessin, massa sovint, morir-se per no ser una molèstia per als seus éssers propers. Ens parla de prioritzar les persones i de com, en aquest món que veu cada vegada més inaccessible per al seu cos, aquesta prioritat perd posicions de forma massa clara. Segon sospir. Per no dir quina por.
Tal dia farà un any, però ens hem vist les cares. Tal dia farà un any, però la societat civil barcelonina (les elits i el que no són tant elits) han compartit un espai durant una estona i han fet la cosa bonica de cada primavera. Tal dia farà un any, però només en un poblet petit com Barcelona és possible que persones tan diferents es puguin entendre en alguna cosa. L’esport i la cultura potser només són un pretext. Potser sí, d’acord. Però, ben pensat: i què?
