La famosa sèrie anglesa The Crown va convertir la plaça de Francesc Macià en una extensió de París. Allà es van gravar les escenes de les darreres hores de vida de Lady Di abans que tingués l’accident mortal. La façana corbada, blanca, coronada per glorietes i per dos anuncis (Danone i Mango) de l’edifici que hi ha al cantó muntanya de la plaça va ser l’escenari perfecte.
Aquest extrem, el que hi ha entre l’Avinguda de Pau Casals i el carrer de Calvet, és un dels corners més coneguts i més atapeïts de la plaça. Aquí s’hi concentra tot. Botigues, un petit estanc, serveis bàsics com contenidors, una bústia groga de correus, aparcaments de bicicletes i motos i un carril bici. Però el que ocupa més espai són les terrasses. Aquest és un lloc per quedar, per ser vist, un lloc a mig camí entre l’Upper més Upper i l’Eixample.
I entre les terrasses, una amb solera, el Sandor, un local creat el 1944, com es pot llegir als para-sols que hi ha sobre les taules. Un lloc amb moltes històries, com les visites que hi feia el famós doctor Ignasi Barraquer, pare de l’oftalmòleg Joaquim Barraquer, amb el seu mico Jocko vestit amb un abric igual que el seu. Ara no hi ha micos, hi ha gossos i hi ha pocs abrics; en canvi, hi ha moltes armilles acotxades i molta lycra. Nois i noies que surten al carrer amb la roba del gimnàs i es prenen un cafè amb llet de disseny als locals més moderns que hi ha al costat de la històrica terrassa. Tots concentrats en pocs metres, perquè el veritable protagonista d’aquesta plaça és el cotxe. Ja sigui en la modalitat d’aparcament en doble fila, una veritable tradició en aquesta rotonda, o bé sigui circulant.
El tramvia obligarà a transformar aquesta plaça més d’hora que tard
Francesc Macià va ser de les primeres rotondes que va tenir la ciutat. Es va construir als anys 30 i ha tingut molts noms: Alcalà Zamora, Germans Badia, i Calvo Sotelo, el més conegut. El 1979, es va canviar aquest nom franquista per l’actual, però estaria bé saber quantes persones a Barcelona no han actualitzat el seu nomenclàtor i encara l’anomenen així. Francesc Macià és bàsicament una rotonda gegant, un lloc de distribució dels vehicles, complicat de superar i no apte per a conductors novells. Hi ha cinc sortides i sempre hi ha algú que dubta i que acaba aturant la dinàmica circular que envolta un parc molt verd.
Un parc amb arbres i fins i tot amb un estany que té la forma de l’illa de Menorca, un homenatge de l’arquitecte i paisatgista Rubió i Tudurí al seu poble natal, tal i com explica el periodista Xavi Casinos. Un jardí que queda amagat, perquè cal jugar-se la vida entre els cotxes per accedir-hi i l’estany només es pot veure des d’un punt elevat. Poca gent voreja tota la plaça a peu. Hi ha els qui van per les voreres de muntanya i altres per les de la part de mar, on s’aixequen les torres amb vidres de mirall i que donen també un aspecte financer a aquest lloc.
Si la part de muntanya trasllada a París i les terrasses conviden al descans i l’oci, a la part de mar, s’hi treballa. L’arquitectura és més funcional. És el terreny per oficinistes ocupats que hi transiten o que hi van a buscar taxi. Taxi, bus o el Tram. Aquests son els transports públics que hi ha a la zona. I un d’ells, el tramvia, és el que obligarà a transformar aquesta plaça més d’hora que tard.
