“Estic content amb la meva trajectòria. Visc sense presses, amb la maduresa suficient per gaudir dels projectes en els que em capfico sense dependre de que em validin, que m’aplaudeixin. Crec que es pot ser feliç sense la necessitat de menjar-te el món i, simplement, vigilant que el món no se’t mengi a tu”. L’escriptor i periodista Francesc Soler assaboreix la seva copa de vi blanc vespertina, una litúrgia que procura observar cada tarda, “encara que és curiós com costa trobar bars a Barcelona que et serveixin bons vins o caves d’aquí, tot i que som una potència vinícola a nivell mundial!”.
Sonen els primers compassos de La femme d’argent que obren el Moon safari d’Air, i “costa creure que hagin passat ja més de 25 anys des que es va publicar aquest disc”. L’atmosfera del Bar s’anima. El parroquià somriu, confortable i amb la mirada viva, desperta, encara que porti dempeus des de les 3.45 de la matinada. Cada dia s’aixeca a aquesta hora, reminiscència d’un gran tros de la seva vida al capdavant d’informatius de ràdio matinals. “I això que jo vaig estudiar periodisme guiat pel gust per escriure, per narrar històries”, rememora en relació a una època dolça, on mestres com Joan Barril o Joan Manuel Tresserras li van ensenyar més que les simples eines per treballar. “A més d’ensenyar, aquells professors inspiraven”.
Nascut a Roda de Ter, mentre altres xavals jugaven a futbol i somiaven amb ser Schuster, el particular Olimp del jove Francesc el componia la santíssima trinitat de literats locals: “Miquel Martí i Pol, Emili Teixidor i Miquel Obiols, que va morir fa molt poc i que, a més de ser un gran creador televisiu, també era un gran escriptor”. D’ells i de l’escola pública del poble, el parroquià ha heretat un gust pel català musculós, colorit, de la zona. “Aquestes expressions i paraules que cal mantenir vives perquè expliquen una manera de pensar, de viure, que és molt d’aquí, i que no es reflecteixen en el català simple, funcional, que es parla a la ciutat”.
Venir a viure a Barcelona va ser, d’altra banda, i en part, alliberador. “Va ser quan vaig sortir de l’armari, i he de dir que va ser un procés festiu. Mai no vaig portar una doble vida ni res semblant, però quan li vaig dir a la meva família, ho feia ja com un jove adult. Per a mi, de fet, l’homosexualitat té molt d’autosuficiència. Del fet que empoderar-se depèn només d’un mateix. I també d’empatia, perquè, encara que jo no ho he patit, formo part d’un col·lectiu que continua estant perseguit en molts indrets del món”.
Haver viscut prou
Va arribar un moment en la vida del Francesc en què, després de gairebé una dècada i mitja treballant a Catalunya Ràdio, es va imposar la necessitat d’un canvi. I aquest canvi tenia molt a veure amb la necessitat d’escriure. “El 2021 vaig sentir que ja havia viscut les suficients coses com per tenir quelcom interessant per escriure, més enllà de llibres d’entrevistes, que era el que fins llavors havia publicat”.
Així va néixer Barcelona, demà o aquesta tarda, una sàtira sobre la ciutat “patida per algú que va viure molts anys al barri de la Sagrada Família i va veure com es va anar convertint en l’infern”. Xarrupa una mica de vi, somriu, prossegueix: “És que em sento com Nostradamus, perquè moltes de les coses que deia en aquest llibre sobre la gentrificació, els turistes, la massificació, s’han anat fent realitat!”. La seva següent obra, El somriure del dofins, abordava un registre molt diferent: “Era el llibre que portava dins des de feia anys. Una auto ficció imaginada que em va obligar a dirigir una mirada d’adult cap als escenaris i moments de la meva infantesa i adolescència”.
Amb Sarah, mereixes saber-ho (Rosa dels Vents), acabat de publicar, l’autor torna a canviar de territori, aquest cop per filar un thriller de complicitats, d’amistat i fraternitat enfront d’una violència masclista capaç d’adquirir múltiples rostres, diferents maneres de ferir, de fer mal, de posar en evidència la grotesca perillositat del maltractador. Aquesta carrera d’escriptor es complementa amb col·laboracions en diversos mitjans com TVE, RAC1, TV3 o aquest mateix diari, amb la secció mensual Hashtag Barcelona.
Reinventar-se massa
“La meva relació amb Barcelona ha anat mutant, des d’uns primers anys en què la vaig viure com el meu refugi, la meva casa, fins a l’actualitat, en què tinc amb ella una relació d’ambivalència en la qual no puc evitar preguntar-me si, a canvi de tot el que em demanda, aquesta ciutat em dona un retorn equivalent”, raona l’autor.
El parroquià no dissimula el seu amor per l’Eixample, que per a ell reflecteix l’essència moderna, ordenada i europea d’una ciutat “que, no obstant això, em dona una sensació com de voler-se reinventar massa i massa sovint, amb la qual cosa perd la seva essència, la seva tradició, i acaba donant la sensació que tot és efímer, provisional. Que, aquí, les coses no poden durar”, observa, posant punt i final a la seva copa de vi.
— El que perdura sempre és la qualitat de la teca d’aquest Bar. Per si vols sopar alguna cosa després de la copa.
Francesc Soler somriu.
“Soc molt de tapes, va molt amb el meu caràcter tastaolletes”, replica. “I és una cosa que també va molt amb la meva manera d’escriure, canviant de gèneres i estils a cada obra”, afegeix, sense treure ull de la carta de tapes i racions.
