Francesc Viñas Faura: Amor i pedagogia

“Sempre m’ha interessat la cultura en tota la seva diversitat. M’entusiasma la interrelació de les arts i, per descomptat, el teatre. De fet, em sento orgullós de la meva voluntat de saber, del meu interès per gairebé tot. El que menys m’interessa és l’esport… Només m’agrada saber que ha guanyat el Barça, però això és en honor del meu pare, que era un gran culé!”.

Francesc Viñas Faura ha arribat a temps per a una copa de Corpinnat, “que no té res a envejar a la majoria de xampanys francesos”, abans de sopar un menú “dels de primer i segon plat, amb copa de vi i, sobretot, postres”. De fons, una selecció musical variada és tolerada “fins que soni reggaeton. Llavors, si et plau, canvia d’emissora o apaga la ràdio”.

Ha exercit de professor de literatura i ha estat director del Institut Arquitecte Manuel Raspall de Cardedeu, on a més de diverses generacions d’alumnes també ha format a directors de centres escolars. Apassionat de literatura i teatre, va ser director del servei de cultura de l’Ajuntament de Granollers a finals dels 80 i és el conductor dels clubs de lectura Llegir el teatre del TNC i a les biblioteques Can Pedrals de Granollers i Núria Albó de La Garriga. També imparteix el curs Literatura i Arts per a la Universitat Popular de Granollers (UPG) i col·labora activament amb l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

El 2020, el seu amor per la cultura es plasmava en la publicació del seu primer llibre, La Garriga i la literatura, dedicat a estudiar a fons el substrat literari del seu poble natal. Ara, el parroquià torna a les llibreries amb l’impressionant El teatre de la natura a Catalunya(Godall): el primer llibre que s’ocupa d’un fenomen intransferiblement català que es va desenvolupar durant el primer quart del segle XX i reivindicava el paisatge com a escenari de l’obra teatral. “És un tema força desconegut, però que diu molt a favor del nostre país. D’origen francès, fora de Catalunya aquest fenomen cultural no va existir. Un periodista d’un diari madrileny de l’època, assistent a una de les representacions del teatre de la natura, deia que a Madrid només els agraden els toros i prou”, riu. Profusament documentat i il·lustrat, el llibre ens fa descobrir una manera de fer teatre que es va viure en diverses localitats catalanes en plena època de l’esplendor del Modernisme burgès.

El camí d’alumne a mestre

“Ni el català ni la literatura catalanes existien en els centres educatius dels anys 70, era deplorable”, lamenta Francesc, que recorda amb especial afecte com li van canviar totes les coordenades cursant sisè de Batxillerat: “Per primer cop ens van fer llegir llibres de grans autors espanyols i d’alguns autors francesos com Albert Camus i el seu L’étranger”, rememora amb el primer plat del menú acabat de servir. “Allò em va obrir tot un món de possibilitats”.

Aquelles lectures van ser la llavor d’un moment clau en la seva vida, “quan, acabat el preuniversitari de ciències, vaig decidir estudiar Filologia a la Universitat de Barcelona”. Eren temps d’aprenentatge constant, de nedar en diferents direccions a la recerca de referents culturals, molts dels quals havien quedat ocults sota el pes de les llargues dècades de la dictadura i el seu forçós oblit institucional. També van ser anys de fer història, a més de llegir-la. “Un fet per a mi molt rellevant va ser el de la meva participació política el 1979 en el primer govern democràtic que va haver-hi des del final de la guerra al meu poble, La Garriga, al costat de l’escriptora Núria Albó com a alcaldessa”. Van ser uns anys intensos i molt apassionants.

El cercle s’anava a tancar quan, “esperonat pels meus companys, vaig decidir acceptar la direcció d’un centre de secundària. Aquell va suposar un dels grans reptes de la meva vida, que vaig emprendre amb voluntat transformadora dins dels límits i encotillaments governamentals”. Així va ser com, aquell noi que s’havia enamorat dels llibres i de la cultura amb Camus, es va convertir en algú amb veu i vot dins d’un sistema pedagògic sobre el qual ara ja no pesaven els silencis, vergonyes i omissions de l’anterior règim.

Esperant un nou esclat

Per a en Francesc, Barcelona és la seva ciutat de referència, “un nucli aglutinador on hi ha sales, bars i restaurants de tota mena” al qual continua venint un o dos cops per setmana per gaudir d’algun acte cultural. Una manera de viure l’urbs que li ve de la infància, “quan venia aquí amb els meus avis una vegada al mes a menjar en algun restaurant de renom i després anar-nos al teatre a veure sarsueles o espectacles còmics. Per a mi era màgic”.

Més endavant, ja de jove, va viure el revulsiu cultural que va sacsejar els seus carrers els anys 70 i 80. “Anava al cinema Publi a veure pel·lícules d’art i assaig i moltes nits al Zeleste, al Jamboree, a la Cúpula Venus o al Salón Diana. També anava al teatre Poliorama o al teatre Barcelona, que estava al costat de l’estació. Amb l’eclosió dels teatres alternatius de petit format es va obrir una nova veda: Sala Becket, Tantarantana, Versus, Teatre Gaudí, La Gleba, i un llarg etcètera de sales que et permetien connectar amb nous autors i actors, més enllà de la programació oficial dels grans escenaris. En paral·lel gaudia del Tradicionàrius, un projecte que recull el nostre patrimoni musical amb la mirada d’avui”, explica finalitzant ja segon plat del seu menú.

— I ara mateix com veus Barcelona?

El parroquià arrufa les celles. “La banalització de la cultura i l’esclavisme de les grans marques que ho malmeten tot estan contaminant i despersonalitzant la ciutat. Penso que passem una fase d’una certa letargia, però a poc a poc es va alimentant l’esclat d’un nou temps que estarà ple de creativitat i vigor, amb un respecte clar a la història de la ciutat”. El vell professor acaba la seva copa de vi i sentència: “Les noves generacions tenen la paraula”.

— Mentre esperem que les noves generacions recuperin l’ànima cultural de la ciutat, et podem temptar amb unes postres?

El rostre de Francesc Viñas Faura s’encén. “Per descomptat! Qualsevol producte de pastisseria sense un excés de sucre m’encanta. Dolços, tortells, pastes de crema, carquinyolis de xocolata… el que és important és que no siguin de grans superfícies”.

— Ui no, aquí tot és casolà.

— Som-hi doncs!