Friends & Frasier

Diria que, pels membres de la meva quinta xéixer, la mort de Matthew Perry s’ha viscut amb especial dolor perquè significa el trencament amb un dels únics ponts que ens recordava la pròspera dècada dels noranta. A mi Friends sempre em va fotre una mica de mandra, per aquella distorsió de la felicitat novaiorquesa (allò que els cursis anomenen “narrativa aspiracional”) protagonitzada per uns nanos que vivien com perpetus adolescents, abocats a conflictes sense cap mena de transcendència. Però, tot i això, entenc perfectament que als meus coetanis se’ls hagi encongit el cor veient com un dels fills del nostre llampant post-olimpisme acabava matant-se en un jacuzzi, torrat com un all. A risc de semblar poc sensible, diria que la mort de Perry és absolutament lògica si assumim el destí d’algú que encara podia ser víctima de l’èxit i que, al capdavall, maldava per morir-se.

Justament perquè sempre m’ha interessat molt més l’escabrós que no pas la vida beata, a casa visquérem els noranta a través d’una sèrie coetània com fou Frasier, meravellosa comèdia que acaba d’anunciar el seu comeback televisiu. Tot i passar a Seattle, l’obra protagonitzada pel psiquiatra Frasier Crane podia haver succeït perfectament a Manhattan (l’esnobisme del seu personatge és netament novaiorquès). Però a diferència dels nois de Friends, la sèrie dels genis de Grub Street Productions tenia la gràcia de partir dels fracassos de protagonista; quarantè divorciat, forçat a viure amb el seu pare, amb una sòrdida vida amorosa i unes aspiracions culturals elevadíssimes contrastants amb la seva condició de host d’un programa radiofònic d’autoajuda. Si Friends encara creia en el comunitarisme, Frasier era la prova que el contracte social sorgeix bàsicament de la frustració.

Diria que, tot i no ésser el seu públic natural, els xéixers hem acabat adorant Frasier perquè retrata l’aspiració d’una generació que els boomers havien descrit com “la més preparades de la història”, però que ha palesat com la seva formació acadèmica (també l’accés al coneixement globalitzat i al món virtual) no li servia per viure millor que els seus pares. En certa manera, els intents de Frasier Crane i el seu germà Niles per accedir a les elits de Seattle —ja sigui als clubs de vins més selectes o a la platea d’un teatre d’òpera— són un mirall de la nostra incapacitat per accedir als aparells de poder polítics i culturals que han comandat Catalunya (hi ha molts Xers que hi han posat els peus, faltaria més, però comparteixen la característica d’ésser els més rucs de la classe). En aquest sentit, que Frasier s’acabés no ens representà cap trauma, perquè el trauma era l’obra mateixa.

Com a derivada de tot plegat, així ho recordava fa poc Colin Marshall al New Yorker, és lògic que Frasier sigui un producte mediàtic inscrit dins del poder cultural de la psicoteràpia que Philip Rieff va descriure tan bé a The Triumph of the Therapeutic: Uses of Faith After Freud (1966). A mi m’agrada el protagonista de la sèrie perquè, tot i ser un subjecte de curació espiritual (una tasca que durant molt de temps exercírem els filòsofs) la seva vida resulta la prototípica d’un pacient perfectament desastrós. De fet, qualsevol aventura social en la vida de Frasier Crane —des del seu matrimoni a la convivència amb el seu pare, un oficial de policia retirat— deriva necessàriament en el col·lapse de personalitats. La psicologització de la vida traumàtica té una altra derivada interessant perquè, al capdavall, els homes de la meva generació només hem acabat essent sincers amb el nostre psicoanalista.

Diria que Frasier continua essent el millor remei per passar d’ésser un narcisista imbècil a un narcisista mínimament decadent i divertit. La ciutat és l’escenari perfecte per escarnir el propi subjecte i, en aquest sentit, seria fantàstic que algun dels nostres guionistes inventés un equivalent barceloní del doctor Crane. No sé si miraré el revival de la sèrie que acaba d’estrenar Sky Showtime; però intueixo que a algú com a Matthew Perry li hauria anat molt bé mirar l’original perquè, al cap i a la fi, és una bona escola per enaltir el fracàs i dubtar sempre de l’èxit.