Joan Miró i Paul Klee mai van arribar a coincidir en persona, però es van influenciar mútuament. El pintor català va arribar a dir que el seu homòleg alemany d’origen suís havia estat per a ell una trobada fonamental a la seva vida. Consegüentment, quan va néixer la Fundació Miró, una de les primeres exposicions que va organitzar va estar dedicada a la seva figura. Era l’any 1999 i el museu va presentar l’obra de l’artista per primera vegada a Barcelona. Més de 20 anys després, Klee (1879-1940) torna a la capital catalana, demostrant que ell també va rebre influències de Miró. Es pot veure en Aquesta estrella ensenya a inclinar-se (1940), on el pintor presenta una estrella molt mironiana que es replega sobre si mateixa.
Es tracta d’una de les més de 200 obres exposades des d’aquest divendres fins al 12 de febrer a la Fundació Joan Miró, entre pintures, dibuixos, llibres i objectes naturals procedents, principalment, del Zentrum Paul Klee de Berna. “És una exposició que està entre el bosc i el gabinet de curiositats”, sosté la seva comissària, Martina Millà. La mostra Paul Klee i els secrets de la natura, amb un títol “una mica de Harry Potter”, segons Millà, serveix per presentar “una fascinació continuada” per l’observació dels paisatges, les plantes, els animals i els fenòmens naturals en l’obra del pintor que va navegar entre el surrealisme, l’expressionisme i l’abstracció.
La segona mostra que la Fundació Miró dedica a Klee, amb el patrocini de la Fundació BBVA, és també un exercici d’activisme cultural, defensa la seva comissària, trencant el relat monogràfic de grans noms masculins i incloent-hi a artistes que el patriarcat va fer desaparèixer de la Història de l’Art. Entre elles, està la pintora surrealista gallega Maruja Mallo amb Protozoarios (1981), rescatant de l’oblit el seu interès per les formes naturals i orgàniques, com també va fer aquest estiu a la Sala Parés l’artista madrilenya Carmen Alvar.
Paul Klee i els secrets de la natura segueix un relat cronològic, dividit en quatre etapes. A la primera, es veu com un jove Klee de quatre anys i esquerrà ja desafia la tradició del dibuix científic fent aparèixer un caragol en el seu primer dibuix documentat. La mostra recull el seu aprenentatge del dibuix normatiu, retratant animals disseccionats, flors i parts del cos en dibuixos primerencs (1883-1911), acompanyant-lo dels seus esbossos i anotacions d’estudiant. També estan els seus primers paisatges, captats quan sortia a passejar i perfilava l’atmosfera de cada lloc.
La mostra avança amb olis, aquarel·les i dibuixos del seu mític viatge a Tunísia i la seva participació en la Primera Guerra Mundial, tenint en compte que va continuar la seva formació a Munic i, tenint la nacionalitat alemanya, va ser reclutat. La Fundació Miró ha plantejat aquest espai com una roda de colors, en homenatge a una de les principals influències de Klee, Goethe i la seva Teoria dels colors. Així mateix, s’inclouen objectes de l’estudi de Klee, proves físiques de la seva obsessió per conèixer i desxifrar la natura, com ara papallones dissecades, pedres o fòssils. Tot això, com reitera constantment la mostra, posant en valor el dibuix en la trajectòria de l’artista avantguardista.
La tercera part de l’exposició projectada per Millà se centra en els seus anys de docent a la Bauhaus, mostrant una altra de les seves cares, així com ho va ser la de cuiner o músic. Aquesta última se sent en l’oli sobre tela que retrata un paisatge del riu Aare, dividit en cinc parts verticals, donant-li ritme. Segons remarca Millà, Klee va haver de fer un gran esforç per traduir en coneixements les seves pràctiques, creant molts apunts, alguns dels quals estan exposats. La seva admiració per la natura s’entén més amb la rèplica d’aquari que ha creat el museu, similar a la que utilitzava l’artista a les seves classes, quan feia que els seus alumnes observessin als peixos, aprenent dels seus moviments i veient com l’aigua influeix en la representació pictòrica.
Klee mai es va arribar a sentir còmode a la Bauhaus, per la qual cosa l’any 1931 va marxar a l’Acadèmia de Düsseldorf. Va acabar sent acomiadat per l’assetjament nazi als representants de l’art d’avantguarda i es va haver d’exiliar a la seva Suïssa natal, malgrat la seva clara contribució a la cultura alemanya. De tornada a casa, se li va diagnosticar una malaltia degenerativa que li va anar fent perdre la seva destresa i li va acabar provocant la mort, a l’edat de seixanta anys.
Paul Klee també va ser docent a la Bauhaus, així com cuiner i músic
En aquesta última zona de l’exposició, es veu com el seu traç va perdent precisió, la qual cosa, al seu torn, li permet ser més lliure i connectar encara més amb la natura, el seu principal camp d’estudi, model pedagògic i font d’inspiració al llarg de la seva vida. S’acaba transformant en un resguard vital, quan abandona el pinzell i comença a pintar amb els seus dits, identificant-se íntimament i rotundament amb les formes i atmosferes que tant havia admirat, trencant, finalment, amb la separació entre objecte i subjecte. Aquest alliberament es pot veure, gairebé tocar, a Ve l’hivern (1939).
L’epíleg també té fotografies que Francesc Català-Roca va fer de l’estudi de Miró, reforçant la sensació de trobar-se enmig d’un gabinet de curiositats. També torna a recordar els vincles latents entre tots dos artistes, veient com el català atresorava mostres naturals. Una relació que s’aprofundirà en la mostra que el museu de Berna organitzarà de cara a 2023, centrada en les obres de gran format que va fer Miró al seu estudi de Palma.
