Gaudeix amb la literatura musical aquest Sant Jordi

Des de fa uns anys, Barcelona capitalitza un nombre important d’emprenedors que s’ha distingit pel fet de crear segells editorials especialitzats en música. L’èxit, ja no tan reduït, de la iniciativa s’ha combinat amb prestigi, cosa que ha cridat l’atenció dels lectors, i fet que permet comprar obra internacional i invertir en bones traduccions, i fins i tot, en editar autors nacionals. 

L’interès ha captivat els grans grups editorials del país, que també han decidit crear segells específics. S’observa l’auge de nous lectors en matèria de publicacions de caire musical. Encara manca fer el pas de presentar títols internacionals en català, que ja existeixen en castellà, com difondre temàtiques pròpies del país, presentades en edicions acurades i atractives. La convocatòria festiva i cultural que representa Sant Jordi, enguany disposa d’un catàleg musical editorial, més sòlid i divers que en edicions anteriors, tot desitjant despertar l’interès i el gaudi del lector.

• Bob Dylan. Mixing Up the Medicine, Mark Davidson i Parker Fishel  (Planeta)

Incopsable. Bob Dylan (1941) és un exemple clar d’algú que comprèn plenament la importància cultural del seu llegat, que des dels anys 80 gestiona amb cura. Amb la venda dels seus màsters a Columbia/Sony, el cantant demostra un control sobre la seva obra amb mà de ferro. Si, a més, disposa de la seva obra poètica i literària, només ha de pensar a donar els fons i la memorabilia que se’n desprèn.

El colofó ha estat el trasllat dels seus arxius al Bob Dylan Center de Tulsa, Oklahoma, que també disposa del llegat de Woody Guthrie (1912-1967), pare espiritual via folk de Dylan. Aquest impressionant i delicat volum és la publicació oficial de la institució. Una col·lecció de documents molt diversa, profusament il·lustrada, editada amb molta delicadesa per Mark Davidson i Parker Fishel. L’autor de Girl from the North Country confia que la seva obra perduri en el temps.

• L’era dels àlbums, Àlex Torío (Columna Edicions)

El músic i professor de matemàtiques supura vinil per les venes. A partir d’una tria de 40 referències que han marcat la seva educació musical, l’autor esgrana el procés emocional de creació i el context dels títols ressenyats, entre 1961 i 1997, que han captivat el pop i el rock i que donen pas a parlar d’uns altres discos. N’hi ha molts, d’inevitables. Torío va créixer amb aquesta banda sonora. La selecció és tan sincera com discutible, ja que prescindeix dels gèneres d’arrel negra. Malgrat això, conté algunes sorpreses interessants, com ara In the We Small Hours, de Sinatra; Modern Sounds in Country & Western Music, de Ray Charles; Dr. John’s Gumbo, de Dr. John; Young Americans, de Bowie o Easter, de Patti Smith Group. Àlbums que expliquen històries i tonades, i no mereixen ser fraccionats, ni trinxats a les plataformes.

• Ella Fitzgerald, Judy Tich (Libros del Kultrum)

Ella Fitzgerald (1917-1996) probablement és la millor cantant de jazz de tots els temps. La seva tècnica de l’scat li va donar un sentit molt personal al bebop dels anys 50. Europa va ser un refugi per a una intèrpret estigmatitzada, però no vençuda pel segregacionisme. Dotada per interpretar qualsevol melodia, va insistir i treballar de valent per gravar vuit esplèndids àlbums, coneguts més endavant, com The Complete Ella Fitzgerald Song Books, editats entre 1957 i 1964. Tick es concentra en aquest període per explicar fil per randa el valor de les cançons populars, provinents del teatre musical, Hollywood, Broadway, balades o jazz. Rodejada d’esplèndids músics i arranjadors, Fitzgerald canonitza el talent compositiu i musical de Cole Porter; Rodgers & Hart; Duke Ellington, Irving Berlin; George i Ira Gershwin; Harold Arden; Jerome Kern, i Johnny Mercer. L’assagista no oblida el pas de la cantant pel pop i el soul. També observa el seu activisme, no gaire conegut, com el seu patiment per les absències a casa seva, atès que es va passar la vida a la carretera per entretenir i alegrar als altres, fos en un club o una sala de concerts. 

• Royalties de ultratumba, Eamonn Forde (Liburuak)

Elvis Presley i Michael Jackson segueixen venent molt més que aquells que encara omplen estadis. A partir d’entrevistes amb els responsables de patrimonis musicals, així com advocats, executius de companyies discogràfiques i altres actors, el llibre revela com la indústria musical s’esforça per perfeccionar el negoci dels absents. L’autor nord-irlandès explica com Freddy Mercury i David Bowie van gestionar amb cura llurs models de planificació patrimonial. Per contra, James Brown, Prince o Aretha Franklin sembla que no van prendre les mesures correctes. En canvi, Bob Dylan i Neil Young opten per la venda dels seus actius musicals, obviant així problemes familiars. “Sovint els legítims hereus s’endinsen en un món empresarial per al qual no estan capacitats i que els supera”, indica Eamonn Forde. 

• De su puño y letra, Amy Winehouse (Libros del Kultrum)

La malaurada cantant britànica de només 27 anys, de la qual serà difícil saber si va morir per accident o realment volia anar-se’n per sempre més, va deixar enrere un reguitzell d’enrenous, malentesos, picabaralles, renecs i una immensa sensació de vulnerabilitat i manca d’autoestima —“val la pena ser assetjada pels amics?”, es preguntava—, més unes quantes bones cançons. Com no podia ser d’una altra manera, arriba la idealització post mortem tan habitual en la música, en forma de llibre de records, en aquest cas, de la pròpia mà de l’autora. Retalls inèdits d’imatges i fotografies poc conegudes, notes i lletres, informes escolars, entre altres. També consten retalls i comentaris sobre el seu procés creatiu. Es podria dir que Amy Winehouse ofereix una mirada sense filtre de la seva capacitat musical. Un llibre diferent, en què participen els pares, esplèndidament editat, que capta un esperit engabiat. 

Coda

No voldríem acabar la selecció sense fer esment d’altres títols interessants. Com ara el pensament crític, respecte a la composició i el rol de la música en el si de la societat, d’un director d’orquestra com Daniel Barenboim a La música despierta al tiempo (Acantilado). Jordi Puntí a Confeti (Proa) traça una singular posada en escena d’un home que va ser més conegut per les ànsies de ser famós que per la petjada musical, que també, com és Xavier Cugat. La copla queer. De los fenicios hasta Rocío Jurado (Almuzara) encapsula una anàlisi pertinent i acurada de la filòloga Carmen Moreno, que explora la presència constant de la diversitat sexual en la història d’aquest gènere. Antoni Batista torna a la Nova Cançó, des d’una perspectiva que observa els antecedents i les pertinents influències posteriors, en la música del país a La nostra cançó (Pòrtic). Per últim, un clàssic de l’escena catalana, com Ricky Gil, que explica quatre dècades de concerts a Barcelona i arreu, com un viatge vital i d’evolució estilística a Qui toca aquesta nit? Una història del rock en 64 concerts (La Rosa dels Vents).