— Quina ha sigut la teva relació amb l’escriptura des de petita?
— Quan era petita era una mica tímida i vaig utilitzar el fet d’escriure com a recurs per comunicar-me amb mi. Però, alhora, quan et comuniques amb tu és com si volguessis comunicar-te amb algú de fora. Potser, aquest algú de fora que no tens, el supleix un paper…
— I amb la lectura?
— Llegir Tintín o Mujercitas era una font d’aliment. Ara ho continua sent. Jo, quan llegeixo un llibre, penso: “uau, m’està oxigenant, m’està obrint, m’està donant llumetes a dintre del cap, m’està encenent llumetes”. Crec que és això el que m’agrada.
— De petita ja volies ser escriptora?
— No. Cada dia volia ser una cosa diferent. Un dia volia ser directora d’orquestra, l’endemà cuidadora de dofins i l’altre, pastissera. Jo crec que una cosa que tenia de petita i que encara la tinc, per sort, és la curiositat.
— Vas començar essent mestra i has acabat sent escriptora. Tu dius que, a la vida, sovint fas el camí al revés.
— Crec que tinc la sort que tots els meus camins s’han fet al revés. Si no, ho trobo tan avorrit i tan previsible… Vaig fer magisteri i vaig arribar a treballar de mestra de primària. Vaig fer una substitució i no sabia què fer amb els diners que em van donar. Una mestra em va explicar que hi havia un taller a Catorze i em va dir d’apuntar-nos-hi. El primer dia de classe ens va posar un exercici, que era fer un text a partir d’una pintura d’Ignasi Blanch. El meu text li va agradar i em va proposar publicar-lo a Catorze. I el següent text, també. Aleshores, d’una forma natural —per mi és com una mena de miracle!— em va suggerir continuar escrivint i començar a fer entrevistes a Catorze. I, d’una forma molt ràpida, es va convertir en una feina.
— Sovint dius que temies que descobrissin que en realitat no eres bona. Com portes ara la síndrome de la impostora? Encara el pateixes?
— M’encantaria dir que no. Que bé que es deu viure sense la inseguretat! Jo crec que és una cosa que has d’aprendre a conviure-hi. Està bé que hi sigui perquè això et fa ser més prudent. Si no, no pararíem mai, seria un cavall desbocat. El que no està bé és que et domini, que t’esclafi o que t’anul·li. Crec que la nostra convivència està bé. Hi ha cops que es dispara, hi ha cops que s’adorm, però s’ha de vigilar perquè no és res més que el teu cap.
— Sovint es vol buscar la Sally Rooney catalana. A tu se t’ha posat l’etiqueta d’escriptora millennial. Com convius amb aquesta etiqueta?
— Trobo que és una tonteria com una casa. Ets jove quan tens 16 anys, quan en tens 18, quan en tens 20 i pocs, però, després, ja s’acaba la joventut. Amb 30 anys no ets una persona jove. Les meves germanes petites tot el dia se’n riuen de mi perquè diuen que soc una boomer. Estem infantilitzant la societat. Per mi és un orgull fer-se gran.
— L’any passat vas guanyar el premi Josep Pla. Com el vas rebre? Què ha implicat per a tu?
— Ho vaig rebre amb molta alegria. Això que dèiem abans de l’impostor o de la inseguretat, jo vaig pensar: “això és una cosa que durarà un any, més o menys. Mentre duri, ho has de viure amb alegria, no ho pots viure com un llast o com una penitència”. Ho visc com un regal perquè m’ha portat moltes coses molt bones. Potser he fet 40 o 50 presentacions per tota Catalunya. També a Menorca i a Mallorca. La majoria de les presentacions les han fet amics.
— Vas guanyar el Josep Pla amb el teu primer llibre. Això és una bona injecció d’autoestima…
— Sí, és veritat que apaga una mica la veu, tot i que sempre hi serà. Sobretot estic contenta perquè feia molt temps que volia escriure un llibre i ja està fet. Per tant, allò que a vegades vas pensant a la vida de “vull fer això, vull fer allò”, perquè mira, allò que tant volia, ja està fet. Com a resultat, ara fem una altra cosa. El següent que faci ja veurem què passarà.
— Tens ganes d’escriure un altre llibre?
— Sí, l’estic pensant, però vull tenir temps per anar-lo fent. Que jo n’estigui convençuda, que m’agradi, que es vagi fent a dintre, i això també és molt important. No és que tu et posis a l’ordinador i ho forcis. És com un forn. Poses una cosa a un forn i es va fent. I, de cop, el pollastre ja està fet. És un tempo que cadascú, cada persona que escriu, sap que és diferent, que pot ser més curt o pot ser més llarg.
— Quin és el teu mètode? Com va ser el mètode que vas seguir en el teu primer llibre?
— Em va passar un altre d’aquests miracles. Vaig fer un reportatge sobre una editorial que publica, en anglès, autors de llengües minoritàries. Li vaig preguntar a la Bibiana: “com està tot per Escòcia? Potser vinc aquest estiu”. I em va dir: “vine a casa meva, jo no hi seré, et deixo a casa meva tot el juliol”. Sense conèixer-me de res! Vaig ser a casa seva tot el juliol i, a l’agost, me’n vaig anar a voltar. Vaig acabar al mig d’una muntanya, en una cabanya. Jo la solitud no la pateixo, normalment la gaudeixo i la necessito. Allà vaig fer els fonaments del llibre.
— Al llibre justament parles de la solitud.
— La solitud no és una cosa negativa com a tal. Estar amb allò que t’envolta, poder anar a caminar, tenir temps d’escoltar música, per llegir, per avorrir-te, per no estar amb el mòbil… Quan vaig anar a Escòcia vaig apagar el mòbil. Som com uns ionquis dels mòbils.
— Hi dediques molt temps? Quina relació tens amb les xarxes i amb el mòbil?
— Per crear és imprescindible apagar el mòbil. Quan escrius, entres en unes capes que si estàs mirant el WhatsApp, no pots tornar a entrar-hi. Hi ha com un caminet d’entrada cap a aquell món. Crec que és incompatible.
— Com són els teus lectors/es?
— Potser el que els interessa són el tipus de reflexions. Aquesta cosa que és més intimista, més d’intentar entendre la fondària i la complexitat de les persones. Perquè és el que faig. No faig altra cosa que no sigui aquesta, em sembla.
