Germán Prieto: El noi de ‘La casa de la Bomba’

A la ràdio sona La Casa de la Bomba, l’homenatge que Brighton 64 va enregistrar als 80 a l’homònim relat de Tom Wolfe, sobre una banda de surfers a la costa californiana. És just en aquest moment, molt d’hora al matí, que Germán Prieto entra al Bar —aprofitant la seva estada a la seva Barcelona natal— i somriu, potser pensant en la banda que li recorda al seu passat mod o potser al relat de Wolfe i el surf, la seva gran passió que el va portar “a deixar de sortir a la nit amb 28 anys, i ara en tinc 40”, i a apartar-lo del món de la música, “perquè em coincidia amb el surf i al final vaig optar per matinar i anar al mar”.

Aquests dies està en ple llançament de Si no queréis ratas dar de comer a los gatos. La historia oral del surfer catalán (Autografía), el primer llibre que aborda el dens i fèrtil substrat de l’escena del surf a Catalunya, des de l’any 1968 fins als nostres dies.

“Soc un home de Barcelona que ja no viu aquí. Vaig créixer al barri de les Corts i Sarrià i passava els caps de setmana a Coma-ruga i les vacances a Galícia. Vaig estudiar Psicologia i vaig viure a Lisboa, Devon, Coma-ruga i Vigo. La meva passió és el surf des que tinc ús de la raó, però no vaig començar a surfejar diàriament fins a Secundària”, explica abans de demanar un Cacaolat.

— En el seu moment, també tocaves la bateria amb diverses formacions de Barcelona.

— Vaig estar molt ficat en el món de la música i he tocat amb moltes bandes. He fet concerts i he gravat amb Center Square, Born Losers, Lost Men Service, Los Mellors i Los Putos.

Entre els músics que més l’han influenciat cita a Francesc Gosalves, Blas Picón, el Miquel de Los Miserables o el Fermí de Biscuit. “I els bateries de jazz que veia quan anava a jam sessions”. De moment, no obstant, ha deixat de tocar: “No tinc ganes, vaig vendre la bateria. Però mai se sap. Jo vaig, depèn d’on bufi el vent, cap a un lloc o cap l’altre”.

Ones i família

“Aquest any he estat pare i crec que és el moment més important de la meva vida”, diu de sobte, amb un mig somriure tacat de beguda de cacau.

— Ostres, quin canvi de pauta, no?

— Sí. Tot va canviar radicalment quan va néixer la meva filla, encara que jo continuo sent el mateix. A l’aigua ja soc menys valent i, si no ho veig clar perquè el mar està lleig, no entro i me’n torno. Això abans no ho feia i, encara que no soc un surfer d’ones grans, són molt poques les vegades a la meva vida que no he entrat a l’aigua per por. Jo hi entrava igual.

Ara assegura plantejar-s’ho d’una altra manera “i, si no em ve de gust patir, doncs no entro i em quedo més tranquil. Gràcies a la meva dona i a la nena, en part, aquests últims anys he vist que hi ha moltes coses que es poden fer per gaudir de la vida a banda de les ones”. Xarrupa un glop de la seva beguda i adverteix: “Però em queda corda per a una bona estona”.

Ara assegura plantejar-s’ho d’una altra manera “i, si no em ve de gust patir, doncs no entro i em quedo més tranquil”

Actualment, desenvolupa la part logística d’una escola de surf a Porto Novo, Galícia, cosa que no li treu temps per haver estudiat el seu segon màster en Psicologia de gent gran, “ja que, quan tinc ocasió, treballo a alguna residència”.

Orgullós “d’haver estat capaç de portar una vida una mica diferent de l’establerta, sense deixar de formar part de la societat”, a Prieto li entren ganes “de donar un consell als xavals d’ara, i és fer el que realment us agradi a la vida i, si no sabeu què és, tranquils, ja us arribarà”.

Una ciutat amb mil fets històrics personals

Fastiguejat amb “la massificació de gent, la pèrdua d’identitat en molts barris plens de guiris, el trànsit horrorós i la contaminació de l’aire, els preus de l’habitatge i el monopoli laboral centrat en el turisme i l’oci nocturn, i la inseguretat i els robatoris”, Prieto no pot, tot i això, deixar de definir Barcelona com el seu punt d’origen.

Prieto no pot deixar de definir Barcelona com el seu punt d’origen

“Em continua agradant, encara que se’m queda una mica gran ja. Ara m’he acostumat a poblacions més petites. Bàsicament Barcelona forma part de mi. Records i somnis que seguiran a la meva ment per sempre”. I, aleshores, es posa a fer memòria: “Un swell que va entrar l’any 2008 i va ser portada a les revistes de surf. Ones èpiques a Barcelona. Recordo aquest dia perfectament. També recordo la meva primera vegada surfejant a la Barceloneta, a mitjans dels 90. També recordo celebrar alguna victòria del Barça a Canaletes. Tocar al Màgic o a les festes de les Corts. A més, els millors concerts que he vist a la meva vida sens dubte han estat a Barcelona. I, per a mi, aquests són fets històrics”.

— Parlant de concerts, deixo la ràdio posada o hi ha alguna una cosa concreta que vulguis escoltar?

— De ràdio només escolto Radio 3. M’agrada molt i n’aprenc un munt. M’agrada El Sótano especialment i molts altres programes d’aquesta emissora que, per a mi, no té rival.