Germans argonautes

La nau Argos canviava cada dia, substituint una a una totes les seves peces fins a renovar-les completament, però, tot i així, seguia sent la mateixa. Aquesta embarcació mítica, descrita per Roland Barthes en les seves memòries, era reconstruïda peça a peça: els argonautes anaven reemplaçant les parts gastades pel mar i pel temps fins que, en arribar a port, ja no en quedava cap d’original. Tot i això, l’Argos continuava essent l’Argos.

Els restaurants amb una història llarga i viva funcionen de la mateixa manera: es transformen, es renoven, però no es desdibuixen. El 5 Hermanos, a Canyelles, n’és un exemple clar. Fundat el 1977 per Teresa Feliu, mare d’en Manel, en Javi, en Julio i en Jordi Gerpe, ha estat sempre un punt de trobada, una confluència entre memòria i canvi. La seva cuina casolana i l’esperit familiar n’han estat l’eix, però mai un límit.

Ara, gairebé mig segle després, el 5 Hermanos es reinventa un cop més amb una reforma integral de la mà de Pere Cortacans, l’ampliació al servei de sopars i una carta renovada. Fins i tot el caneló, plat icònic de la casa, es presenta ara en versió de temporada, sense perdre l’essència del de l’àvia Juanita. Lluny de ser un gest de ruptura, aquest canvi és una reafirmació: el restaurant continua formant part indiscutible del teixit de Nou Barris.

Aquí, la vida no es mesura en clics ni en stories —de fet, al pis de dalt amb prou feines arriben les dades mòbils—, sinó en mirades i gestos, en la complicitat entre clients i equip. Els germans Gerpe han anat fent el mateix al llarg dels anys: substituint i rebatejant sense perdre l’essència. Han canviat cucurutxos de patates per arrossos o pollastres a l’ast i han deixat de ser un “bar” per convertir-se en una “casa de menjars”, però sempre han estat ells.

I això es nota, sobretot, a la taula. Hi desfilen plats que conjuguen història i sabor, amb l’empremta de la Costa da Morte gallega, d’on és originària una part de la família: cloïsses baboses a la marinera, peixos de llotja, arròs de marisc, callos amb cap i pota o carxofes amb pernil. La carta de vins, curta però ben triada, completa la proposta amb referències tan fora de norma com les que elabora el mag Raúl Pérez. Tot plegat, envoltat de figures d’en Woody de Toy Story, estampes de Sant Pancraci, dòlars i un premi de Barcelona Restauració.

Aquest equilibri entre canvi i permanència recorda també les reflexions de Maggie Nelson a Els Argonautes, on explora la identitat com un procés, mai com una estructura fixa. Cada vegada que es diu “t’estimo” —escriu Nelson—, cal dir-ho de nou, reinventar-ho perquè continuï essent veritat. Potser passa el mateix amb els restaurants de llarga trajectòria: han de refer-se constantment per seguir sent ells mateixos. La tradició, més que un llast, és una eina.

Barcelona compta amb altres locals que també han après a ballar aquesta dansa del temps. Can Culleretes (1786) ha sobreviscut a guerres, crisis i modes sense perdre l’ànima de cuina catalana. Ca l’Estevet (1890) manté l’aroma de les antigues fondes, i molts altres —7 Portes, Els 4 Gats, Casa Leopoldo o La Cova Fumada— continuen navegant, canviant cada tauló però conservant l’essència.

No és fàcil mantenir-se dret en una ciutat que sovint viu de simulacres i es mou amb una voracitat capaç d’esborrar el passat. Barcelona canvia d’escenografia a cada temporada: negocis que prometen modernitat, locals que imiten l’espontaneïtat i cartells de Es lloga que es multipliquen sense fre. Però, de tant en tant, algun d’aquests espais resisteix i ens recorda que, fins i tot enmig del soroll, encara queden llocs que prefereixen ser que semblar.

En una ciutat que es disfressa i es reinventa sense parar, ells han sabut canviar sense esborrar-se, actualitzar-se sense perdre’s

Potser per això emociona tant creuar la porta de llocs com el 5 Hermanos. Perquè en una ciutat que es disfressa i es reinventa sense parar, ells han sabut canviar sense esborrar-se, actualitzar-se sense perdre’s. No és només un restaurant que aguanta el pas del temps: és una casa de menjars que, com l’Argos, es transforma per continuar essent la mateixa. Perquè, al cap i a la fi, la identitat no s’hereta ni es compra: es construeix navegant i resistint.