Aquest 2023 es commemora el 50è aniversari de la publicació de l’històric informe Gestión o caos: el área metropolitana de Barcelona, editat pel Cercle d’Economia. Va ser un diagnòstic sobre la realitat d’un territori en ple creixement caòtic per l’absència de polítiques comunes per ordenar-lo i que reivindicava, entre altres qüestions, un organisme supramunicipal amb autoritat sobre els ajuntaments de l’anomenada Gran Barcelona, que el Cercle considerava indispensable per al futur econòmic de Catalunya. Avui, malgrat els avenços en aquesta matèria, encara queden importants assignatures metropolitanes pendents.
Manuel Vázquez Montalbán va signar un article sobre la publicació de l’informe a la revista Triunfo, on exposava que la seva importància radicava en que el diagnòstic del Cercle escapava de l’única “crítica combativa” dels col·lectius socials i implicava de forma contundent per primera vegada la burgesia catalana, que veia en aquell caos una degradació clara de les possibilitats d’expansió econòmica de Barcelona i la seva àrea d’influència.
I és que fa 50 anys l’àrea metropolitana de Barcelona representava el 10% de la població espanyola i generava el 16% per producte nacional brut. No obstant això, tot aquell potencial perillava per una disbauxa especulativa que expulsava ciutadans de Barcelona cap al que s’havia convertit en un cinturó suburbial, alhora que les activitats industrials es dispersaven sense cap ordre ni estratègia pel territori. S’imposava, doncs, una gestió sobre el caos.
Calia intervenir i planificar per corregir tot aquell caos. Joan Mas Cantí, llavors president del Cercle, va resumir a la presentació de l’informe que el seu propòsit era que Barcelona i totes les ciutats de l’àrea fossin “espais ordenats racionalment” per no perdre de vista que “es creix per a alguna cosa, i que aquesta cosa és poder viure millor”. És per això que el Cercle reivindicava “definir amb la màxima precisió l’espai sobre el qual haurà d’actuar la programació urbanística”. I afegia: “El reconeixement definitiu del territori de l’àrea metropolitana de Barcelona —de tot el seu territori— com a espai principal de gestió urbana a la província de Barcelona i la projecció en el pla legislatiu d’aquest reconeixement apareixen com un requisit fonamental”.
La publicació de Gestión o caos va tenir un gran impacte i, encara que no fos determinant en aquells anys del tardofranquisme, sí que va tenir gran influència. Un any més tard, es va constituir la Corporació Metropolitana de Barcelona, i el 1976 es va aprovar el Pla General Metropolità (PGM). La Corporació va néixer per donar resposta a la tan reivindicada autoritat supramunicipal, i el PGM segueix vigent en espera de l’aprovació del Pla Director Metropolità.
La Corporació, promoguda per l’alcalde franquista José María de Porcioles, la van heretar els primers alcaldes democràtics de Barcelona, Narcís Serra i Pasqual Maragall. El primer havia estat precisament un dels redactors de l’informe i Maragall el va substituir a l’alcaldia amb el propòsit ferm d’utilitzar la Corporació per a la construcció de la Barcelona metropolitana. Tot i això, va generar la reacció de Jordi Pujol, que la va dissoldre el 1987 en considerar-la un contrapoder de la Generalitat, una Catalunya dins de Catalunya presidida pel seu gran rival Maragall.
Tot i la liquidació de la Corporació, seria just reconèixer que l’àrea metropolitana ha avançat en aquestes cinc dècades del caos a la gestió. Tot i això, segueix havent-hi assignatures pendents. La principal és l’absència d’un govern metropolità amb competències executives reals. Aquest tipus d’executius supramunicipals s’estan implantant a moltes metròpolis europees. Fins i tot Londres, que també a la dècada de 1980 va liquidar el seu Greater London per idèntics motius que Pujol, ho ha recuperat.
A Barcelona, no serà fàcil seguir els passos de la capital britànica per la desconfiança que aquest procés desperta també als municipis, gelosos de perdre part de la seva autonomia. Com a mostra, la present campanya electoral, en què les declaracions sobre l’àrea metropolitana només són d’ofici i a base d’obvietats. A la pràctica, ha desaparegut la reivindicació d’un govern a la imatge de la Corporació.
