Gilles Lipovetsky: la seducció de la diferència

[dropcap letter=”G”]

illes Lipovetsky (França, 1944) es va convertir en un assagista de referència quan es va atrevir a abordar la moda com a fenomen social. Filòsof i sociòleg de formació, Lipovetsky va abordar un tema menyspreat per tot filòsof antimodern que es preï. De fet, el seu llibre L’imperi de l’efímer (1987) s’inicia afirmant que “la moda provoca reflex crític abans que estudi objectiu. La moda són sempre els altres”. Va trencar motlles en abordar la moda -entesa com el procés ràpid de disseny, producció i consum- com a paradigma del capitalisme modern. No va ser el primer: destacadíssims pensadors com Georg Simmel o Walter Benjamin, ja havien dirigit la seva mirada a la moda com a símptoma i expressió de la modernitat occidental.

A la intelligentsia segueix sense agradar-li la qüestió de la moda?
Crec que sí. El que ha canviat des dels 80 és que s’han desenvolupat enormement els estudis sobre la moda. Quan vaig escriure L’imperi de l’efímer vaig patir molt per trobar la informació. No hi havia llibres. En el món anglosaxó estan els Women Studies i al País Basc ja llavors es feien bons estudis, però no els fan els filòsofs, sinó els sociòlegs, els antropòlegs o els historiadors. Els filòsofs segueixen menyspreant la moda. Els sembla que només va de conformisme i d’alienació de les dones.

I el pensament feminista, s’ocupa de la moda?
En un capítol de La tercera dona tracto de la bellesa. Quan ho vaig escriure als anys noranta va suscitar un gran debat. Es va demanar a cinc feministes que reaccionessin al meu llibre. Cap d’elles va comentar aquest tema, ja que el consideren indigne d’un estudi seriós. És un error enorme, total!

Té raó, és un tema fonamental. Particularment per a les dones, ja que sobre nosaltres recau el pes de l’aparença. És un tema polític relatiu a la construcció de la subjectivitat femenina.
Estic totalment d’acord. És una reacció molt simptomàtica. Als Estats Units hi ha per exemple un llibre com The Beauty Myth de Naomi Wolf, però a França la política s’entén d’una manera molt estricta. La moda només es vincula a la dona-objecte. És gairebé un menyspreu. La dona es considera important per la seva ciutadania, pel seu treball, per tenir cura de les seves criatures. Bé, d’acord, però quan es tracta de la bellesa… quin horror! Es porten les mans al cap.

Però cal estudiar la constitució social de la bellesa per a conèixer-la, poder-la criticar i canviar-la, si així es desitja, no creu?
Hi ha coses a criticar, és clar, però la relació amb el cos és essencial. És una qüestió que em preocupa, perquè la relació amb el cos, particularment el femení, il·lustra una tendència que és contrària a les altres esferes de la societat, en què les dones avancen. Aquí només hi ha una norma que legitimi la bellesa: la primesa. Abans hi havia més pluralisme, ara menys. Ara el cos ha de ser prim.

“Estem en una revolució cultural massiva, però estic convençut que no anul·larà la divisió sexual”

A L’imperi de l’efímer, vostè afirmava que “l’artificial afavoreix l’accés a la realitat”. Llegit des de l’actualitat, m’ha fet pensar en les models transsexuals, ja que crec que exemplifiquen el paradigma de la promesa de transformació que ofereix la publicitat dels productes de bellesa. El missatge que el màrqueting dirigeix ​​a les dones no transsexuals és: si un home pot aconseguir aquest aspecte tan femení i glamurós, què no farà per tu?
No crec en les models transsexuals. Crec que són un efecte real dels avenços d’aquest col·lectiu, però afirmar que estem en una lògica de desdibuixament de la divisió dels sexes em sembla un contrasentit. Funciona en la publicitat i màrqueting perquè opera com una provocació, una subversió, res més. Estem en una revolució cultural massiva, però estic convençut que no anul·larà la divisió sexual. No crec que anem a una societat unisex o transsexual. Està només en el cap de la gent del màrqueting. Crec que això resulta provocador entre professionals perquè són naïf i víctimes de la moda. La moda és un món petit.

Creu que hi ha més creativitat avui a la moda?
Ara, sobretot per a les dones, el més important no és la moda sinó el cos. Es preocupen més pel pes o la pell que pels texans. Es vesteixen més relaxadament, amb un vessant fun, hi ha una certa distància. Abans estaven obsessionades amb l’aparença, era gairebé vital. Ara l’aparença és el cos. Cosa que deixa de ser divertit. Això és molt seriós, el cos, la cara. Abans les dones tenien gelosia dels vestits d’altres. Això ja no passa, excepte entre algunes adolescents. Es critica aquesta tendència, però jo sóc favorable perquè vol dir que la roba s’ha col·locat al seu lloc. No implica el sentit de la vida, la vida és una altra cosa.

Es dóna massa importància al cos de les dones, particularment, amb relació a l’envelliment, no creu?
Totalment d’acord. El culte a la primesa és terrible. Hi ha moltes dones i marques que combaten això, com Dove, però tenen poc èxit.

Crec que l’èxit per canviar el model és feble, però moltes dones s’identifiquen amb el cos de Dove i se senten millor.
Això és desitjable. De fet, una certa rodonesa no és lletja, no em xoca. La bellesa canònica de la moda té un aspecte pobre.

És que aquest tipus de bellesa no tracta d’agradar als homes, sinó d’acomodar-se a un estàndard de subjectivitat obedient, disciplinada i consumidora. És un altre model, un model de subjectivitat i una estratègia de poder tou.
Hi ha moltes operacions estètiques i Botox. Les dones tenen raó en parlar de la tirania de la bellesa.

“Necessitem una nova educació que doni eines als joves i els ensenyi a ser alguna cosa més que consumidors. La formació artística hauria de ser central, així com les estratègies per a la competitivitat”

Jo tendeixo a refusar el terme “tirania” perquè vaig aprendre -precisament dels seus llibres, i de la noció de poder productiu en Foucault- que les dones són seduïdes per adoptar aquest model. Hi ha molta pressió, però el modus operandi no és la lògica de la força, sinó la de la seducció, no creu?
Depèn de com ho estudiem. Si ho mirem des del punt de vista sociològic, hi ha una tirania. Si ho veiem des del costat polític, sempre podem rebel·lar-nos. A l’escola, les preadolescents es pressionen molt. Necessitem una nova educació que doni eines als joves i els ensenyi a ser alguna cosa més que consumidors. La formació artística hauria de ser central, així com les estratègies per a la competitivitat. L’objectiu és la qualitat, no la quantitat. La democràcia equival a la possibilitat de realitzar l’ideal humà. Fomentar la creativitat i l’expressió d’un mateix és fonamental per defugir la pesantor del treball repetitiu. Fer el bé, estimar la bellesa i crear. Sobre la tirania, les feministes es queixen, però globalment és menys forta que abans. Pensem, per exemple, en els textos que els homes escrivien sobre les dones velles, eren terribles! Les tractaven de bruixes, eren molt violents.

Ha canviat tant, avui dia? Jo aviat seré una vella dama…
Però vostè és encara bella!

Gràcies, però no és precisament aquesta la trampa? Les dones som socialment  acceptables mentre siguem belles. No obstant això, acceptar l’autoritat de la nostra veu, bé, això ja costa més -indiferentment de si ets bella o no. Si et consideren bella, els resulta xocant. Molts homes encara tenen por de les dones educades. La bellesa actua com una protecció: “vostè és encara bella”. La “bruixa” sorgeix quan la bellesa d’una dona s’esvaeix i el que més destaca llavors és el seu coneixement, la seva saviesa, no creu?
Quan dono conferències al Brasil, a les dones els encanta el que dic, però em diuen que els homes creuen que les dones als quaranta són velles. No obstant això, jo conec dones de certa edat que troben companys de la seva mateixa edat. Per a un home intel·ligent, a nivell eròtic, jo crec que una dona de certa edat és eròtica. Són interessants. El cos està bé, però no és tan important. Sobre l’erotisme, Proust diu que és necessària la imaginació. Però alguns homes són, en efecte, conformistes. Fins i tot amb l’evolució d’avui en dia, les eines de seducció d’homes i dones no són les mateixes. Per exemple, el poder i els diners són factors atractius per a les dones. Els homes polítics, els líders, atrauen les dones. Les dones líders no atreuen en absolut als homes. Al contrari. I això no sembla canviar. Per això no crec en la barreja transgènere, en el sentit cultural. Després de tot el que ja ha canviat, això no ha fet encara. Els homes rics i vells busquen dones joves. La revolució no és total, hi ha grans permanències que es mantenen, endarrerides.

Més que d’una revolució, es tracta llavors d’una petita avantguarda? Canviarà la nostra mirada eròtica?
No crec que sigui una avantguarda, crec que és una virtualitat potencial però que es quedarà en quelcom marginal. Escolti, poso molta atenció a l’antropologia. Els homo sapiens porten 50.000 anys d’existència durant els quals sempre sembla haver-hi hagut una divisió sexual del treball. No veig que aquesta dimensió hagi de desaparèixer. Ser home i ser dona, es pot dir que és una construcció, com afirmen els estudis de gènere, però no és una construcció total.

Les dones intel·lectuals tendeixen a ser percebudes com a persones que tracten d’assumptes que només concerneixen les dones. Avui dia hi ha dones intel·lectuals a França que siguin figures públiques? No hi ha una jerarquia d’autoritat de la veu?
És una bona pregunta, però la celebritat no és la referència ara. Les dones universitàries que escriuen són moltes. Hi ha coses que no canvien, però altres coses sí que han canviat. Als anys 50 es considerava que les dones no podien estudiar matemàtiques. Això es va acabar. No hi ha moltes enginyeres, però ningú considera que per ser-ho deixin de ser femenines. No és cert.

“La cultura dominant entre les joves generacions ja no és una jerarquia de sexes segons la qual les dones són bones per escoltar, criar les criatures, ser belles i desitjables. El model igualitari ha vençut al vell model, però això no vol dir que, de sobte, tot sigui igualitari”

Bé, però no és una qüestió de percepció de la feminitat de les enginyeres, sinó si tindran la mateixa confiança de la clientela en el seu treball -i la mateixa retribució- que els seus col·legues masculins.
Hi ha moltes diferències a les start-ups: la majoria són homes. Així són els fets, però els principis d’igualtat ningú els contesta. La gran època del masclisme ha acabat, però el feminisme no està content. Jo no deixo de criticar les coses que no han canviat, però n’hi ha que sí que ho han fet. El feminisme només veu la desigualtat, com si fos terrible. No és el masclisme sobre el qual es sosté el sostre de vidre. És molt més complicat. La cultura masclista creu que hi ha una superioritat de l’home sobre la dona, però la majoria dels homes ja no pensen això. Tot i que encara existeix, la cultura dominant entre les joves generacions ja no és la d’una jerarquia de sexes segons la qual les dones són bones per escoltar, criar les criatures, ser belles i desitjables. El model igualitari ha vençut al vell model masclista fal·locèntric, però això no vol dir que, de sobte, tot sigui igualitari. Hi ha noves formes de diferència i desigualtat que es reconstitueixen. Per exemple, en política, cada vegada hi ha més dones que arriben al cim i no és un problema. No obstant això, les grans empreses segueixen en mans d’homes, podem convenir. Com a revenja, però, hi ha un nombre enorme de dones emprenedores en les mitjanes i petites empreses. Moltes es regeixen pel model professional però no volen destruir el model familiar. Busquen trobar l’equilibri.

També busquen canviar la societat de tal manera que els permeti fer-ho tot.
Sí, i els homes no ho busquen. Tinc amigues que no han acceptat ascensos professionals perquè no volen sacrificar la família i els nens, però els homes no refusen. És això masclisme? No exactament. No vivim en una cultura masclista però tampoc igualitària. El model feminista actual encara respon a la idea que els homes volen frenar les dones. Crec que és una visió que no és bona per a les dones. Els homes han evolucionat molt, no en tot, però el fet és que no hi ha pare a Europa que no desitgi que les seves filles estudiïn. Ha canviat molt! Jo he volgut que les meves dues filles estudiessin. Mai vaig pensar que havien de posar-se límits per ser dones.

No creu que les dones tendeixen a rebutjar els models híper-competitius de treball? Volen treballar, però no fer la guerra.
Sí, les dones són menys competitives. Per aquesta raó, creen petites empreses. A les grans és terrible, és la guerra. En efecte, es tracta d’un model polític masculí: els homes construeixen la seva identitat sobre la base de la competició, fins i tot la sexual. Les dones no. Això no canvia.

No, però podria. No està biològicament determinat, és cultural.
La biologia s’educa, però anatòmicament no som el mateix. Això compte. Cal tenir en compte que avui dia el positiu supera clarament el negatiu. Està totalment superat el model dels anys 50. La idea que les dones havien de casar-se i tenir cura de la llar en exclusiva era una tradició majoritària, que ara està obsoleta. És totalment impensable. Les noies han de fer el que vulguin. No hi ha problema. La revolució és enorme! Crec que les dones haurien de reflexionar més sobre els enormes canvis que s’han donat, encara que no tot sigui positiu. El vell model tenia una part confortable perquè era la tradició, però avui en dia, les dones han de ser molt més reflexives i, com els homes, reinventar-se permanentment. El model és el de la dona que s’inventa a si mateixa, tal com defenso a La tercera dona. La dona no està predeterminada. Tens una filla i no saps com viurà. Abans sí, sabies què anava a fer: es quedava al seu poble, es casava i tenia fills. La vida és ara més oberta per a les dones.

“Carnalment som éssers sexuats. És impossible que aquesta dimensió biològica capital deixi de comptar. És antropològicament impensable”

El model igualitari ja és un avanç, ja que anteriorment l’home era l’ésser humà i, en un pla inferior i secundari, hi havia les dones.
Tenim tots els mateixos drets, encara que no a tot el món. Aquesta és la tendència, però antropològicament l’ésser humà és una abstracció. Carnalment som sexuats. És impossible que aquesta dimensió biològica capital deixi de comptar. És antropològicament impensable. Tot pot canviar, la gent es vestirà com vulgui, però fins i tot jo, que sóc un pare liberal, quan la meva filla va començar a sortir de nit jo anava a la discoteca a recollir-la. Tenia por. No la volia deixar sola. Em preocupava per la meva filla, però no pel meu fill.

Ah, bé, doncs intenti explicar-li a un home que no és pare com les dones vivim la possibilitat d’agressió a l’espai públic, com mesurem cadascun dels nostres passos.
Els homes no viuen això o, si ho viuen, no és per les mateixes raons. A més, la relació amb la sexualitat no és la mateixa. No és masclisme. És més complicat. El model cultural és clau i l’educació és essencial per a fer-lo evolucionar. Cal crear referents femenins. Les dones d’èxit volen seguir sent femenines, es vesteixen, es maquillen. En l’època de Beauvoir les dones volien ser com els homes. Beauvoir es vestia femenina però no sexy. Ara volen ser també ser sexy. Això m’agrada. És positiu.