Les opinions diferents, si estan ben argumentades, sempre ajuden a millorar els projectes. Recordo quan va sortir el veredicte del jurat del concurs per la plaça de les Glòries ja fa més de 10 anys. Molts experts van raonar llavors, no sense certa raó, que hi havia el perill que el verd, en un espai de gairebé 12 illes, generés un buit sense activitat.
Manel Solà-Morales va escriure que “en lloc d’un espai buit, el sector de les Glòries podria ser un teixit ple de múltiples espais i edificacions, a cavall de tantes infraestructures com calgui. En contacte. Amb les arquitectures més valentes”. Aquella reflexió va fer que part de la transformació de Glòries versés sobre els estudis volumètrics pels edificis d’equipaments, l’habitatge públic i privat dels entorns de la plaça, feina que van entomar els arquitectes Fuses-Viader i Perea i Mansilla.
La temptació podria haver estat ampliar el parc i fer exclusivament zones verdes, però la successió de treballs simultanis sobre la Canòpia verda i les construccions perimetrals, ha fet de Glòries un espai en constant evolució, incloses les urbanitzacions provisionals durant les obres. Ara que entrarà en càrrega el gran intercanviador de transport públic, qualsevol ciutadà que hi passegi convindrà amb mi que, buit i desolat, precisament, no ha quedat aquest espai.
L’anècdota d’un vagó de metro amb tots els passatgers enganxats a la pantalla del mòbil té derivades molt més profundes d’aquelles que ens pensem. La ciutat del segle XXI ja no batega al ritme de les cadències de les campanes de les esglésies, ni dels timbres de les fàbriques o els xiulets dels ferrocarrils. Ja no hi ha uns ritmes col·lectius, cadascú està pendent de les notificacions del seu telèfon. Tampoc el concepte de ciutadania no és el mateix: el barri ja no és el marc de relació per a moltes de les persones, més enllà del període escolar, si és que es té descendència.
I la manera de fer ciutat, lògicament, es va transformant seguint l’estela d’aquests canvis. Fa uns anys, quan es va començar a gestar el desenvolupament de la plaça de les Glòries, es va començar pensant que la implantació d’equipaments d’escala metropolitana ajudaria a crear una “nova centralitat”: primer van ser el Teatre Nacional i l’Auditori. Després va venir el Disseny Hub, els Nous Encants, la Torre Agbar i el Campus Audiovisual, a més del Centre Comercial Glòries. Ben a prop, s’hi va ubicar la Fundació Vila Casas, i una seu de la Universitat Pompeu Fabra.
Es van soterrar les vies de tren i, l’any 1992, es va construir una anella elevada que pretenia desfer el nus impossible entre la retícula de l’Eixample i els dos grans eixos díscols de Barcelona, la Diagonal i la Meridiana. Es dona la circumstància que la mateixa enginyeria que la va dissenyar, va ser l’encarregada de desmantellar-la, amb una precisió innegable, vint anys després.
Un dels grans actius de la plaça de les Glòries és la diversitat d’usos i mides de les actuacions
L’any 2007 es va adoptar el Compromís per Glòries, que apuntava la necessitat d’incrementar la dotació d’equipaments de barri, que ja són una realitat. Destaquen l’escola Encants, i la bressol Leonor Serrano; mentre que no s’ha aconseguit encara repensar la llosa de l’aparcament de Ciutat de Granada, que havia de ser el soterrani de l’Edifici Ona, i que té 324 places, repartides en 3 pisos. S’hi preveien oficines administratives, un auditori i un centre polivalent, amb capacitat per a 1.600 llocs de treball. De moment, és un recinte malaurat.
Vist en perspectiva, un dels grans actius de la plaça de les Glòries és la diversitat d’usos i mides de les actuacions. La flexibilitat d’usos i espais atreu gent que té rutines laborals i que fa activitats complementàries quan acaba, o gent que simplement hi va per gaudir del parc o de les activitats culturals.
La plaça de les Glòries és, doncs, una plaça de vincles poc predictibles, però nombrosos i diversos. Ara, a més, hi conviuran els residents de l’habitatge protegit de l’Illa Glòries —alguns de lloguer, d’altres en règim de dret de superfície— amb els residents de les Torres de Castillejos – Diagonal, amb altures d’entre 14 i 15 plantes, de titularitat privada.
La regeneració de la plaça de les Glòries té una dimensió comparable a la transformació de Vila Olímpica, el Fòrum, o la Sagrera, i sens dubte, ha estat un revulsiu per acostar el Poblenou a l’Eixample. Una bona anàlisi a fer, quinze anys més tard del Compromís per Glòries, seria l’impacte econòmic de les inversions públiques en obres en aquest entorn, i veure si tindria sentit introduir-hi encara algun altre ús, sobre espais com el sòcol de l’ONA o sobre el propi parc. De moment, l’afluència massiva de criatures, és un indicador incontestable.
