Vera Martínez, Abel Tomàs, Jonathan Brown i Arnau Tomàs formen un dels quartets de corda més importants de les últimes dècades, amb actuacions internacionals valorades molt positivament per la crítica i el públic, i sota l’auspici discogràfic de la selecta Harmonia Mundi. A priori no sembla senzill passejar el nom del nostre músic més internacional i influent, però certament, el conjunt fundat el 1997, ha aconseguit una enorme quantitat de premis i reconeixements, amb actuacions en centres tan mítics com el Carnegie Hall de Nova York, el Concertgebouw d’Amsterdam, el Wigmore Hall de Londres o el Musikverein de Viena.
El públic barceloní té el privilegi de poder escoltar-lo assíduament, ja sigui al Palau de la Música o –fins i tot amb més freqüència– a L’Auditori. De fet, la temporada musical 22/23 s’inaugura amb el seu protagonisme a la 2a Biennal de Quartets, actuant com a eix articulador d’una sèrie de propostes que exhibeixen les possibilitats de la formació de cambra composta per dos violins, viola i violoncel.
— Un veritable plaer conversar amb tu, Jonathan, aquest és un any molt especial per al Quartet Casals.
— Doncs sí, es compleixen 25 anys des de la creació del quartet, encara que jo em vaig incorporar el 2002. Des de llavors, som una formació molt estable, sense canvis. Hi ha pocs quartets de corda actius que hagin mantingut tant de temps els mateixos músics, i n’estem orgullosos!
— Des de la creació, quins han estat els moments fonamentals per a l’evolució del quartet?
— Bé, després de sortir de l’Escola Reina Sofia de Madrid i fer algunes masterclasses, el quartet va guanyar diversos concursos nacionals. A més a més, el 2000 va guanyar el concurs internacional de Londres i el 2002 el concurs internacional Johannes Brahms d’Hamburg. Sens dubte, també va ser decisiva la formació amb l’Alban Berg Quartett, a Colònia. Hores i hores de treball dur i intens. A partir de llavors, i tot i que els inicis van ser difícils, el quartet va guanyar diversos certàmens nacionals i va quedar finalista d’altres d’internacionals. Poc després vaig entrar jo, a través del violinista Rainer Schmidt –del Hagen Quartett–, a l’època en què Harmonia Mundi es va interessar per nosaltres.
— Quin va ser el primer enregistrament que us va demanar la discogràfica?
— Va ser molt bona idea que ens demanessin gravar els tres quartets de Juan Crisóstomo Arriaga, el Mozart espanyol. És música de molta qualitat, força desconeguda, amb la qual vam aprofitar per donar-nos a conèixer també nosaltres: el primer quartet internacional espanyol, interpretant un compositor clàssic espanyol amb molt de talent, una combinació que va resultar reeixida.
“Hi ha una cosa que la majoria dels músics de cambra tenim en comú: la passió, les ganes de donar el millor, sempre”
— I en aquells anys d’enlairament, durs però prometedors, també vau establir un vincle amb L’Auditori que acabaria sent exitós i durador.
— Sí, per primer cop vam tocar en un cicle d’estiu que –si no m’equivoco– es deia Músiques del món, dedicat a la música d’una nacionalitat diferent cada any. Va ser abans que existís la Sala 2 (Oriol Martorell), que vam inaugurar el 2006 i on, des de llavors, hem tingut una activitat molt constant. També a altres escenaris de la ciutat, com l’Auditori Winterthur, en un cicle organitzat per Jordi Roch, responsable de la Schubertíada de Villabretran. Una personalitat important, que va impulsar la nostra activitat pràcticament des de l’inici.
— El vostre nom està biogràficament unit als de conjunts de l’alçada de l’Alban Berg o el Hagen Quartett, com tu mateix explicaves. No som pocs els que pensem, avui dia, que heu assolit un nivell comparable i que és una enorme sort poder escoltar-vos cada temporada.
— Moltes gràcies… La veritat és que la relació amb el públic de Barcelona és molt especial. Quan viatgem, sempre hi ha algun concert en què notes, només sortir a l’escenari, que no hi ha una gran connexió amb el públic. Per descomptat, fem tot el que podem per aconseguir-la, per capgirar aquesta fredor inicial. Però això no passa mai a Barcelona. Perquè a Barcelona es dóna, des del principi, una connexió màgica.
— Jo mateix l’he percebuda moltes vegades a L’Auditori, i no deixa de sorprendre’m, perquè com a fenomen la “connexió” és, en realitat, força excepcional…
— Potser succeeix perquè el públic és recurrent i fidel, tinc la sensació que ens coneix bé. Alguns oients ens han seguit gairebé des dels inicis. A més, cal afegir un element important i curiós, i és que alguns són alumnes nostres! Com qualsevol professor, parlem molt a les nostres classes de l’ESMUC –Escola Superior de Música de Catalunya, vinculada a L’Auditori– sobre com cal preparar-se, perquè tot surti bé… Però és clar, una cosa és la xerrameca i una altra el directe, quan arriba l’hora de la veritat i cal sortir a l’escenari i demostrar-ho! És una pressió bonica, que segurament ens motiva encara més.
— Potser recordeu, també vosaltres, la passió que sentíeu per la música quan éreu alumnes, l’admiració i exigència que us suscitaven els vostres professors. Com un/a es decanta per la cambra?
— Hi ha diferents casos. Hi ha alguns alumnes que directament diuen: “això no és per a mi”, “vull ser solista”, “vull estabilitat i treballar en una orquestra” o “vull ser professor”. I després, és clar, hi ha els que volen tocar música de cambra, i no només ho diuen, sinó que s’hi entreguen del tot: és el meu cas, i el dels meus companys de quartet. Realment és satisfactori, però implica una quantitat de feina difícil d’imaginar, fins i tot si tenim una agència a Berlín que funciona molt bé.
— Què és el que us resulta més fascinant de la música de cambra i, concretament, del quartet de corda?
— Doncs jo diria que, en certa manera, és la combinació de no estar sol a l’escenari i alhora poder desplegar la teva pròpia veu. Si toques un instrument de corda com a solista tens menys possibilitats, la carrera és difícil, mentre que si et decantes per pertànyer a una orquestra sempre has de seguir un director o directora. El que ens interessava a nosaltres és prendre les nostres pròpies decisions tant pel que fa al repertori com a la manera de tocar-lo. Sense perdre de vista altres aspectes –potser més pràctics– com la gestió del temps i l’elecció del nostre calendari de concerts. A més, creiem que les obres més íntimes, més personals i significatives dels grans compositors –Haydn, Mozart, Beethoven, Schubert, Brahms, Bartók, Ligeti, Xostakóvitx…– són precisament els seus quartets de corda. És una forma musical molt pura, que permet veure el geni creador.
“La llibertat i la possibilitat de dissentir són necessàries perquè després el compromís sigui més autèntic i doni fruits musicalment”
— Quan vaig treballar amb un quartet –ja fa més de deu anys– em va impressionar veure com fins i tot a l’assaig previ al concert encara es debatien qüestions interpretatives davant de la partitura, inclús si es tractaven peces del repertori ben conegudes… I algunes veus pesaven més que altres. Després de molts anys escoltant-vos, em fa la sensació que en el vostre cas, en canvi, els debats han de ser especialment igualitaris.
— D’alguna manera, hi ha una cosa que la majoria dels músics de cambra tenim en comú: la passió, les ganes de donar el millor de nosaltres, sempre. Com dèiem, no hi ha cap director que et digui com ho has de fer, ho volem fer el millor possible pel nostre propi orgull. I, pel que fa a les decisions interpretatives, com pel que fa a l’elecció del repertori o les dates de concert, nosaltres procedim de manera totalment democràtica: si no hi ha unanimitat, no s’aprova la decisió. I tampoc fem preguntes a la persona que dissenteix. Sense ressentiment ho acceptem tots, perquè en una altra situació un mateix pot ser qui pensi diferent. Tothom té dret a veto.
— Sembla necessari un gran respecte, confiança i honestedat per procedir així… Trets que d’alguna manera segur que arriben a l’oient en els directes. A més de passió i tècnica, s’aprecia un equilibri molt bell, la transparència de totes les veus.
— És així, hi ha molt respecte i molt bona entesa. Entre els germans Albert i Arnau, per descomptat. Però la Vera i jo també som molt amics, i en suma la relació és molt bona entre tots quatre. Intentem no estar per sobre de l’altre. Si mengem, sopem o esmorzem junts, molt bé, però no hi ha cap pressió. Hi ha d’haver llibertat perquè després el compromís sigui més autèntic i doni fruits musicalment.
— Per anar acabant, a propòsit de l’experiència estètica que es viu als vostres concerts, has parlat d’una “connexió”, una mena de màgia que és molt perceptible i alhora inexplicable…
— A més dels concerts que ens han marcat per la seva importància o pel marc en què s’han produït –tocar davant del David, a Florència, o a l’Alhambra, per exemple– hi ha altres concerts especials, on “passa alguna cosa”, que no es pot preveure ni classificar. Si algú pogués explicar aquest fenomen seria meravellós. Nosaltres, l’únic que podem fer és crear les condicions perquè la inspiració intervingui. Una certa fluïdesa física, una ment oberta, la capacitat d’escoltar allò que està passant… Però de cap manera es pot garantir, en un sentit o en un altre. És més, de vegades arribes al concert cansat, gairebé sense haver tingut temps per menjar –per circumstàncies relacionades amb els viatges o altres problemes– i, tot i així, en el moment de tocar, aquella sensació inexplicable –aquella màgia– es presenta. Notes que estàs gaudint i aprenent, articulant millor el so que es crea des del teu instrument i en relació amb els teus companys.
“Hi ha concerts que ens han marcat i altres especials, en què passa alguna cosa, que no es pot preveure ni classificar”
— Quan us veiem en aquell estat de concentració, demostrant una infreqüent combinació d’habilitat tècnica i passió interpretativa, resulta gairebé obligat deixar-se portar per la música… Quines repercussions creus que pot tenir l’escolta en l’oient?
— Crec que és molt difícil analitzar o explicar les repercussions d’una experiència estètica. Volem despertar en l’oient una sensació que no sabia que era possible, evidentment gràcies a la música escrita per un gran compositor. Potser no hi ha un gran canvi al món exterior, però en l’àmbit intern sí. En tant que experiència emocional, aporta sentit a les nostres vides. Al meu entendre aquesta alquímia es dóna sobretot als concerts en directe, quan el públic presta una atenció més intensa i diposita la confiança en els músics.
— Finalment, i pensant en els vostres projectes més immediats: la temporada musical s’inaugura a Barcelona amb un festival gairebé imprescindible pels melòmans.
— Doncs sí, tenim la sort de participar en qualitat de co-comissaris a la segona Biennal de Quartets que organitza L’Auditori, del 14 al 18 de setembre. La primera edició va tenir lloc el setembre del 2020, va ser un miracle que pogués fer-se, fins i tot en versió retallada. Enguany serà més gran, una veritable festa, amb la invitació d’alguns dels millors quartets del món: el Quator Ébène, el Jerusalem Quartet, el Belcea Quartet, el Cuarteto Quiroga, l’Aris Quartett o el Cosmos Quartet. Estar junts serà un gran plaer també per a nosaltres! Habitualment no passa, perquè quan toquem nosaltres a Viena, per exemple, en aquelles mateixes dates no solen tocar els conjunts esmentats. Sens dubte serà molt interessant per al públic poder escoltar quartets tan diferents en tan poc temps.
