Acabem de celebrar unes eleccions municipals per triar les persones que ens han de representar en els ajuntaments els propers quatre anys. Un exercici imprescindible en societats democràtiques, però que en els nostres dies planteja alguns interrogants sobre fins a on arriba la seva eficàcia.
Com hem vingut reivindicant des del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (així com des d’altres instàncies), la nostra realitat és plenament metropolitana i caldria abordar la majoria dels grans reptes de futur als que ens enfrontem des d’aquesta escala, la de la ciutat de real de 5 milions de persones, que supera fins i tot els límits de l’Àrea Metropolitana de Barcelona constituïda l’any 2010.
En realitat, per poder governar (i gestionar) adequadament la ciutat hauríem de prendre en consideració almenys quatre dimensions: la metabòlica, la funcional, l’administrativa i la identitària.
Veiem a continuació de què tracta cadascuna d’elles.
La ciutat en tant que organisme que consumeix recursos i genera residus
L’abast de la petjada que requereix el metabolisme fonamental de les ciutats (el vinculat a l’aigua, els aliments o l’energia) és creixentment global des de fa temps. El mateix passa amb els llocs on van a parar els residus que s’hi generen. Tot i així, encara es poden identificar entorns territorials amb els que les ciutats mantenen una major interacció per fer funcionar el seu metabolisme, a més de compartir-hi unes determinades característiques físiques. Són les ecoregions o bioregions, que guarden relació, per exemple, amb les conques hídriques o el tipus de sòl, de vegetació o de conreus predominants. En el cas de Barcelona, aquest espai abasta almenys Catalunya, i resulta admissible entendre que s’estén més enllà, cap a la vall de l’Ebre i una part del litoral de llevant.
La ciutat en tant que suport de les activitats quotidianes
El dia a dia de les persones que viuen en una ciutat no consisteix només en consumir uns recursos per sobreviure, sinó que comporta tota una sèrie de moviments i interaccions que venen determinats per l’estil de vida. La ciutat compleix, en aquesta dimensió, un seguit de funcionalitats clau. En l’actualitat, parlaríem d’anar a estudiar, a realitzar activitats de cures, a treballar, a comprar, a visitar familiars o amistats, a gaudir del lleure, etc. Uns desplaçaments que quotidianament solen ser repetitius i limitats a un radi que en la gran majoria dels casos no superen els 60 minuts. Estem parlant de les àrees o regions metropolitanes. A Barcelona, com és cada cop més reconegut, aquesta ciutat real de la vida quotidiana s’estén fins un centenar llarg de municipis i 5 milions d’habitants.
La ciutat en tant que espai administratiu
La identificació de “ciutat” amb “municipi” és habitual i té la seva lògica en que històricament, en absència de dinàmiques metropolitanes, els nuclis urbans quedaven clarament integrats dins d’uns límits administratius. Actualment, i precisament per la incidència d’aquestes dinàmiques, la ciutat real pot desbordar no només un espai administratiu, sinó diversos. Municipis, comarques, províncies… davant d’una realitat urbana que s’expandeix físicament i funcional, la capacitat d’incidir dels diferents nivells de govern en les qüestions de la quotidianitat a la que es referia l’apartat anterior es veu desdibuixada. Barcelona, els límits funcionals de la qual ja van ser superats fa temps, compta avui en dia amb una àrea metropolitana institucionalitzada que abasta 36 municipis i 3,3 milions d’habitants. Però com dèiem abans, la ciutat real ja va més enllà, superant fronteres municipals, comarcals i provincials (almenys pel litoral sud) fins esdevenir l’espai quotidià d’uns 5 milions de persones.
La ciutat en tant que espai d’identitat
Un dels trets definitoris de la vida urbana és l’establiment de relacions en comunitat i un sentit de pertinença. Quan això no es produeix, ens trobem davant de ciutats desestructurades i amb alts índexs de vulnerabilitat. L’escala del barri és clau, en aquest sentit, però sabem també que altres factors, com les xarxes socials digitalitzades, trastoquen les referències que hem utilitzat tradicionalment per bastir la nostra identitat. De la mateixa manera, no sempre és l’escala més propera aquella amb la que més s’identifica tothom. En un estudi realitzat fa pocs anys durant l’elaboració de l’Agenda Besòs, es va constatar que la població de Badalona té una forta identificació amb el seu barri, que a Santa Coloma de Gramenet molta gent s’identifica amb el seu barri, però molta altra amb el conjunt del municipi i que a Sant Adrià del Besòs la majoria de la gent diu ser de Sant Adrià, deixant de banda la dimensió barri (excepte en el cas de la Mina).
Tenim, doncs, com a mínim, aquestes quatre capes que cal considerar quan s’ha de governar una ciutat i fer front als reptes que se li presenten. Idealment, les quatre capes haurien de coincidir el màxim possible en la seva dimensió territorial, com en algun moment de la Història ha succeït, però ja hem constatat que actualment això no és així i, al contrari, la tendència és a un major desencaixament de tot plegat.
Tenim una ciutat real, la regió metropolitana, que necessita un territori cada cop més ampli per nodrir-se i sanejar-se, que inclou molts i variats ens administratius i que no genera gaire, per no dir gens, sentit de pertinença entre la gent que hi viu. Una situació que és compartida amb moltes altres ciutats de tot el món.
Quina és, doncs, la recepta per poder governar millor les ciutats, en el nostre cas allò que entenem com a “Barcelona”?
El primer que hem de fer és decidir quina de les quatre dimensions de la ciutat posem al centre. En el nostre cas, triem la ciutat real, la regió metropolitana, perquè al llarg del procés Barcelona Demà hem constatat, com ha s’ha dit més amunt, que els reptes comuns als que ens enfrontem aquests cinc milions de persones haurien de ser abordats des d’aquesta escala per tenir major efectivitat.
D’aquesta manera, la regió metropolitana hauria de disposar d’un mínim control sobre el seu metabolisme, així com assumir la responsabilitat dels impactes que aquest pugui generar en altres territoris (la petjada ecològica), en particular en l’entorn rural. Una proposta que formulem en aquest sentit és la d’impulsar, amb l’imprescindible concurs de la Generalitat de Catalunya, un Pacte Urbà-Rural en el que s’hi tractarien de manera prioritària aspectes com la gestió de l’aigua, el model energètic, la sobirania alimentària i la distribució de l’activitat econòmica i el talent per tal de propiciar un major equilibri en les càrregues i beneficis que en resultin per a cada territori, alhora que es garanteix el subministrament i la sostenibilitat de cada recurs.
Pel que fa a la relació entre la ciutat real i la ciutat administrativa, caldria esperar l’existència d’un marc normatiu, competencial i financer clar per a les realitats metropolitanes tant a nivell estatal, on és absent (i pel que caldrà altre cop pressionar durant la imminent campanya electoral), com català, on l’Àrea Metropolitana de Barcelona és l’excepció que, com hem vist, no proporciona una solució definitiva al repte de com governar la metròpoli. Ara com ara, doncs, cal confiar en la voluntat de col·laboració entre totes les administracions, així com en l’aliança entre actors públics, privats i comunitaris per construir instruments de governança de baix a dalt que permetin desenvolupar polítiques i projectes a l’escala adequada.
Si volem conciliar la ciutat real amb la ciutat de les identitats col·lectives, la feina serà encara més complexa, però no per això inabastable. Descartada d’entrada la cerca d’una identificació ciutadana amb la metròpoli, com han posat de manifest alguns estudis, ha de ser precisament aquest procés de construcció d’eines de baix a dalt, així com l’atenció fonamental a aquells barris més vulnerables i la lluita contra la segregació residencial, en suma, la solidaritat intermunicipal en forma de mecanismes de perequació, el factor que faciliti una major afecció cap a allò metropolità. Els barris, doncs, com a unitat comunitària bàsica de les polítiques d’abast metropolità i la metròpoli com garantia del progrés dels barris.
Dit això, cal ser conscients que en el món actual hem de considerar una cinquena capa no mencionada fins ara, però que pot ser tant o més decisiva per al futur de les ciutats que les anteriors: la dels fluxos de capitals. Moltes de les decisions que es prenen a les ciutats tenen a veure amb la voluntat d’atraure aquests fluxos i això demanda, al mateix temps, molts recursos i esforços per assolir un millor posicionament internacional. Podríem dir que aquesta dimensió no te realment una translació territorial concreta, en tractar-se de fluxos globals alhora que immaterials, cosa que la fa encara més difícil de governar.
Prenent, doncs, les quatre dimensions més governables esperem que el nou període que s’obre després de les dues comtesses electorals consecutives sigui més propícia a entendre l’evident centralitat del fet metropolità al nostre país i que tant des de les instàncies estatals com autonòmiques o locals s’articulin els instruments necessaris per permetre que les problemàtiques siguin abordades en l’escala adequada. Des del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona seguirem treballant amb l’agenda que determina el Compromís Metropolità 2030 per aconseguir-ho.
