La guerra generacional entre dones: realitat o ficció?

Al carrer Joaquim Costa número 68 està el Teatre Goya, una sala a mig camí entre el Raval i el centre de Barcelona. Dues zones aparentment contraposades que representen maneres diferents de viure i entendre la vida, però que conflueixen en un mateix espai dedicat a l’art de la interpretació. A Eva Contra Eva passa una cosa similar. Dues dones sense cap nexe d’unió aparent s’enfronten per sobreviure en un món cada vegada més competitiu —el del teatre—, gairebé sense adonar-se que, en ell, hi ha lloc de sobra per a les dues. Pau Miró, el dramaturg que firma l’obra, diu que el teatre serveix per “per parlar de la vida”. Posar damunt la taula la guerra generacional entre dones és parlar de gènere, d’actualitat, de postmodernitat. I, en definitiva, de vida. I això, ja és un encert.

La directora de la peça, Sílvia Munt, es pregunta al programa de mà “què hi ha de veritat i què hi ha de muntatge social premeditat i potser morbós en aquesta anunciada guerra generacional?”. I això em fa pensar en totes les vegades que he sentit al llarg de la meva vida la frase El pitjor enemic d’una dona és una altra dona. Creieu-me quan us dic que m’estremeixo cada vegada. M’esgarrifa pensar que algú ho pensa de debò. Però, tot i això, quan deixo de banda l’estupefacció inicial i reflexiono sobre per què aquella persona ha dit això, penso que, en el fons, té part de raó. Reflexioneu-hi, les que sou dones: no us heu trobat mai a una altra dona, en un càrrec superior al vostre, que us ha tractat malament? Que us ha fet de menys? Deixant de banda les persones que, indiferentment del sexe, són maleducades de per si, darrere d’aquesta situació s’amaga una qüestió de gènere.

Gràcies a l’avanç social i polític del feminisme, cada vegada es parla més del sostre de vidre, concepte que com sabeu es fa servir per explicar per què hi ha tan poques dones que arriben a ocupar posicions de poder. El culpable d’aquesta situació és ni més ni menys que el patriarcat, el sistema hegemònic de governança a gran part del món, en el qual els homes dominen pràcticament tots els càrrecs de responsabilitat en una societat. De mica en mica hem aconseguit canviar lleugerament, però de forma significativa, aquesta situació. I això ha fet que cada vegada veiem a més dones en llocs decisius. Elles, però, encara són minoria. I això provoca que, de vegades, quan una altra dona arriba a la mateixa posició, se sentin amenaçades i actuïn de forma completament censurable. Però, per quin motiu passa això? Perquè el sistema les ha ensenyat que s’han de barallar entre elles si volen arribar lluny.

Pau Miró, el dramaturg que firma l’obra, diu que el teatre serveix per “per parlar de la vida”. Posar damunt la taula la guerra generacional entre dones és parlar de gènere, d’actualitat, de postmodernitat. I, en definitiva, de vida. I això, ja és un encert

Aquest és, per mi, el tema de fons d’Eva contra Eva. Una actriu consolidada i de renom —interpretada per l’Emma Vilarasau—, se sent profundament intimidada quan una de més jove, i amb ganes de menjar-se el món —interpretada per la Nausicaa Bonnín— entra a la seva vida. L’argument, una interpretació lliure de l’aclamat film All about Eve de Joseph L. Mankiewicz, varia una mica respecte a l’original. I és que si el 1950 era “normal” que les dones es veiessin entre si com a enemigues, ara, en ple segle XXI, el que es porta (o s’hauria de portar) és la sororitat.

Pau Miró i Sílvia Munt porten a escena un debat polèmic, però necessari, que com ells mateixos expressen posa de relleu les “imperfeccions” de la nostra època. Una d’elles, considerar-nos molt avançats, mentre seguim arrossegant problemes d’una altra època. La peça és un crit a rebel·lar-se. A dir prou. Començant per nosaltres mateixes.

A més de Vilarasau i Bonnín (filla, per cert, de l’enyorat Hermann Bonnín), completen un elenc de luxe Àlex Casanovas —en el paper de director de l’obra—, Andreu Benito —que fa de crític—, i Míriam Alamany —interpretant a la representant—. Quant a actuació, una especial i necessària menció a Vilarasau i Casanovas, brillants en els seus papers com era d’esperar. També fa una bona posada en escena Benito, en un personatge a estones fosc, però que es deixa conèixer cap al final de l’obra. Bonnín, a la que vaig conèixer com a Sofia a la sèrie de TV3 Cites (una de les meves produccions preferides de la CCMA), demostra una vegada més el seu potencial, tot i que no acaba d’explotar. Alamany, per la seva banda, no convenç.

Eva contra Eva és una obra que crida l’atenció, tant pel tema que tracta com per la tria dels actors. Amb aquestes característiques podria ser, per molts, una aposta segura. Però la realitat, és que tot i tenir tots els números per fer-ho, no excel·leix. Li falta ritme. Es fa un punt llarga i, a estones, monòtona. No arrisca fins al final. És aleshores quan sorprèn, trenca amb el que esperes i el públic ho fa saber amb un aplaudiment sonor. És en aquest moment que Vilarasau mostra tot el seu talent i enlluerna als espectadors, que marquen el camí a seguir per a futures produccions. Eva contra Eva vol ser transgressora, però només ho aconsegueix pocs minuts abans del final de la funció. El què el té, és el com el que falla.

Pau Miró i Sílvia Munt porten a escena un debat polèmic, que com ells mateixos expressen posa de relleu les “imperfeccions” de la nostra època. Una d’elles, considerar-nos molt avançats, mentre seguim arrossegant problemes d’una altra època

M’agrada, però, el joc de llums i ombres de David Bofarull, Ganecha Gil i Jordi Thomàs, que li donen una segona i interessant narració a l’obra. M’agrada l’aposta per les pantalles que semblen miralls. Una decisió diferencial perquè permeten gaudir de la funció, plena de matisos, des de diferents punts de vista. M’agrada també la construcció de la història en flashbacks, que fan que et preguntis constantment què haurà passat. Però el que m’agrada, per sobre de tot, és que Eva contra Eva et fa pensar. 

Des de la ronda de Sant Antoni veig el cartell que presideix la façana del Teatre Goya. En ell, observo a l’Emma Vilarasau immersa en el paper de l’Eva. Una dona glamurosa, amb caràcter, que llueix un vestit blanc impol·lut mentre fuma una cigarreta. Una dona aparentment desacomplexada que amaga les seves inseguretats rere unes ulleres de sol gegants. L’Eva s’acomiada de mi i em deixa veure la seva fragilitat. La dona que a la ficció no volia revelar la seva edat cobra vida en el cartell: li han dissimulat les arrugues amb un programa d’edició en una mena de provocació final. Somric i marxo cap a casa.