Llegeixo les declaracions dels coautors (son tres) de la novel·la guanyadora del Premi Planeta. “En una writer’s room llancen les idees i les solucions de la trama i triomfa la que convenç els altres dos”, descriu Jorge Díaz, que afirma que al final “no podria destriar qui ha escrit què”.
Writer’s room. Encara no hi ha nom en català, perquè el concepte és nou. Normalment, els escriptors, si podem, tenim un despatxet, amb l’ordinador, uns bolis, uns fulls i un suro o una pissarreta. Si el despatxet té porta (si és una cambra separada de la casa) ens el podem desgravar. Si es dona el cas que, a més de plantar arbres i escriure llibres, també tenim fills, pot passar que la taula d’escriure sigui al menjador o a l’habitació o que ni tan sols hi hagi taula i treballem als bars o al llit o al sofà. En aquest cas no podem desgravar-nos res. Writer’s room significa que n’hi cap més d’un i és un concepte que prové del mon dels guionistes: el que fa la bíblia (el que en anglès surt a sota del created by) i els que li donen forma de diàleg (els que en anglès surten a sota del writen by).
Entenc l’idea d’escriure guions de teatre o de ràdio i televisió en grup i em penso que deu ser divertit. Ja m’imagino que a la writer’s room de Carmen Mola hi deu haver nevera, moble bar, llum natural, netedat professional, pantalles de tele, sofà, qui sap si cistella de bàsquet, i segur que unes cadires de gamer de les que no fan mal de cervicals. A mi, però, em semblaria impossible fer una novel·la amb algú altre (a no ser que fos un heterònim). L’únic avantatge que li veig a això de la writer’s room (parlo per mi) és que si quedes amb altres col·legues per escriure vol dir que t’has de vestir i posar sabates. Vull dir que no m’imagino els tres senyors Carmen Mola escrivint en bata i sabatilles, com ara escric jo, tota sola.