Happy Frog Drums, el taller de referència dels bateries

Al carrer de Magalhães, 31, al Poble-sec (allà on hi ha tot de carrers que tenen nom de conqueridors) hi ha un local, molt petit, que es diu Happy Frog Drums, i que, realment, et fa sentir feliç com una granota percussionista. Allà s’hi reparen bateries. Tots els bateries de Catalunya, però també de tot Espanya, porten o envien els plats esquerdats, les caixes que s’han afluixat o foradat al propietari del talleret: Ricard Monné, que, esclar, és, també, un magnífic bateria (toca amb molts artistes, que fan moltes disciplines diferents) i a més a més en fa classes, de bateria. Conec una alumna seva. Diu que aquella hora, tots dos a la bateria, és la millor de la setmana.

Aquest taller era la sabateria del seu avi. “Era el sabater del barri. Arreglava les sabates al Serrat, al Sisa… És molt romàntic, aquest espai. I el meu pare va comprar el local (l’avi el tenia en lloguer) i hi va posar un torn. I llavors, quan es va jubilar me l’he acabat quedant”. Al meu voltant, pels prestatges, tot d’aparells de percussió que no sé com se diuen. Què en sabem de les bateries? Jo, res de res.

“Tot comença amb el meu pare i la meva mare, que als catorze anys em van deixar tenir la bateria al pis! Acústica, eh? No electrònica. De fet, em van deixar assajar al pis amb el meu primer grup. La gent era més comprensiva. Ara, l’únic soroll que es tolera és el dels nens plorant. Un violí, no. I el cas és que als catorze anys se’m va trencar el primer plat. El segon, ja el vaig arreglar jo”, explica. Era doncs, un d’aquests nens que desmunten els aparells per veure com funcionen. “L’any 96 vaig gravar el meu primer disc. Vaig posar anuncis d’aquests que s’enganxen als fanals, amb una solapeta. “Es reparen bateries”. No em va trucar ni Déu. I llavors, quan va començar a funcionar Internet, quan va aparèixer Facebook vaig començar a tenir feina i no parar… Jo havia sigut comptable paral·lelament a músic i vaig dir ‘s’ha acabat ser comptable’. No només reparo per gent de Barcelona. M’envien coses de tot arreu. Allò és una caixa, veus? Un dels tambors principals de la bateria. Té alguns mecanismes i algunes coses que s’espatllen”.

Li pregunto, ignorant, si una caixa, per exemple, es forada. “Depèn”, em contesta amb un somriure. “Moltes vegades hi ha qui es pensa que la millor bateria, la més bona és la que té la millor fusta. Però la gran inversió de la bateria són els ferros. Tot això està ple de rosques, subjeccions, ancoratges que es trenquen. És això el que fa que sigui més bona o dolenta, que es trenqui o no es trenqui. El que repararàs és ferramenta i recobriment”.

Em miro un altre dels “aparells”, del tot ignorant. Sento per primer cop noms com goliat, tom, hi-hat o caixa… No passo del timbaler del Bruc, suposo. Ara que ha mort el bateria dels Rolling Stones (que es veu que duia una de les bateries més austeres del món del rock and roll) l’hem vist, als vídeos, tocant Satisfaction. Quants noms de bateria del pop mundial podríem recordar? Ell, el dels Stones, Charlie Wats; el dels Beatles, Ringo Starr. I qui més? Michael Gilles, el de King Crimson que tothom respecta i admira tant… Per altres raons, Phill Collins. I potser, algú sabrà dir el nom d’alguna bateria dona. La dels Carpenters, esclar, que es deia Karen (Carpenter); la dels Arcade Fire, que és un grup que m’encanta, i que es diu Regine Chasagne (també canta i toca teclats) i, esclar, Moe Tucker, la de la Velvet. Para de comptar.

“Això és un tambor, per exemple”, em diu en Ricard. I, després de mirar-me’l de prop, li pregunto si és de pell. “Històricament això seria de pell, però ara és plàstic. Seria millor de pell? Pels vegans, no. És menys pràctica, la pell. Altera la tensió en funció de la humitat. I això fa que es pugui trencar, per exemple, si fas un viatge en avió i es tensa. Des que es va inventar la bateria és normalment de plàstic”. I això em porta, esclar, a escatir quan es va inventar la bateria. “Neix el 1900 amb el jazz. Abans, la percussió la feien diferents persones. L’un tocava el bombo, l’altre els plats… I van agafar el que en sabia més, que solia ser el que tocava la caixa, i el van fer seure”.

“Tot comença amb el meu pare i la meva mare, que als catorze anys em van deixar tenir la bateria al pis! Aleshores se’m va trencar el primer plat. El segon, ja el vaig arreglar jo. L’any 96 vaig gravar el meu primer disc”

Mentre anem mirant, m’explica què fa. “Estic reparant aquest tom, aquell goliat i aquell bombo d’allà… Aquest plat tenia una esquerda, és com una carrera a la mitja”. Fascinada, observo plats que té, ja reparats, als quals els ha fet forats. Entenc això que diu de la carrera a la mitja. S’ha d’aturar el camí d’aquella esquerda. “Aquí he passat molts anys investigant. He hagut d’estudiar física per saber com es comporten les esquerdes amb metall. S’ha de fer amb molta simetria, sense escalfar el bronze, polir-ho molt bé… Els talls han de tenir una proporció. Aquest plat igual val quatre-cents cinquanta euros i la reparació vint o trenta. A més, és un plat antic”.

Em pregunto, com a amant de totes les coses velles, si a un bateria el fas feliç si li regales plats antics.  “Segons qui et dirà ‘quina ronya que m’has regalat’. Però a mi m’agraden. Hi ha la motivació del caçador; abans se’n feien dos d’iguals i un sonava malament i l’altre espectacular. Però ara tots sonen igual. Tinc diversos sets de plats i els tinc segons pel que toco. Tots els plats fets a Turquia a mà, siguin de la marca que sigui, sonen molt bé. Turquia i Xina s’han especialitzat en plats. Mira, aquest és un plat turc fet a mà”, I somric, perquè la marca, esclar, és Bosphorus. “Però els mateixos fabricants fan plats més barats amb la mateixa aleació. Aquesta es diu B-2o perquè té un vint per cent d’estany. És un dels metalls més cars que existeixen a part de l’or. Com més estany, més cars”.

“La bateria neix el 1900 amb el jazz. Abans, la percussió la feien diferents persones. L’un tocava el bombo, l’altre els plats… I van agafar el que en sabia més, que solia ser el que tocava la caixa, i el van fer seure”.

Li pregunto si cada músic es munta la bateria com ell vol. “L’ordre és com tu vols, el que passa és que la bateria ja és pràctica en tots els sentits menys un. Que has de creuar la mà. El peu que més treballa és el dret, el peu bo toca el bombo, la mà dreta normalment toca els plats que és el que té més pulsacions. I els plats estan col·locats estratègicament. Tinc quatre bateries que uso per a concerts. I aquí tinc coses que algun dia restauraré. Abans, als vuitanta no es reparava, es comprava”, diu. I penso que té raó, i que no només passava en la indústria de les bateries, sinó, també, en la dels cotxes, les neveres, la roba, les sabates. Ell ha conviscut, des de petit, amb un sabater. Sap el que és tapar un forat d’una sola. Ara es repara. “M’agrada. Ecològicament i també pel romanticisme de recuperar coses que estarien a les escombraries“. M’ensenya un altre dels —no sé si dir-ne— timbals. “Aquesta és una marca catalana, de mitjans del segle passat, es diu Miller, perquè l’amo es deia Millera. Com Miguel Ríos, que es feia dir Mike Ríos. Era la marca que es comprava la gent quan no es podia comprar les marques d’importació com ara Ludwig”.

El Ricard, abans, escrivia per a una revista que es deia Batería & percusión, que ja va tancar. El que hi explicava era importantíssim per al món de la música. No es considera un lutier. “Jo no soc lutier, soc mecànic, em comparo amb el meu avi, el sabater. Un artesà. Sí, esclar, no només reparo. També em ve algú que, posem per cas, vol convertir aquest tambor, el goliat, en un bombo. Per què? Per anar de bolo i que no t’ocupi tant d’espai, per exemple. Llavors s’han d’adaptar unes potes, un aro… Hi ha vegades que em porten un tambor antic. I ens inventem la peça o la modifiquem”.

“Abans, als vuitanta es comprava. Ara es repara i m’agrada. Ecològicament i també pel romanticisme de recuperar coses que estarien a les escombraries”

Per acabar, tinc ganes de preguntar-li per les bateries electròniques. Què en pensa? També n’arregla? “Alguna cosa d’electròniques faig, sí, perquè també sé una mica d’electrònica. Si la pregunta és ‘què en penso’ et diré que no les considero un giny del dimoni. Em sembla divertit. Pots posar sons que tinguin notes… I ajuntar electrònica i acústica m’agrada. De col·lecció en tinc dues d’electròniques. Una Roland i una Simons. Fan sons molt friquis, són guais. Però són dues coses diferents, com la tonyina de llauna i un llom de tonyina. Dues coses diferents que totes dues estan bé. Mai em faria una amanida amb llom de tonyina ni una samfaina amb tonyina de llauna”.

Surto de la botiga amb ganes d’anar-lo a veure de concert. Amb ganes de fixar-m’hi, en la bateria. La discreta, la imprescindible, la diabòlica i energètica bateria.