No és acceptable que, avui, en un estat democràtic, es tanquin cantants a la presó per les lletres, diguin el que diguin aquestes lletres, incloses coses de mal gust contra qualsevol de nosaltres. Diu la presidenta de la Comunidad de Madrid, la frívola Isabel Díaz Ayuso, per excusar-ho, que Pablo Hasél té menys art que “qualsevol de nosaltres en un karaoke després de dos cubates”. Per la manera de parlar entenc que els cubates que s’imagina són en got de tub, com aquells de l’Eugenio, als vuitanta. Un Raf, un Destornillador, un Cointreau amb pinya… Ara hem de ser crítics d’art si parlem de llibertat d’expressió? Si hagués fet un minuet la cosa seria diferent?
Si bé les cançons de Pablo Hasel no entraran a la llista de les 500 millors de la revista Rolling Stone, l’autor no ha d’estar tancat per “injúries a la corona”. Que existeixi aquest delicte és només una lupa d’augment, un tallafocs enmig de l’incendi. Quan Suetoni diu “És necessari que els meus estiguin exempts tant de sospita com de crim” (és allò de “la dona del Cèsar”, que sempre s’atribueix al marit, a Juli Cèsar) no està pensant en aconseguir-ho mitjançant la inviolabilitat. Està pensant en que la inviolabilitat, justament, no calgui.
Les protestes, aquests dies, han acabat amb una noia de dinou anys ferida per un tret de foam. Ha perdut l’ull i molt més. Han cremat contenidors i hem vist com, molt a prop de la redacció del The New Barcelona Post, saquejaven botigues de roba. Els vídeos dels contenidors cremant i dels lladres emportant-se’n camises amb els penjadors inclosos denigren qualsevol causa.
Ara, des de qualsevol banda es poden escriure els textos predictius de Google. “Són capitalistes i no passa res perquè els trenquin l’aparador”, “Els contenidors es reposen, la vida d’aquesta noia, no”, “Quan no hi ha policia, les manifestacions transcorren sense incidents”, “Que estrany que la policia impedís el pas de manifestants i no impedís, justament, que robessin en aquesta botiga”. I també: “Pablo Hasél no és cap angelet”. I també: “Aquestes protestes no són només per Pablo Hasél, són la mostra d’un descontent general, els joves no tenen futur”, “No ens digueu que siguem pacífics; vosaltres ens heu ensenyat que ser pacífics i deixar-se apallissar no serveix de res”, “Si no cremem contenidors no ens mirareu”, “Si la policia no sap que les bales de foam han d’apuntar de cintura en avall o no pot garantir, pel que sigui, que apuntarà de cintura en avall, no ha de fer servir les bales de foam”.
No m’agrada veure com cremen motos, contenidors, com trenquen aparadors. M’agrada menys el motiu primigeni de la manifestació: que la lletra d’una cançó et pugui privar de llibertat. Penso, esclar, en altres cançons d’abans que, seguint aquest criteri, també podrien ser “delicte” avui en dia. Mata hippies en las Cíes, de Siniestro Total, cridava a torturar fins la mort aquesta pacífica minoria partidària de l’amor lliure (“lo saco de la tienda, le corto un brazo…”), que solia acampar a les illes de la desembocadura del Vigo, a Galícia. En fi, per no parlar de El preso número nueve, que ha interpretat, fins i tot, la pacifista Joan Baez. El presoner número 9 és a la presó acusat d’assassinat i la cançó arrenca just quan han d’afusellar-lo. Com que la cançó està composta pels mexicans hermanos Cantoral, i a Mèxic l’últim afusellament va ser l’any 57 (a la penitenciaria d’Hermosillo) és fàcil situar-la allà. Diu la lletra:
“Y antes del amanecer la vida le han de quitar
Porque mató a su mujer y un amigo desleal
Dice, así, al confesar
Los maté, sí señor
Y si yo vuelvo a nacer, yo los vuelvo a matar.
Padre no me arrepiento, ni me da miedo la eternidad
Yo sé que allá en el cielo el ser supremo nos juzgará”
Després ja ve allò del “Ay, ya, ya, ya…”.
La justificació de l’assassinat per infidelitat en realitat també la tenim a Cruz de Navajas, de Mecano, molt més recent. En aquest cas mor el banyut. Mario treballa al torn de nit del bar 33. Acaba a les cinc del matí, però com que ha de fer caixa, entre una cosa i l’altra, arriba a les sis. La seva dona, Maria, treballa en uns grans magatzems, de dia, de manera que es veuen només una estona. Això complica, esclar, les relacions sexuals (en Mario arriba massa cansat). Però un dia vet aquí que al 33 hi ha batuda policial i en Mario surt abans. Què es troba al portal? La Maria donant-se el bec amb un altre. I aquí tenim el desenllaç de la història.
“Sobre Mario de bruces, tres cruces
Una en la frente, la que más dolió
Otra en el pecho, la que le mató
Y otra vez en el noticiero
Dos drogadictos en plena ansiedad
Roban y matan a Mario Postigo”
I vostès, lectors, es preguntaran per quina estranyíssima raó l’autor de la lletra, un dels germans Cano, li atorga cognom —aquest cognom tan poc freqüent, Postigo— a Mario. Per la rima. Dient-se Mario Postigo Ana Torroja va poder cantar, com si res,
“Mientras su esposa es testigo desde el portal”
S’arriba a dir Mario Pérez i l’esposa s’ho fa amb un “alférez”.
