“Manifesta no ve a donar respostes, sinó a provocar preguntes”

Hedwig Fijen, la directora fundadora de Manifesta, coneix Barcelona millor del que sembla. En aquesta quinzena edició, la biennal nòmada ha volgut reivindicar les perifèries de les ciutats (de la nostra ciutat, per ser més exactes) i unir-les a una reflexió sobre el món que estem configurant.

L’encàrrec o la invitació es va produir durant la legislatura anterior i potser per això l’entrevista aborda la crisi de valors, les ideologies, els corrents, els reptes, el poder, la gentrificació, tot enfocant aquesta biennal com una manera de despertar consciències sobre la vida a les ciutats. Hi ha moltes preguntes, però Fijen dibuixa també moltes respostes. I fins i tot aconseguim parlar, també una mica, d’art.

— Qui sou i què feu a Barcelona?

— L’alcaldessa Ada Colau, l’any 2018, va conèixer a Palerm l’alcalde Leoluca Orlando, un conegut lluitador contra la màfia, durant l’edició del Manifesta d’aquell any. És aleshores quan ella es pregunta com és possible que les institucions i les infraestructures importants es trobin sempre al centre de Barcelona, encara que la gent, els ciutadans, els votants, visquin a la perifèria. Se li acut que una edició barcelonina de la biennal podria dur pensadors i filòsofs que desenvolupessin aquest tema i encarrega a la crítica i historiadora de l’art Ángela Molina explorar-ne la possibilitat. Sobretot partint de la base que el turisme a Barcelona s’acumula al centre, però la gent no. Es tractava de crear una cohesió simbòlica entre ciutat i perifèria, per posar el focus en aquesta anomalia.

— Però aquesta problemàtica no és només barcelonina.

— Jo vinc d’Amsterdam, on també hi ha aquest problema, i tant. Existeix avui dia un “parlament d’alcaldes”que comproven, quan es reuneixen, que pateixen problemes molt similars. Un d’ells és aquesta necessitat de descentralitzar els nuclis urbans.

— Què entenem com a centre de Barcelona?

— És curiós perquè, si ho agafem des del punt de vista purament geogràfic, el centre no seria la plaça Catalunya sinó la plaça de les Glòries.

— Sí, Cerdà, també ho deia, però una cosa és el centre geogràfic i l’altra és el cor.

— Exacte, perquè tot ve condicionat per uns límits naturals també molt clars: el Llobregat, Collserola i el mar. Precisament per això hem escollit ubicacions simbòliques que identifiquin aquest sistema alternatiu cultural. Amb el regidor Jordi Martí Grau vam anar a veure les Tres Xemeneies de Sant Adrià, per exemple: era increïble veure aquella instal·lació industrial, tan a prop de la platja, i inutilitzada. Aquell edifici sí que suposava un repte per a nosaltres. Calia trobar edificis que simbolitzessin els problemes, amb un relat imaginatiu. En ells podíem parlar de sequera, d’escalfament global, de mobilitat, de l’absència d’arbres…

— Falten parcs, a Barcelona.

— I tant. Jo visc al barri de la Sagrada Família i pateixo, sobretot, el soroll del carrer Rosselló amb Nàpols.

— Però només parlen de medi ambient, els edificis tematitzats per Manifesta?

— No: a la CIBA de Santa Coloma parlem de feminisme, per exemple. A la Ricarda, a la Casa Gomis, és impactant comprovar com cada minut passava un avió per damunt nostre! La pregunta important, al final, és quant necessitem créixer. O decréixer. Manifesta no escull, Manifesta no es manifesta: només ens preguntem què passaria si decidíssim decréixer.

— Parlava d’un parlament d’alcaldes, però aquí han fet un parlament d’arbres.

— A la Casa Gomis, precisament, una escultura d’Elmo Vermijs en forma d’hemicicle de fusta. A través d’ella convidem a pensar en el canvi climàtic, que es pot llegir i interpretar en els anells dels troncs dels arbres. L’arbre està dient “ciutat, m’estàs matant!”.

— I a banda dels arbres, la gent què diu?

— Vam fer dues assemblees ciutadanes preguntant què creien els assistents que volia dir descentralització de la ciutat. I tots es van emocionar per la idea de poder incubar un projecte propi, genuí, de Barcelona i la seva àrea metropolitana. Això suposava un alt grau d’implicació local, és clar, i crear una entitat legal. Quan vam arribar, de fet, el primer era saber on som. I vam preguntar molt sobre història.

— Història?

— Sí, és clar. On som té a veure amb els antecedents: la Guerra Civil, Franco, la colonització, el nomenclàtor…

— També lluiten pels canvis en el nomenclàtor?

— Ajudem a reflexionar. No han canviat prou. A Holanda, tan civilitzada com la veus, encara hi ha apologia de l’esclavisme als noms dels carrers. La nostra reina va guanyar-hi diners, amb l’esclavisme! I aquí, en aquest meravellós edifici on tenim la seu, l’antiga Editorial Gustavo Gil, hi tenim una exposició de Tania Safura Adam que es diu Arxius Negres i que parla de la comunitat negra silenciada a Barcelona des del postfranquisme. O Germán Labrador, professor a Princeton, ens va il·lustrar sobre l’imaginari de la Guerra Civil, de la Segona Guerra Mundial, del règim de Franco, i de com això encara afecta les ments dels ciutadans. Què en queda?

“No hi ha un sol sistema que pugui ser adquirit per tothom de manera homogènia”

— No només ho feia el franqusime. També avui s’eliminen noms de places de fenòmens socials ben recents.

— Tot esdevé especialment complicat després de la Guerra Freda, amb la caiguda del mur de Berlín. Ningú anava a l’Est abans, però començar Manifesta a Rotterdam va ajudar a crear una plataforma accessible tant per l’Oest com per l’Est com pel centre d’Europa: una unió de coneixement i d’art. George Soros va ser un dels primers que ens va ajudar, perquè li preocupaven els centres culturals de l’antiga Unió Soviètica i allò que se’n podia salvar.

— Són vostès uns utòpics?

— Aleshores érem irrealistes i optimistes, ho reconec. Especialment sobre com es desenvoluparia la fi del comunisme. Jo vaig viure dos anys a Rússia, a Eslovènia… i vaig comprovar com no tothom es convertia al sistema capitalista fàcilment. Gent de fora va començar a adquirir propietats a un preu baixíssim!

— Especuladors? Els primers gentrificadors?

— Només dic que no hi ha un sol sistema que pugui ser adquirit per tothom de manera homogènia. El dictador Tito, per exemple, malgrat tot va ser capaç de fer perdurar una identitat alternativa. Fins i tot essent equivocada, possiblement tot allò es va perdre de manera massa ràpida.

— Franco va morir al llit, en canvi.

— Franco encara és recent, però això és perquè aquí no va haver-hi un Nuremberg. Per què la societat catalana és així avui? Durant els anys 30 teníeu uns dels sistemes més avançats d’Europa en ensenyament, l’Escola del Mar, l’Escola del Bosc… Tot això va quedar fulminat per Franco!

— Sembla que l’Escola del Mar es volia recuperar, fa poc.

— Collboni s’ho va plantejar, però no ha estat possible.

— Aleshores què hem de fer, ara? I què pot fer Manifesta?

— Manifesta serà un èxit si deixa un llegat. Què haurem deixat a Barcelona l’any que ve, en cinc anys, en deu. Especialment en termes de provocar la discussió, com per exemple ara mateix, que provoquem quasi un article diari als mitjans escrits.

“El creixement del turisme s’emporta tota l’aigua de Barcelona, despersonalitza el centre, fa que hi hagi arreu les mateixes botigues i el mateix centre de ioga i la mateixa cafeteria”

— I com veu el futur?

— Això és que el que s’ha de preguntar Barcelona. Quin serà el futur de les Tres Xemeneies? I de la Ricarda, i de l’aeroport? I d’aquest edifici magnífic on som? Manifesta és un outsider, un observador que ve a agitar qüestions que en efecte són polítiques. Que afecten la política dels insiders. Nosaltres no us diem “aneu a viure a Granollers”, però sí que fem que us pregunteu si hi ha res interessant en aquestes zones. I això es fa provocant-hi activitats, no només parlant!

— Quins són els problemes principals que ha detectat vostè a Barcelona?

— La mobilitat, primer: et pots creure que no puc anar fins a Sant Adrià amb el servei de Bicing de Barcelona?

— De debò?

— O els problemes per anar de Mataró a Granollers, per exemple. O el creixement del turisme, que s’emporta tota l’aigua de Barcelona, que despersonalitza el centre, que fa que hi hagi arreu les mateixes botigues i el mateix centre de ioga i la mateixa cafeteria, i que al damunt fa que pugin els preus dels lloguers.

— Què més?

— Nosaltres només pretenem ser un mirall del que passa. I volem que el policia, la infermera, el treballador de Barcelona es preguntin per què no poden viure ja a la ciutat. Pensa que les Tres Xemeneies és l’últim tros de platja de Barcelona no gentrificat! Què hi volem, doncs? Un altre hotel W? Un parc? Un espai per a anar en bici?

— Parlem una mica d’art: Barcelona té un divorci amb l’art contemporani?

— Jo això no ho sé. Sí que sé que, per molt que ens preocupin els problemes locals o la identitat catalana, cal estar més oberts als problemes internacionals o globals. I l’art i la cultura tenen un rol molt decisiu per crear noves narratives per a les cultures i per a les institucions.

— Com és que ha de venir una biennal de fora a fer-nos totes aquestes preguntes?

— Això pregunto jo. Com és que cal que vingui algú de fora a provocar aquestes preguntes? Teniu museus, teniu universitats, teniu talent… I teniu problemes!

“L’art no pot ser considerat un hobby: la cultura i l’art son inversions en cohesió”

— Ha calgut molta inversió pública per a aquesta edició?

— Tota la inversió pública ha estat reinvertida. Tres milions per a rehabilitar infraestructures en l’àrea metropolitana, dos milions per a salaris, un milió per a educació i divulgació. Pensa que el 40% dels projectes són catalans, i que el 99% del nostre equip és català! I hem demanat a la Universitat de Barcelona que faci una auditoria per analitzar l’eficiència de la inversió pública realitzada. Molt probablement el retorn serà del doble de la inversió feta, i de fet moltes ciutats ens criden perquè som una entitat molt transparent.

— També tenim una biennal, però del pensament, per a totes aquestes reflexions.

— Però l’art no pot ser considerat un hobby: la cultura i l’art son inversions en cohesió, que és quelcom molt necessari en una societat liberal. Ah: i sortir de la pantalla del mòbil.

— En això estem d’acord.

— Oi que sí?