Al manual del cultureta barceloní s’hi amaga el desig d’anar molt més sovint al cinema. De fet, l’esnobisme de la nostra ciutat s’expressa recorrent a sentències pomposes, com ara que l’omnipresència de les plataformes ens està privant del goig de veure un film a la gran pantalla i així copsar-ne la infinitat de matisos, a la qual cosa sempre cal afegir que Netflix ens està convertint en tanoques a base de subsumir qualsevol experiència visual a l’entreteniment televisiu i, si encara ens queda una mica d’aire per acabar la frase, dispararem el cunyadisme segons el qual “La societat de la neu s’ha de mirar als cinemes perquè, de no fer-ho, et perds la relació místicodolorosa que el Bayona estableix entre els personatges i la muntanya”. Però la cursileria és sempre una forma d’hipocresia: mal que ens pesi, és nit freda d’hivern, estem cansadíssims, i si de cas veiem un Frasier i cap al llit.
Com us podeu imaginar, tota aquesta autocrítica cultural de pa sucat amb oli ve a tomb perquè demà mateix el cine Comèdia tancarà les seves portes, seguint l’estela imparable dels Icària, el Palau Balañá, els Méliès o l’Aribau Club. Aquest degoteig de funerals cinematogràfics duen el barceloní prototípic a practicar els seus dos esports favorits: el dol i la nostàlgia. Servidora no serà menys, no només perquè havia passat moltes hores de cine al Comèdia, sinó perquè el Palau Marcet (ideat pel nostre curiosíssim arquitecte Tiberi Sabater, autor del Casino Mercantil del carrer Avinyó, amb aquella idèntica i nauseabunda pàtina neoplateresca) era un centre de trobada clàssic per tots els indígenes de l’Eixample. Que mori el Comèdia, i més encara si acaba reconvertit en una botiga de calcetes, és equivalent a què l’esperit de Núñez torni dels inferns per robar-nos una cantonada més del barri.
Els barcelonins som així. Pretenem que la nostra ciutat sigui un museu d’antigalles intactes (que paralitzin el records de la nostra joventut, en definitiva), però actuem amb terrible negligència a l’hora de preservar la continuïtat d’allò que els cursis anomenen “comerços emblemàtics” de l’única forma possible: a saber, afluixant la mosca. Així faig jo mateix, amb tota aquesta mandanga de cinemes i xamfrans de l’Eixample, quan de fet soc incapaç de recordar la darrera vegada que vaig anar al Comèdia; posats a ser honestos, tinc serioses dificultats per dir-vos l’última pel·lícula que he vist en la gran pantalla. Com és natural, ara mateix hi haurà un lector d’aquesta Punyalada que, amb militància recalcitrant, vociferarà davant l’andròmina on em llegeix dient que ell va al cine cada setmana –què coi cada setmana, quasi cada dia!– i ho certificarà amb el carnet d’abonament a la Filmo.
Soc incapaç de recordar la darrera vegada que vaig anar al Comèdia; posats a ser honestos, tinc serioses dificultats per dir-vos l’última pel·lícula que he vist en la gran pantalla
Certament, aquest lector existeix i cal tenir-lo en compte. El problema és la seva estricta solitud, fàcilment identificable; per norma general, és aquell senyor prejubilat o rendista d’una seixantena d’anys, solter i amb només dos pantalons de pana a l’armari, que pot recitar de memòria la filmografia completa de Godard i que no fornica des dels anys setanta. Aquest és un barceloní que cal preservar, faltaria més, car és un dels pocs exemplars que aprofitarà el proper cap de setmana per precipitar-se a la Plaça de Salvador Seguí i cruspir-se tot el cicle de Béla Tarr que comença aquest diumenge. De fet, aquest conciutadà ja ha dit a tots els seus amics que mataria sa mare abans de perdre’s Sátántangó, una (ben segur) obra mestra caracteritzada singularment per durar 439 minuts. A casa veurem la pel·li, només faltaria; Filmin ens la regala amb pause i així podrem salvar la pròstata.
No cal ser tremendistes; la ciutat és un òrgan necessàriament depredador i contorsionista. Si les pautes de visualització continuen com sembla, Barcelona i la majoria de ciutats del món es quedaran sense els cinemes, si més no tal com els hem conegut (així ha de ser, perquè també han canviat de forma i contingut les biblioteques, els centres cívics i els museus). Ben aviat, el desig “hem d’anar més al cine, carinyo” s’equipararà a costums atàviques com ara pujar al Funicular de Montjuïc o intentar fer el vermut al Gòtic sense menjar una escopinya envoltat de japonesos. Els cineastes, crítics fílmics, productors, tècnics i directors de sala tenen tot el dret del món a acusar-nos de cínics, comparant la nostra militància teatral o museística amb la total indiferència que ens produeix el cinema a l’hora de moure el cul. Tenen tota la raó del món; però el barrinar, ara per ara, no venç el sofà.
Descansa en pau Cinema Comèdia. Et plorarem poc perquè, coneixent Barcelona, demà ens tocarà celebrar algun altre funeral per tu.
