La guia donima tots els idiomes, però farà la visita en català, i té tanta experiència en espais modernistes que resulta tenir resposta per a tot. Es veu que el Palau es va construir de manera tan ràpida, en només tres anys (1905-1908) que, a mida que s’anava dissenyant i planificant i edificant, també s’anava esculpint, forjant, cisellant, pintant. Va ser una obra presentista, on les decisions es prenien moltes vegades in situ i negociant entre arquitecte i artesans.
Domènech i Montaner tenia una visió artesanal de l’arquitectura, i per tant, això ja li anava bé: a banda dels plànols, prendre la decisió des de l’espai estant i amb capacitat per fer correccions a última hora. Això demanava una complicitat amb els artesans molt íntima, desconeixedors tots ells, Domènech inclòs, que estaven construint un futur patrimoni cultural mundial.
La visita, comissariada per l’excelsa, imparable, experta i compromesa doctora Mireia Freixa, es desenvolupa també verbalment i in situ i quasi de manera artesanal. Només una tablet digital, opcional, per si el visitant vol entretenir-se en un aspecte concret o ampliar una foto. Començant per la primera pedra, encara visible a la sala d’assajos, i seguint per la senyera original que està visible en una vitrina de la cafeteria, amb l’obligada referència al seu dissenyador (Antoni Gallissà, l’any 1896) i als autors del famós cant (Millet i Maragall).
Vet aquí la primera cosa que no sabia: a la senyera hi apareix la data de fundació de l’Orfeó, el 1891, i el dissenyador mateix n’era membre. La següent cosa que se’m diu és que la cafeteria era espai de despatxos. Els dic que no m’enganyin, que no és el dia dels innocents, però resulta que és cert: fins i tot el luxós bar del centre no havia estat cap barra quan el Palau es va construir. Faré veure que m’ho crec, penso, sabent que ells en saben molt més que jo.
Una referència també arquitectònica, l’ampliació de fa 20 anys als espais on hi havia l’església de Sant Francesc de Paula, que va fer que també es perdés la pintura quasi noucentista que hi havia a la paret esquerra de l’entrada principal, obra de Miquel Massot, i que es veu que guarden dins del seu arxiu patrimonial. Jo hauria jurat que allí hi anava un dibuix de Gaudí, perquè ho vaig sentir per alguna banda, però dec estar equivocat, o no va acabar mai essent-hi. Però del vestíbul passem a l’escalinata, tan luxosa com innoble (sense or ni plata, sinó de ferro i vidre i pedra), on van intervenir en Joan Vilella pel que fa al vidre dels balustres (que era un fabricant d’ampolles, i que convé no confondre amb el bust de Carles Gurmesind Vidiella, al bell mig de l’escala dreta); Josep Orriols pel que fa a la ceràmica i les flors decoratives, i Domingo Pascual, serraller, pel que fa al ferro estructural visible a la part interior del vidre. Ofici, ofici i ofici.
Pel que fa a les columnes de la balconada del primer pis, vora la Sala Lluís Millet, no hi tenim mai accés quan anem a concert (per raons d’aforament) però sí si ens inscrivim a aquesta visita, on coneixem tant l’autor dels seus mosaics (el ceramista Lluís Bru, que abans era escenògraf i que per tant ara ho entenem una mica tot), com el seu mètode: dissenyar el mosaic en grans papers a terra, com en un decorat escènic i, després, muntar el mosaic damunt del dibuix per després encastar-ho tot a la columna.
Descobrim també que les figures femenines de la lluerna de la sala principal (obra de l’empresa vitrallera Rigalt i Granell) emulen segurament els cors femenins de l’Orfeó, i que els materials que envolten la sala (vidre, ceràmica), lluny de jugar contra l’acústica, hi juguen a favor, degut a a la forma arrodonida de l’auditori. Pel que fa al conjunt escultural de pedra que emmarca l’escenari (Beethoven, Clavé, Valkíries), com és sabut, és obra de Dídac Massana i Pau Gargallo, mentre que les famoses muses són obra d’Eusebi Arnau (el mosaic, però, és del mosaïcista Mario Maragliano). Tots ells dirigits pel gran director d’orquestra Lluís Domènech i Montaner.
Aquest tipus de visites van de descobrir no només allò que desconeixíem, sinó de descobrir que ni de lluny ho coneixíem tot
Que després se’m recordi que el mascaró de proa de pedra que conforma la cantonada de la façana principal és de Miquel Blai (amb patrocinador referenciat), o que se’m descobreixi el tron dels Jocs Florals (Pàtria, Fe, Amor) que resideix vora el bar desactivat del segon pis i damunt dels terres de rajola hidràulica (i ciment, per estalviar despeses) de E.F. Escofet, o que es faci la referència a l’aportació del president Joaquim Cabot per tal que el Palau veiés la llum (juntament amb moltes altres donacions de gent diversa), no em distreu ja de la meva descoberta principal del dia: dues muses que no sabia que existien.
En efecte, amagades rere de les columnes que eleven Beethoven i Clavé a l’escenari principal, fent una oculta companyia a totes les altres muses de l’escenari, resulta que a banda i banda n’hi ha dues més (una amb una mena d’aulos o flauta doble, l’altra amb una cítara grega) que se’m feien invisibles des del primer dia que vaig posar un peu al Palau amb la meva mare fins avui. I és que d’això van aquest tipus de visites: de descobrir no només allò que desconeixíem, sinó de descobrir, com sempre a la vida, que ni de lluny ho coneixíem tot.