Fa dies que em corre pel cap la notícia del rànquing de ciutats més sexuals del món que acaba de publicitar la distribuïdora de begudes alcohòliques The Bottle Club. El narcisisme prototípic dels barcelonins ha fet que la majoria de digitals i diaris de la ciutat destaquin el fet que ocupem el dotzè lloc de la llista (una bona nota; guanya Londres, seguida de Las Vegas i Nova York) i el complex d’inferioritat propi de la tribu ha emfasitzat que encara siguem ben lluny del quart lloc que hi ocupa Madrid. Més enllà de l’anècdota (de fet, cal aclarir que el rànquing no parla de ciutats sexuals, sinó de seductive cities), l’interessant de la qüestió consisteix en veure com el campionat s’elabora a partir de paradigmes més aviat tronats de la presència del sexe en una ciutat, com ara el número de strip clubs, la quantitat de penya kinky per metre quadrat, les estrelles del porno que hi resideixen o els restaurants en els què els comensals es poden regalar ostres i xampany.
De fet, caldria situar aquesta llista en comparació amb un llibre precisament publicat als Estats Units (Rethinking Sex: a provocation), un text en el què la periodista del Washington Post Christine Emba ha posat en dubte els guanys de llibertat de la revolució sexual apostant per un retorn a una certa transcendentalitat íntima i espiritual que vagi més enllà del paradigma casual. A banda de la tesi de fons del llibre, Emba comparteix unes dades notòries sobre la manca d’activitat sexual entre els joves del seu país: citant un article dels Archives of Sexual Behaviour, sosté que entre 2009 i 2018 la proporció d’adolescents que afirmava no tenir cap mena de relació sexual va créixer del 28,8% al 44,2% entre homes i del 49,5% al 74% entre dones. Les dades són rellevants, car mostren com la generació més alliberada de la història (també la que ha acceptat la vida queer amb més alegria) està entrant ràpidament al camí desèrtic del celibat.
A la llum d’aquestes informacions, i posant entre parèntesi la idea de tornar a una activitat sexual més meditada i fins i tot més romàntica, hom manifesta l’absurditat d’analitzar la conducta sexual (o seductora) d’una ciutat mitjançant rasers com ara la quantitat d’hotels per hores dels què disposa o les tones de xampany que t’hi pots pimplar. A tot això se li afegeix l’enclaustrament d’aquests últims anys que, contravenint el tòpic segons el qual la fi de la covid implicaria un auge d’orgies i festes sense límits, notem com la desconfiança envers l’altre i la por a l’exterioritat ha fet que el sol pensament del sexe ens emmandreixi l’esperit. Es pot comprar o ignorar la tesi de fons d’Emba segons la qual el món del dating i les aplicacions d’internet han acabat convertint el sexe en una activitat cosificada i parsimoniosa (la qual cosa, diu ella, ens hauria de dur a pensar que el sexe consentit no sempre és gaudit); però diria que a això hi hem d’afegir el fet més banal de la mandra.
Admetem-ho, cars barcelonins: follar ja no és el que era i fot un pal de cal déu. Paral·lelament, el món híper-tecnològic i post-pandèmic (dispenseu, odio profundament els guionets) ha fet que el temps esmerçat en la seducció i tot allò que l’acompanyava, de servir una copa d’escumós a parlar sobre la infantesa en termes proustians, ens sembli una supina pèrdua de temps molt menys estimulant que l’onanisme de gelat i Netflix. Hi ha sexe a Barcelona? Evidentment que sí, i els estimats amics de La Paloma o La França mai no hauran de patir perquè sempre hi haurà amants furtius que aprofitin el break de les extraescolars infantils per regalar-se un intercanvi de líquids. I de xampany, només faltaria, se’n continuarà mamant a cascades. Però hi ha una pregunta que em sembla encara més interessant. Hi ha manca de sexe a Barcelona? Continuarem fent veure que les estadístiques de molts països del món no van amb nosaltres? O assumirem el tedi?
