Abans del confinament Pomés i Mas de Xaxàs van entrar al seu despatx i van fer una radiografia dels seus projectes. “L’altre dia vaig veure per primera vegada el documental André Ricard. El disseny invisible i em va agradar molt. Poldo és un mestre en el muntatge i en Xavier em va fer les preguntes pertinents. Haig de dir que en Poldo es va ocupar de tot. Jo li vaig dir que havia de parlar amb Santa & Cole i que contactés amb la família Puig, amb els que he tingut un tracte professional i amistós de més de quaranta anys. En Poldo va parlar amb Mariano Puig abans que morís…“.
Fa molts anys, André Ricard (Barcelona, 1929) va rebre l’encàrrec per fer una ampolla per a l’Agua Lavanda de Puig. “Vaig ser acollit amb molt de respecte, un respecte que ha durat quaranta anys. Ha estat el client que m’ha donat la millor continuïtat, amb un afecte mutu. Aquell disseny es va fer famós perquè Joan Miró es va fixar en ella i va fer una escultura inspirada en l’ampolla a la qual hi va afegir alguns elements i la va transformar en Femme. Li van encarregar l’escultura per a un parc de Tenerife i ara hi ha una còpia davant de la seu central de Puig”.
Cada anècdota de la vida i obra de Ricard està recollida en el seu despatx de la zona alta de Barcelona on rep a les visites, periodistes inclosos. “En aquesta foto estic amb Joan Miró”, assenyala després de parlar de l’escultura Femme.
Pioner del disseny industrial
Quan va començar, la seva professió no existia i per això s’atreveix a dir que és un dels pioners del disseny industrial, al costat de Miguel Milá amb qui té moltes coses en comú. Ha escrit molts llibres on reflexiona d’extrem a extrem sobre el disseny i sap perquè alguns dels seus objectes funcionen molt bé. “L’ampolla de llet Rania va ser una de les meves primeres troballes, vaig aconseguir donar-li una forma perquè fos més fàcil servir la llet; els interruptors Ibiza són perfectes perquè quan encens o apagues la llum no t’importa si l’interruptor és bonic, ha de ser eficaç, i el cendrer Copenhagen aconsegueix que la cendra no voli”.
Potser el seu encàrrec més glamurós va ser la torxa. “Jo no sabia que Barcelona aspirava a ser la seu dels Jocs Olímpics. I una tarda de 1987 em va cridar Josep Miquel Abad per a proposar-me dissenyar el contenidor del dossier olímpic per a presentar la candidatura de Barcelona a Lausana, als membres del Comitè Olímpic i em va dir que la part gràfica la faria Miserachs. Va ser un èxit total. En tornar de Suïssa em van preguntar què volia dissenyar i els vaig contestar que la torxa“.
— En què es va inspirar?
— Vaig estudiar amb detall les torxes que s’havien dissenyat abans per a les Olimpíades. Volia que fos un objecte que correspongués amb el temps en què s’anava a utilitzar i que fos metàl·lica. No era tan senzill perquè havia de tenir en compte diverses coses, com que no intoxiqués a la persona, als atletes que havien de transportar-la, que no pesés molt i que fos bonica.
— Què recorda de la Barcelona del 92 i què queda d’aquell esperit olímpic?
— Recordo una ciutat fantàstica i l’entusiasme de la gent. Aquella energia positiva de tots junts s’ha perdut per complet. Anys més tard es va intentar mantenir el pols de la ciutat amb el Fòrum de les Cultures que va impulsar un barri, però que no va funcionar com a motor de la ciutat.
“El Fòrum de les Cultures va impulsar un barri, però no va ser un motor de la ciutat”
— Ciutadà de Barcelona, quines coses creu que s’han de revisar?
— El futur no es pot imaginar perquè mai serà el que hem pensat. Però si em fa aquesta pregunta, li diré que el primer que haurien de fer és reduir la circulació de cotxes. L’ideal és que els serveis públics siguin tan perfectes que et permetin prescindir dels serveis privats. El ciutadà hauria de tenir un autobús o un metro a cinc-cents metres de la casa seva.
— Creu que la solució és la bicicleta?
— Dels divuit als setanta la bicicleta sí que funciona, però a partir dels setanta és molt arriscat.
— Entre els objectes del seu despatx destaca un enorme botó. Què és un botó per a vostè?
— Per a mi és un objecte perfecte que compleix la seva funció, igual que un llapis, una forquilla, un got o una tassa. Crec que ara es viu una gran nostàlgia de les coses que funcionaven bé i que havien desaparegut per màrqueting i per això hi ha un respecte al vintage.
André segueix en actiu i no vol acabar la xerrada sense destacar la seva col·laboració amb la Fundació Mas Casadevall de Banyoles (Girona), que acull a un grup de persones adultes amb trastorn de l’espectre autista. “Els faig dissenys que després ells fabriquen i aconsegueixen els seus beneficis. Són molt meticulosos i ho fan molt bé”.
