[dropcap letter=”D”]
urant els anys seixanta, al Poblenou hi havia pocs racons amb més vida que la cooperativa Pau i Justícia. Els baixos de l’edifici, aixecat l’any 1927, eren un formiguer de gent que entrava i sortia de la cooperativa de consum, el colmado on els treballadors hi trobaven tota mena de productes a bon preu, des de calaixos plens de fruites i verdures fins a pernils penjats a les parets o les llaunes de conserva que algú apilava pacientment fins a formar piràmides gegantines. També hi havia espai per una sabateria, s’hi venien escombres i vaixelles i no hi faltaven, és clar, els vins a granel ni la nevereta de cocacoles, tal com es pot veure en aquestes imatges d’època. La cooperativa també tenia un bar amb billars i un teatre, on s’hi estrenaven clàssics populars com La criada nova o Deixa’m la dona, Cisquet, i el pis superior acollia un club d’escacs, una colla excursionista, un grup femení, una biblioteca i l’escola (on va estudiar l’escultor Subirats, nascut a tocar).
En aquella època gloriosa, els més de 1250 socis de la cooperativa no van tenir prou amb tot aquest bullici i van decidir fer una promoció de pisos: el bloc Civit, situat a l’indret que més tard seria la Diagonal, és un bon exemple d’aquelles promocions autogestionades, que van permetre dotar d’habitatge 300 famílies del barri. De fet, l’edifici de la Pau i Justícia ja havia estat construït amb l’esforç d’una cinquantena de socis, que durant mesos van dedicar els diumenges i els festius a fer de manobres, en una demostració inigualable de l’esperit cooperatiu de l’època.
Ja en mans de l’Ajuntament, el 2011 es decideix que a la Pau i Justícia s’hi instal·larà la Sala Beckett, obligada a marxar de Gràcia, on el seu teatre i la seva escola de dramatúrgia ha aconseguit prestigi internacional
Lamentablement, l’aparició dels supermercats i els canvis d’hàbits van obligar la cooperativa a tancar. Als anys noranta, l’edifici dels números 228-232 de Pere IV només allotjava un gimnàs i una sauna, i més endavant les portes es van haver de tapiar per evitar ocupacions. Ja en mans de l’Ajuntament, el 2011 es decideix que a la Pau i Justícia s’hi instal·larà la Sala Beckett, obligada a marxar de Gràcia, on el seu teatre i la seva escola de dramatúrgia ha aconseguit prestigi internacional. I s’organitza un concurs arquitectònic per fer-ho possible, que rep propostes del tot divergents: alguns arquitectes, com Jordi Badia, volien mantenir l’espai intacte, amb només una capa de pintura, mentre que l’estudi de Carme Pinós apostava per tirar la cooperativa a terra i aixecar-hi l’enèsim edifici emblemàtic, en considerar que la dèria de conservar i mantenir la memòria era caure en el «políticament correcte» (en aquest vídeo es pot recuperar un encès debat amb els diversos concursants).
Per sort, els guanyadors van ser l’estudi Flores i Prats, amb una proposta d’artesania que mantenia l’essència de l’edifici fins a uns límits insospitats: Sense renunciar a sanejar l’estructura i obrir espais, la nova Beckett ha conservat la majoria de portes, finestres i mosaics hidràulics dels anys vint, sovint recol·locats en nous espais. D’aquesta manera, el vell i el nou conviuen alhora, i es conjuga la memòria amb la teatralitat: tal com explica el director de la Beckett, Toni Casares, «quan l’espectador s’asseu, mira les parets i ja està imaginant».
A l’actualitat, la cooperativa Pau i Justícia, amb el flamant nou trajo teatral, no només viu una segona joventut al Poblenou, on torna a ser un espai de referència per al veïnat, sinó que, almenys durant uns mesos, tindrà una segona vida a la Biennal de Venècia. Els comissaris de la mostra d’arquitectura d’aquest any van enamorar-se del projecte, i per explicar tots els ets i uts de la rehabilitació, els Flores i Prats han reproduït un tros de la nova Beckett al bell mig de l’Arsenale venecià, replicant els sinuosos bancs de roure i el fantàstic rosetó modernista que tant enorgullia els cooperativistes.
