Històries (i altres aventures) en el mapa literari de la ciutat

L’any 2015, la UNESCO va reconèixer a Barcelona com a Ciutat de la Literatura, entrant a formar part d’un grup selecte de 42 ciutats que secunden d’una manera especial aquest art. Però podem remuntar-nos uns quants segles enrere i veure com la capital catalana ha estat escenari i teló de fons de grans obres literàries, i testimoni del pas i creació d’autors que han contribuït a fer del nostre municipi un personatge important.

Us convido a descobrir alguns exemples movent-nos pels districtes de la ciutat.

Horta-Guinardó

Començo aquesta ruta al meu districte, a la cooperativa cultural i llibreria Rocaguinarda perquè és un dels llocs que més freqüento i perquè fa uns anys es van encarregar de reimprimir El senyor Joanet del Guinardó (Rocaguinarda) de Carles Sindreu i Pons, una novel·la còmica i costumista que retrata deliciosament el barri. Aquí, a més, tenen llibres de veïns escriptors com Carlos Zanón —un dels autors que millor converteix la ciutat en un personatge—. A Yo fui Johnny Thunders (RBA Llibres), porta al protagonista de tornada al barri, cap a la zona d’Horta, a enfrontar-se amb alguns dels seus fantasmes passats, o a Carvalho: problemas de identidad (Planeta), localitza a la Plaça Maragall el despatx del protagonista. Aquesta zona de la ciutat, també va ser situada en el mapa gràcies a Juan Marsé, que es va criar pujant i baixant les seves costes, i la va usar com a teló de fons per a l’acció de molts dels seus llibres, com La oscura historia de la prima Montse (Lumen), Ronda del Guinardó (Lumen), Esa puta tan distinguida (Lumen) o els abusos del seu personatge Pijoaparte a Últimes tardes con Teresa (Lumen). És la novel·la de la jove escriptora Maria Guasch, Els fills de Llacuna Park (L’Altra Editorial), una de les més recents que s’ambienten al Guinardó.

Vila de Gràcia

Una de les grans històries que transcorren al barri és la de la Colometa, la protagonista de La plaça del Diamant (Club Editor), de Mercè Rodoreda, que sent i pateix els diferents tràfecs de la seva vida en aquesta vila. Recórrer els seus passos és ben senzill, perquè Rodoreda nomena els carrers i establiments per on transita el seu personatge, des de la mateixa plaça, passant per la Rambla del Prat o el Mercat de la Llibertat. Però van ser també poetes els qui van recollir el sentir de Gràcia i les seves places, com Enric Casasses amb la seva Plaça Raspall (Edicions 62), David Castillo que fa referència a la Plaça del Sol en els versos de Determinisme, o Miquel Pujadó i la seva oda a Les places de Gràcia. A Els Búfals de Joan Vinyoli, s’esmenta el cor del barri, la Plaça Vila de Gràcia o Rius i Taulet, i hi ha encara una altra plaça més literària, la Plaça Rovira i Trias, teló de fons per a El embrujo de Shangai (Lumen) de Juan Marsé. I si alguna cosa ha quedat de l’esperit llibertari del districte és la quantitat de llibreries en les quals perdre’s durant hores, com ho són La Memòria, Taifa, Ona, Casa Anita, Haiku, Cap i Cua, Saturnàlia i tantes altres.

De la frontera que separa als barris de Gràcia i Sant Gervasi, i les diferències entre tots dos, va ser el gran Josep Pla qui les va retratar a Barcelona, una discussió entranyable (La Butxaca), a més dels canvis que aquest últim va patir amb les demolicions de les torretes que el poblaven.

Sant Gervasi

Aquí va néixer, va viure i es va inspirar Rodoreda, fins que va arribar el seu exili. Quan va tornar a Espanya, va comprar un pis al mateix barri, molt prop de la seva casa natal, encara que acabés instal·lant-se a Romanyà de la Selva. Ella mateixa va explicar al pròleg de Mirall Trencat (Club Editor), que aquell entorn on va créixer és el que va conformar l’aspecte de la casa i jardí de la família protagonista de la seva novel·la, però també d’altres llibres. Es va inspirar en el parc que hi havia on avui està el Turó de Monterols, antiga finca del marquès de Casa Brusi, i va prendre la torre Farriols de model i molts dels elements de la casa per crear l’habitatge dels Valldaura, algun fins i tot apareix a La plaça del Diamant (en concret, el quadre de les llagostes); i el colomar de la seva casa natal, la torreta amb jardí propietat del seu avi, és un espai físic i amb caràcter emocional que apareix a dos dels seus llibres, on hi van la Cecília i la Colometa, les protagonistes respectives d’El carrer de les Camèlies (Club Editor) i La plaça del Diamant.

Però no vull deixar la zona sense nomenar de nou a Marsé i les seves Últimas tardes con Teresa, perquè és aquí on es reuneixen els protagonistes del seu llibre, al Cristall City, un local bar-llibreria que ell mateix freqüentava amb altres escriptors com Gabriel Ferrater, Jaime Gil de Biedma, o el també veí del barri José Agustín Goytisolo, qui va escriure els versos Un día estabas cantando al seu pis del carrer Balmes.

Sarrià i Les Corts

Els inicis com a escriptor de Carlos Ruiz Zafón van lligats a la zona alta i al seu llibre Marina (Planeta), una novel·la juvenil d’aprenentatge, que comença amb el seu personatge protagonista, Oscar Drai, endinsant-se en un casalot abandonat de Sarrià. I si baixem cap a la zona de Les Corts, i com a contrast literari, podríem nomenar un clàssic de l’humor com és Lo mejor que le puede pasar a un cruasán (Destino), de Pablo Tusset, que succeeix entre Sarrià i Les Corts, amb una hilarant història de misteri que ha de resoldre un noi de trenta anys, gandul i inadaptat.

Eixample

L’entramat quadriculat d’Ildefons Cerdà no només va ordenar la ciutat en xamfrans de cases regulars, sinó que va fer que molts autors es preguntessin què succeïa darrera de les finestres. Si algú va ser capaç d’explicar-nos aquestes històries ocultes va ser la dramaturga Lluïsa Cunillé a Barcelona, mapa d’ombres (Edicions 62), un text teatral que fa un zoom a l’interior d’un pis clàssic de l’Eixample per narrar-nos la decadent història del matrimoni propietari i els seus inquilins.

L’entramat quadriculat d’Ildefons Cerdà no només va ordenar la ciutat en xamfrans de cases regulars, sinó que va fer que molts autors es preguntessin què succeïa darrera de les finestres

Però si hi ha dues grans novel·les que abastin aquesta part de la ciutat són Nada (Destino) de Carmen Laforet, i La ciudad de los prodigios (Seix Barral) d’Eduardo Mendoza, ambdues reflectint moments de trànsit històric important. La primera, que transcorre en acabar la Guerra Civil, es mou entre un pis del carrer Aribau on es respira l’opressió que exerceixen els seus residents, i la Plaça Universitat, que representa l’espai de refugi i alliberament a on l’Andrea, la protagonista, va a estudiar. Al llibre de Mendoza, que se situa entre les dues exposicions universals de Barcelona, s’explica l’ascens d’un personatge paupèrrim, en una revisió actualitzada de la novel·la picaresca.

Hi ha aquí també una frontera invisible abans de baixar a la zona de Ciutat Vella que es reflecteix a La ley de los justos (Grijalbo) de Chufo Llorens, on els personatges de diferents classes es mouen entre totes dues zones com ombres.

Raval, La Rambla i el Gòtic

Condensarem aquesta zona de la ciutat perquè la quantitat de llibres que transcorren per aquests carrers és ingent i mereixerien un capítol a part. Començarem nomenant a Francisco Casavella qui en la seva primera novel·la El triunfo (Anagrama), ens parla de l’època d’esplendor del mal anomenat Barri Xino, o diversos autors estrangers com Jean Genet, qui a Diario del ladrón (RBA Libors), relata les seves experiències de joventut prostituint-se al Raval, o Carrer Robadors (Columna) de Mathias Enard que descriu pictòricament un dels pitjors carrers del barri. Noms claus com el de Maruja Torres o el seu gran amic Terenci Moix formen part del mapa literari d’aquesta zona. I és Manuel Vázquez Montalbán qui recorre una vegada i una altra a donar menjar al seu detectiu Pepe Carvalho a la mítica Casa Leopoldo.

Noms claus com el de Maruja Torres o el seu gran amic Terenci Moix formen part del mapa literari d’aquesta zona

La Rambla i els seus carrers pròxims també són escenari de moltes vides, literàries i d’escriptors, i font inesgotable d’inspiració. Per elles es mouen Geroge Orwell, en el seu Homenatge a Catalunya (DeBolsillo); Roberto Bolaño amb la seva novel·la Amberes (Alfaguara); els escriptors que freqüentaven l’Ateneu; Federico García Lorca; i potser els protagonistes de La sombra del viento (Planeta), de Carlos Ruíz Zafón, havien estat concebuts a la mítica llibreria del carrer Canuda —avui desapareguda—, el particular Cementiri dels Llibres Oblidats del seu autor.

I em quedo curta amb tants noms que deixo fora, però La catedral del Mar (Grijalbo) d’Ildefons Falcones, il·lustra la zona del Gòtic i del Born amb un minuciós mestratge, per explicar-nos un tros de la història de la ciutat, i Estudi en lila (La Magrana) de Maria Antònia Oliver, inaugura pels carrers al voltant d’aquesta catedral la novel·la de la primera investigadora de la literatura catalana.

Poblenou, El Besòs i el Maresme

En aquesta zona limítrofa, on la mar i el riu marquen el paisatge, també trobem testimonis literaris als seus carrers. Començant pels carrers més cèntrics del Poblenou amb una trama fosca, amb No hay que morir dos veces (Planeta) de Francisco González Ledesma. Però el més destacable és Carrer Bolívia (Edicions 62) de Maria Barbal, la història de dos emigrants andalusos que s’instal·len al barri a la recerca d’un futur millor, durant la dècada dels 60. Amb ell, podem recórrer algunes zones just en el moment en què s’estaven urbanitzant i sentir allò que van viure molts que van venir, com molts pares i avis nostres. També podem nomenar Carrer Marsala (Empúries) de Miquel Bauçà, novel·la sobre un intel·lectual que pretén viure aïllat del veïnat, i Los príncipes valientes (Tusquets,) de Javier Pérez Andújar, qui converteix el riu Besòs en un personatge més, descrivint el paisatge de la seva desembocadura a la mar.

Permeteu-me, finalment, una petita llicència poètica. No puc tancar aquest mapa sense parlar de Cervantes i El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha (Alfaguara), potser l’obra més important de la nostra literatura i on apareix la nostra ciutat. I és que just abans d’entrar a Barcelona, el gentilhome i Sancho Panza ensopeguen amb un bandoler anomenat Roque Guinart, inspirat pel que sembla en Perot Rocaguinarda. Ja sabeu, com la llibreria del meu districte, Horta-Guinardó.