Un concert per als experts, diran. Per als fans que el segueixen per tota la gira i contrasten els setlists com si un canvi de cançó en el repertori fos un canvi en el sermó del profeta. No va ser el concert amb més hits, però va oferir-ne també una bona mostra com més avançava la nit i com més s’escalfava l’estadi. A grans trets, una entranyable recuperació dels àlbums Born in the USA i Nebraska i una incursió pel soul (ja us dic, hem anat a una missa) en la peça més memorablement interpretada de la nit, Spirit of the Night, posant-nos ales a l’esquena a cops de cors de trompetes. I una traca final generosa i desinhibida, amb el bon regust que deixen les visites dels amics que sempre t’arrenquen un somriure. I que et garanteixen que, encara que no ho sembli, sí que ballaràs.
Els senyals de complicitat amb la comunitat catalana replicaven els ja existents dijous, bandera quatribarrada al mateix nivell que la de l’estat visitant, i salutacions inicials en la llengua autòctona. No va fer-se esperar més de deu minuts, la qual cosa se li li agraeix des d’aquest conductor de moto que apura fins al final perquè sap que pot aparcar com qui diu a la porta. Podria haver plogut, però els núvols d’estiu només volien donar-nos airet.
L’encorbatat Springsteen és ara un home madur i gentil, amb aquella raríssima barreja entre grandesa i humilitat i que només es pot explicar a través de la simpatia: als Estats Units molts comencen a odiar-lo per la seva impúdica postura política liberal, mentre que aquí sembla simplement un oncle que diu coses raonables i que s’acosta molt sovint al públic per compartir un pessic de majúscules en el cognom. Bruce sembla un home normal que, simplement, es lleva cada matí essent ni més ni menys que Bruce Springsteen i que tocarà al vespre amb una banda d’amics, la E Street Band, impecable en tots els sentits. El so, la diversió, la precisió de tots ells, perfectes.
L’inici del concert era, com dèiem, per al públic menys mainstream: My Love Will Not Let You Down, Lonesome Day, Ghosts, i així fins que el poble menestral va aconseguir reconèixer Darlington County (amb una explícita picada d’ullet inicial als Stones), Racing in the Street o Waiting On a Sunny Day i començar a notar els efectes de l’elixir (aquesta última, oferint el micro a una nena de les primeres fileres que va executar la seva improvisada part a la perfecció). Bruce ho remata duen-nos avall de The River, segurament la peça que hom necessita escoltar-li cantar (i acompanyar-lo en l’udol final) almenys un cop a la vida. Un servidor es considera una ànima més pop que no pas rockera, però l’excepció que faig amb en Bruce (i que faig també amb alguns pocs grups moderns) té a veure amb aquesta capacitat de transformar cada frase musical, o quasi cada paraula i cada acord, en un discurs històric. Ni tan sols les frivolitats que es permet són frívoles o superficials, tot té un sentit profund o un vernís de gran moment. Posa-t’hi i prova-ho tu.
Jake Clemons i el seu saxo precís, enèrgic, salvador, perfeccionen qualsevol cançó que tingui la més petita temptació de quedar a mitges. Un petit moment per recordar els membres de la primera banda que va formar i, amb Last Man Standing, admetre la perplexitat de saber-se’n l’únic supervivent. Després The Rising, Badlands, Thunder Road, Born in the USA, Born to Run, Glory Days, per si ens faltaven hits, i una popera Dancing in the Dark perquè no fos dit que tot anava de naixements transcendentals, folklore americà i profecies de carretera.
Bruce ens fa ciutadans d’una mena de república de les esperances que no deixa ni un moment de tocar de peus a terra, però que sap que de la terra n’han de sortir fruits
Va sorprendre finalment amb 10th Avenue Freeze-Out i va complir amb la previsió de tancar el concert amb un impecable Twist & Shout i un íntim, testamental, I’ll See You In My Dreams. La qualitat de tot el conjunt de peces és innegable, sense màcula, però la presencialitat del personatge és encara més efectiva i amable als ulls i a les orelles. Bruce, com dèiem, ens fa ciutadans d’una mena de república de les esperances que no deixa ni un moment de tocar de peus a terra, però que sap que de la terra n’han de sortir fruits. Sortim de l’estadi constatant de nou una organització tan neta, tan civilitzada, que sembla que hàgim anat a un concert a la plaça del barri. Costa tant de creure que sigui l’últim, que el comentari sembla gairebé un acudit. Que molt bé, Bruce, com sempre, i que ja ens avises quan tornis. Llavors ens tornaràs a preguntar com estem i et respondrem, amb agraïment infinit, que molt i molt bé.
