A finals d’agost del 2005, l’huracà Katrina colpejava les costes del sud-est dels Estats Units, causant un miler llarg de víctimes mortals, centenars de persones desaparegudes i desenes de milers de milions de dòlars en pèrdues, incloent una destrucció generalitzada de Nova Orleans, una ciutat que llavors fregava el milió d’habitants, causada per la inundació de més del 80% de la seva superfície.
L’impacte d’aquest esdeveniment, a banda de ser interpretat com un signe inequívoc del canvi climàtic pel qual transitem, va comportar l’entrada en l’agenda política d’un concepte que, de la mà de la multiplicació d’estralls atribuïbles a la mateixa causa en ciutats de tot el món, ha anat agafant més i més rellevància: la resiliència urbana.
Entenem la resiliència urbana com la capacitat d’una ciutat de recuperar-se de manera més o menys ràpida d’un impacte extern i és capaç de mantenir-ne les funcionalitats. Nova Orleans, per exemple, perdia població de manera lenta, però continuada, des de l’any 1980 fins que va ser copejada pel Katrina i, després d’una caiguda sobtada d’un terç en el nombre d’habitants, els va anar recuperant fins que el 2021 tornava a la xifra del 2005. No només això, sinó que ha continuat creixent fins a superar avui dia el milió d’habitants.
Des d’aquesta perspectiva, doncs, podem dir que la ciutat ha mostrat una considerable resiliència post-crisi, ja que malgrat trigar 15 anys en recuperar els nivells de població, ha fins i tot revertit la tendència a la baixa prèvia a la catàstrofe. Avui en dia, a més, les obres de reconstrucció que es van escometre basades en solucions més compatibles amb la natura, com ara parcs urbans inundables o la renaturalització del drenatge urbà, redueixen enormement els riscos d’un nou episodi de desbordament del Mississipi i, de retruc, milloren sense dubte la capacitat de la ciutat a l’hora de fer front a una recuperació posterior.
Actualment el concepte de resiliència s’aplica tant a les conseqüències de catàstrofes naturals com de shocks de qualsevol tipus, sigui una crisi econòmica o un conflicte bèl·lic. A més, implica ja no només la recuperació física de les infraestructures i el teixit urbà, o la recuperació econòmica, sinó també la recuperació en termes del teixit social i de la salut mental de les persones afectades.
Transformar ciutats vulnerables en ciutats cada cop més resilients és, doncs, un objectiu fonamental de cara a l’adaptació a les conseqüències de l’emergència climàtica. Aquesta hauria de ser ara mateix, en un món cada cop més urbà, una de les principals preocupacions no només de responsables polítics, sinó de la societat en el seu conjunt.
I, no cal dir-ho, tenim massa recents les conseqüències de la DANA al centre d’Europa i a la península Ibèrica, amb la catàstrofe de València al capdavant, com per no prendre’ns-ho seriosament. La lliçó del Katrina i d’altres catàstrofes similars és que la resiliència és fruit de la bona planificació i de la capacitat d’organització i resposta col·lectiva, amb l’Estat al capdavant.
Sabem perfectament el que cal fer, o almenys bona part del que cal fer per aconseguir una major adaptació als efectes del canvi climàtic. En primer lloc, revisar tot allò que ja es trobi en el planejament que suposi urbanitzar zones inundables. A la regió metropolitana de Barcelona en aquests dies s’han assenyalat una desena de nous projectes en aquesta situació, sense comptar els cascs urbans, els equipaments (incloent escoles i residències) i un bon grapat d’infraestructures clau (com l’Aeroport, Mercabarna o la línia de Rodalies de la costa del Maresme) que es troben amenaçades. Sembla que no n’hi ha prou amb les declaracions ambientals estratègiques i els informes d’inundabilitat que, igual que el planejament en general, caldrà revisar i actualitzar per incorporar la dimensió de les noves amenaces.
En segon lloc, reduir la urbanització dels espais fluvials i dels seus entorns; redissenyar, deconstruir, despavimentar, enverdir, desenvolupar més solucions basades en la natura, posar l’accent inversor en infraestructures verdes i blaves. A la Xina es parla de ciutats esponja per referir-se a aquelles, principalment les situades en els deltes dels grans rius, en les que s’ha invertit massivament en aquest tipus d’actuacions contra les inundacions.
Aquestes inversions són costoses, poc visibles per a la ciutadania i no es poden desplegar a tot arreu ni amb la mateixa intensitat ni a curt termini. Però cal ser conscients que comptar amb una xarxa de dipòsits pluvials com la de Barcelona o amb grans col·lectors com els del Prat de Llobregat és fruit moltes vegades de decisions que passen desapercebudes, però poden salvar vides.
I evidentment no n’hi ha prou amb actuar a les ciutats. Aquestes han de ser les primeres interessades en el bon manteniment de les capçaleres dels rius, amb polítiques que van des de la reforestació fins a garantir activitat que fixi població que es faci càrrec de la cura del territori.
En tercer lloc, tot i que tenim molts plans, molts projectes (alguns, però, paralitzats un cop relegats en l’ordre de prioritats), moltes normes i moltes regulacions en la línia adequada, cal com sempre fer-los complir i que no ens trobem que hagi de ser en circumstàncies com les actuals que ens adonem que, de 531 municipis obligats a tenir un pla de protecció civil a Catalunya, 237 el tenen caducat i 60 no l’han fet mai.
Així mateix, considerant que aquests plans tenen a veure amb aspectes que poden afectar a la seguretat de les persones, cal fer-los entenedors per a la ciutadania. No n’hi ha prou amb emetre alarmes quan i com toca. Cal fer molta pedagogia al respecte, i més ara que tot tipus de teories de la conspiració triomfen a les xarxes, i explicar molt bé què es pot i convé fer i què no fer. Conscienciar, formar i informar, de manera permanent, fins i tot quan l’amenaça sembli llunyana.
Com a anècdota que il·lustra fins a quin punt necessitem informació fiable, recordo una tertúlia radiofònica posterior als fets del Katrina en la que l’economista Xavier Sala-i-Martín argumentava que un episodi similar a casa nostra hagués comportat moltes més morts, ja que les persones pobres no poden accedir tan fàcilment a comprar un cotxe com als Estats Units pel fet que aquí estan més carregats d’impostos, de manera que no haguessin tingut manera de fugir. Com és sabut, en el cas de València els cotxes han estat per activa (estar en circulació) o per passiva (voler-los rescatar d’aparcaments subterranis) una de les principals trampes mortals per a moltes víctimes de la DANA.
Transformar ciutats vulnerables en ciutats cada cop més resilients és un objectiu fonamental de cara a l’adaptació a les conseqüències de l’emergència climàtica
I és precisament també sobre el model de mobilitat, en aquest cas de València i el seu entorn, on s’han dirigit moltes mirades arran de la tragèdia. Un model de mobilitat basat en el vehicle privat i que pateix la manca de coordinació metropolitana del transport públic. Com afirmava el president de la Fundació Mobilitat Sostenible i Segura, Pau Noy, “València no s’ha dotat de cap governança metropolitana i sense aquesta no hi ha política de transport, ni de gestió del territori, ni de prevenció davant els efectes del canvi climàtic”.
Sobre aquest punt de la gestió metropolitana també es pronunciava l’Associació Interprofessional d’Ordenació del Territori amb un comunicat que, entre altres qüestions, plantejava que “la pràctica habitual de l’urbanisme com a instrument per emmotllar el territori a les necessitats de societats cada vegada més complexes troba límits en una lògica politicoadministrativa excessivament sectorial i no integrada, també excessivament constreta per uns límits municipals que en absolut s’ajusten a l’escala a la qual aquest tipus de riscos actua ni a les accions a adoptar per part dels actors del territori (administracions, empreses, societat civil i ciutadania).”
En aquest sentit, tothom ha destacat l’importantíssim paper jugat pels alcaldes en aquesta catàstrofe, especialment davant del desgavell d’altres nivells de l’administració, però sembla més necessària que mai una major organització metropolitana en aquest territori de 45 municipis, 1,6 milions d’habitants i 640 kilòmetres quadrats que ocupen València i els municipis del seu entorn. La mateixa reflexió és vàlida per totes les grans ciutats espanyoles entre les que, com sabem, la institució metropolitana de Barcelona és l’excepció. Una adequada articulació de la governança és també fonamental per millorar els nivells de resiliència urbana.
En definitiva, 2024 es tancarà sent l’any més càlid de la història segons els registres, al mateix temps que batrà el rècord d’emissions globals de CO2 i la temperatura del Mediterrani segueix en augment any rere any. L’amenaça és real, pel que sembla força imprevisible en totes les seves dimensions i, per tant, cal fer els deures el més aviat possible.
El que ens defineix com a societat és precisament com reaccionem davant de situacions com la DANA
La casualitat ha volgut que València sigui enguany Capital Verda Europea, i com a tal hauria de mostrar determinació a tot el continent en el camí cap a una major resiliència, revisant tots els punts desgranats més amunt, invertint en la reparació tant urbana com social. Per exemple, atenent als estudis que demostren que els efectes psicològics més duradors en aquest tipus de tragèdies tenen a veure amb la pèrdua de l’habitatge, és cabdal centrar esforços en la recuperació de les llars, sabent que no té sentit reconstruir allà on ha passat la catàstrofe.
El que ens defineix com a societat és precisament com reaccionem davant de situacions com la DANA. Les ciutats seran resilients en la mesura en la que ho siguem com a societat, denunciant i combatent la polarització ideològica i els comportaments insolidaris i, sobre tot, primant les solucions col·lectives, trencant les barreres entre disciplines i combinant ciència i sabers populars.
