Hors Lits: una peregrinació teatral per l’amor a l’art

20.40h d’un dissabte qualsevol. Vint-i-cinc persones s’apleguen al costat de la Pilar Pàmpols, que du un cartell amb un llit dibuixat on s’hi llegeix “Hors Lits”. Es troben al bell mig de la ciutat de Lleida, però l’ambient respira clandestinitat. Abans de començar, la Pilar desvetlla el misteri: “veurem un itinerari per quatre espectacles artístics que tenen lloc en quatre pisos de la ciutat” i va passant llista.

A les nou en punt comença la peregrinació pels carrers del barri de Balàfia. Primera parada: casa de la Sílvia, un pis ubicat a la cinquena planta d’un edifici antic del carrer Pi i Maragall. Hi ha qui opta per l’ascensor, però la majoria puja a peu. Un cop dins l’habitatge, el públic es va distribuint, com pot, per les cadires, sofàs i coixins que hi ha al menjador, més aviat estret per a tanta gent, però amb un caliu innegable. En aquest ambient casolà comença l’espectacle “In-fidelitats” de Quarta Paret, una companyia jove sorgida de l’Aula de Teatre de Lleida. El públic intercanvia unes primeres mirades divertides i de sorpresa per passar després a centrar la seva atenció en el vodevil.

4 actes artístics, 4 pisos i un públic que es mou. Aquesta és la base de la xarxa internacional Hors Lits, que té el seu origen a Montpellier. Barcelona fou pionera en implantar aquest tipus d’espectacle artístic itinerant a Catalunya ja fa més de 7 anys i s’hi han anat afegint altres ciutats catalanes com Mollet del Vallès, Vilafranca, Vila-Seca, Lleida i Vilassar de Mar, que s’estrena enguany. A Lleida els organitzadors són la Pilar, l’Àngel i el Nico. Tots tres van entrar en contacte amb Hors Lits a través de l’Elodie, una de les impulsores de l’associació barcelonina Colectivo Suelto, que va començar a organitzar espectacles domèstics l’any 2010.

Hors Lits surt al carrer amb el bon temps, a la primavera i la tardor. A Lleida fan un recorregut doble: dos dies amb dues rutes per nit i un màxim de 200 persones de públic. “És la quarta edició que fem i estem aclaparats per l’acceptació que està tenint”, explica l’Àngel que, aquesta vegada, també cedeix el seu menjador per acollir l’espectacle “Hay demasiadas flores” de Fholia Teatre.

L’Eréndira i la Paola formen part d’aquesta companyia barcelonina de teatre experimental. “Per nosaltres és una experiència molt gratificant perquè ens permet obrir-nos a d’altres tipus d’espais, fora de les sales tradicionals on sempre hem treballat, i també treballem amb altres eines, com la improvisació i el contacte directe amb el públic que donen molt joc i que en un teatre no serien possibles”, afegeix la Paola. Per elles també ha estat una via per fer noves amistats en el món artístic, ja que les actrius conviuen uns dies amb els amfitrions, alhora que aposten per formats alternatius que enriqueixen el seu bagatge professional.

Per l’altra banda, el format també funciona. “Hem obert les portes de casa nostra voluntàriament i tenim a les artistes dormint al sofà de casa que és el seu llit aquests dies i que, al mateix temps, format part de l’escenari improvisat”, explica l’Àngel.

El passeig d’un habitatge fins al següent forma part també de la funció: els assistents comparteixen sensacions i punts de vista, mentre l’expectativa va in crescendo, passant en un moment d’un format i d’una història a una altra de ben diferent. La tercera etapa del recorregut se situa a deu minuts a peu del pis de l’Àngel i el Nico. Només entrar una noia convida a un vermut als assistents. La peça teatral ja està en marxa però el públic encara no ho sap. Al cap d’uns minuts els dos protagonistes de “Va ser llavors quan t’ho vaig dir”, de la companyia lleidatana Vermut Teatre, comencen a recordar la seva amistat a través del temps mentre el públic descobreix un secret inesperat…

Després del drama, el peregrinatge urbà acaba a casa de l’Olaf. Es tracta d’una planta baixa en un dels carrerons antics del barri, amb un gran menjador que permet a les ballarines de la companyia barcelonina “Tan lluny” poder posar en escena el text de Gemma Almagro i la coreografia de “Tot està bé”. El director, Artur Villalba, reconeix “que és un exercici intensíssim tant pels intèrprets com pel públic i que la proximitat fa que s’estableixi una relació més forta”.

Un cop acabats els espectacles, de gèneres molt variats, els quatre grups es reuneixen en un bar del barri per posar en comú l’experiència i poder conversar amb els artistes. L’ambient és amigable, podríem dir que fins i tot familiar. La gent es presenta, intercanvia els seus números de telèfon i transmet sensacions. Cadascú pot compartir allò que ha viscut.  “Anar a veure teatre a cases de gent és temptador: entres al seu menjador o sala d’estar, seus a terra o en alguna cadira, si tens sort, i durant menys de mitja hora t’endinses en una representació de la qual no en saps res. Atrezzo mínim i escenografia escassa. O sigui que són els actors i les actrius qui s’ho juguen tot. No totes les obres t’arriben igual ni t’agraden de la mateixa manera. Però la proposta en conjunt val molt la pena” resumeix la Judit, una de les participants, sobre la seva experiència.

Replantejament de la forma artística

L’expressió “Hors Lits” continua el concepte d’un solo de dansa damunt d’un llit que va posar en escena Leonardo Montecchia, fundador i peça fonamental d’aquest col·lectiu d’artistes. “Es tracta d’una mena de franquícia on tots els organitzadors ho fan per amor a l’art, sense cobrar res, i s’han de seguir les mateixes normes a tot arreu” assegura la Pilar Pàmpols. “Va començar sent poca cosa i amb els anys s’ha fet més gran d’allò que ens esperàvem. Des que ho fem a Lleida sempre s’ha quedat gent en llista d’espera”, afegeix. A Hors Lits tenen cabuda totes les arts escèniques (teatre, dansa, música, arts plàstiques i visuals escenificades, poesia, etc.) Es prioritzen els artistes locals i sempre es compta amb convidats de fora de la província. Els propietaris dels espais, anomenats amfitrions, ofereixen casa seva de franc, els organitzadors treballen voluntàriament i els artistes hi participen sense sou. Això sí, es passa la gorra entre el públic, i els diners es distribueixen equitativament entre els artistes.