Hospital de Bellvitge, 50 anys de fites mèdiques i lluites compartides

L’Hospital Universitari de Bellvitge (HUB) està celebrant aquest any el seu 50 aniversari. S’ha pres com a referència la inauguració de l’edifici principal, el 8 de novembre de 1972, tot i que el complex sanitari va començar a mig gas i va trigar anys, fins al 1976, a anar incorporant especialitats i ocupar les 20 plantes. La seva és una història de superació, construït en precari als afores de Barcelona i oblidat per les administracions, encara més amb les retallades. Malgrat tot, es tracta d’un dels centres més capdavanters del sistema sanitari públic i integrants del seu dia a dia com la infermera Dolors Carbonell i el doctor Xavier Xiol no haguessin volgut treballar a cap altre lloc.

Els principis de Bellvitge no van ser fàcils. Es va situar en uns terrenys de cultius al costat del riu Llobregat, prèviament estudiats per l’Espanyol per construir un camp de futbol. Després de dures negociacions, es van comprar el 1969, a un preu de 18 pessetes el pam quadrat, per un total de 78 milions de pessetes (uns 469.000 euros). Dragados y Construcción va ser l’empresa encarregada d’unes obres que es volia que acabessin com més aviat millor, tenint en compte que en aquella època la Seguretat Social només comptava amb un hospital de referència a Barcelona, el Vall d’Hebron, i la cobertura assistencial per a la població de la ciutat i la seva àrea metropolitana era deficient.

Les dures condicions laborals dels 500 obrers i 200 tècnics implicats en la construcció de l’hospital, amb jornades de més de deu hores, van provocar accidents, vagues i acomiadaments. No va ajudar tampoc la inundació de 1971, amb una riuada d’1,3 metres que va col·lapsar la planta baixa de l’edifici en obres, la qual cosa va obligar a paralitzar els treballs. La inauguració es va produir, de totes maneres, el 1972, amb poques unitats d’hospitalització obertes i quiròfans en funcionament i la majoria d’accessos sense asfaltar. Va ser presidida pels reis Joan Carles i Sofia. Van ser ells qui van donar el nom per batejar el centre, originalment conegut com l’Hospital Prínceps d’Espanya. Es va mantenir així fins a l’any 2002, quan va passar a ser l’Hospital Universitari de Bellvitge. L’edifici principal contínua portant el nom original.

“Faltaven moltes coses, però les vam suplir ajudant-nos entre nosaltres”, explica Dolors Carbonell dels primers anys. Ella va ser una de les primeres infermeres a arribar a Bellvitge, on va començar a treballar el 1973 i ho va fer fins al 2015, passant molts anys en el torn de nit. Trobar infermeres suficients va ser un dels primers obstacles de l’hospital, més tenint en compte les complicacions per accedir al recinte —“era horrible”, remarca la professional—, per la qual cosa es va haver d’habilitar un autobús que portava als treballadors des de Plaça Espanya. Es va estar a punt de recórrer a les monges, com feien altres hospitals. “Era un hospital modern”, defensa el doctor Xavier Xiol. I és que va acabar sent un dels primers centres espanyols a tenir infermers en plantilla, encara que a les infermeres les va fer anar amb vestits, davantal i còfia durant molts anys. “La còfia molestava molt. Me la posava a l’entrada i després, a la meva planta, ja me la treia. Quan vam passar al pijama, va ser un gran canvi”, assenyala Carbonell.

Xiol, especialista en malalties del fetge, havia triat Bellvitge atret pel “bon ambient” que li havien explicat que hi havia, amb una plantilla molt jove i tot per fer. Eren uns altres temps. Es cobrava poc i es feien moltes hores, per la qual cosa, a les guàrdies de nit, hi havia treballadors que es posaven a vendre el que fos, des de formatge a roba. “Era com un mercadillo“, exposa el doctor. D’aquestes llargues jornades, Xiol recorda que hi havia un ATS, a la planta 16, que portava un sopar molt bo per a tothom. “Estava més bo que el menjar de l’hospital”, remarca. Si no li falla la memòria, era el pare de l’ara mundialment conegut xef José Andrés.

També en els primers anys de vida de l’hospital es va produir la vaga dels metges residents. Era el 1975, any clau per a la història de l’Espanya contemporània, i els interns de Bellvitge van protestar per millorar les seves condicions laborals. Les reivindicacions s’estaven produint per tot el país, però a L’Hospitalet van agafar força. Tant que el centre es va arribar a conèixer com l’Hospital Rojo. Els grisos es van instal·lar a l’hospital, instaurant controls i intervenint telèfons. “Tenia por d’anar a treballar”, relata Carbonell. Es va acomiadar per sedició a gairebé tots els residents i també a la plantilla que els hi va donar suport. No van ser readmesos fins al 1976, ja mort Franco. Es va organitzar una festa de benvinguda quan van tornar. Avui dia, segons assenyala l’actual gerent de l’hospital, Montserrat Figuerola, als expedients dels implicats en el conflicte no consta res de tot el que va succeir el 1975.

Malgrat tot, com diu Carbonell, les dificultats les superaven en equip i el centre de L’Hospitalet ben aviat va començar a marcar l’agenda sanitària. Nascut amb un clar focus en la cirurgia, el 1974, l’hospital va fer el primer trasplantament de còrnia; el 1978, va realitzar el primer trasplantament renal, i, el 1984, va ser el primer d’Espanya a fer el primer trasplantament de fetge. “La vocació quirúrgica s’ha mantingut amb els anys i, actualment, Bellvitge és reconegut com un gran hospital quirúrgic per al càncer, la cirurgia cardíaca i la neurocirurgia. Però també ha despuntat com a hospital de trasplantaments, amb el primer de fetge el 1984 o el primer de ronyó en un adult fa tres anys”, recalca Figuerola.

Al mateix temps que se succeïen les fites mèdiques, el centre anava millorant en qüestions com l’arribada del transport públic amb l’obertura el 1989 de l’estació de metro Feixa Llarga, de la línia 1, nom que va mantenir fins al 2003, quan va passar a ser Hospital de Bellvitge. “Va ser fantàstic”, resumeix Carbonell. Una de les anècdotes que recorda Xiol de l’arribada del transport públic va ser que durant el dia van pujar els malalts a urgències, quantitat que disminuïa dràsticament quan tancava el metro. L’any 1989, també es va produir el capítol més negre en la història del centre, la caiguda d’un dels seus ascensors, que va provocar la mort de set persones, totes elles familiars de pacients ingressats.

Els anys anaven passant i, amb la celebració del 25 aniversari, es va començar a perfilar el projecte d’ampliació i modernització de l’hospital. Va començar el 2001, amb la remodelació de la façana i el canvi de finestres de la gran torre central. Cinc anys més tard, es va inaugurar el nou edifici de consultes externes, de més de 14.000 metres quadrats. Va permetre donar un respir a l’atenció de pacients en un hospital històricament penalitzat per la falta d’espais. Es deixava enrere també la discutida verticalitat característica de Bellvitge. No era exclusiva del centre de L’Hospitalet, ja que era el patró arquitectònic que marcava l’Institut Nacional de Previsió. No només era poc pràctic per al trasllat de pacients sinó també va generar espais reduïts i amb poca llum natural.

L’ampliació de Bellvitge es va veure afectada per la crisi econòmica i les retallades. Molts recorden les protestes de professionals mèdics, veïns i pacients, amb catèter inclòs, que tallaven cada setmana la Gran Via per defensar una sanitat pública i de qualitat. “Bellvitge sempre ha estat punter en reivindicacions”, sosté Dolors Carbonell. El projecte de modernització que va començar a principis de 2001 es va anar endarrerint. El nou bloc tecnoquirúrgic, entregat el 2012, no es va poder començar a utilitzar fins al 2014, amb l’obertura de les urgències a la planta baixa. La inauguració de l’edifici complet va ser esglaonada: a finals de 2018 es va obrir la primera planta, dedicada a l’endoscòpia digestiva i respiratòria; i, el setembre de 2019, es van posar en funcionament 31 nous quiròfans. Però no va ser fins a l’octubre de 2021, ja en plena pandèmia, quan es va culminar aquest llarg procés, amb l’obertura la Unitat de Malalts Semicrítics Cardiològics i un nou servei de farmàcia.

Completar aquest espai va coincidir amb la construcció d’un edifici annex per donar resposta a la crisi de la covid, connectat amb el mateix edifici tecnoquirúrgic per un passadís elevat. L’edifici Delta es va edificar en un temps rècord de tres mesos i 19 dies, i es va destinar per als malalts semicrítics i urgències de coronavirus. Van ser temps difícils, especialment per a la professió, com emfatitza Xavier Xiol. Ell ja estava jubilat, però la seva dona no. Isabel Català, doctora en Anatomia Patològica, treballava a prop del dipòsit de cadàvers. “Cada dia hi havia més morts”, recorda d’aquells dies. Passada la pandèmia, es mantindran les instal·lacions del nou bloc, indica la gerent de l’hospital, i es dedicarà als pacients de Neurologia. “És un edifici de caràcter modular i d’alta qualitat. Ens ha servit per guanyar més espai”, subratlla Figuerola.

Projectes de futur

Aquest no és l’únic projecte que té Bellvitge al cap per als pròxims anys. Tal com indica Figuerola, la llista és llarga i algunes iniciatives ja s’estan concretant. Entre elles, la reforma de l’edifici central de l’hospital, concentrant les hospitalitzacions a les plantes més baixes i fent-les més modernes. “El pla director està en marxa i compta amb finançament per a la remodelació completa de les plantes 1 i 3. La 2 ja s’està reformant”, detalla la gerent. Quan s’acabin els treballs, les plantes superiors es dedicaran principalment a administració. El pla també contempla l’enderrocament de l’Antiga Escola d’Infermeria per a la construcció de diversos pavellons destinats a noves àrees d’hospitalització i que estaran connectats amb l’edifici principal.

La llista de projectes de futur és llarga i algunes iniciatives ja s’estan concretant, com la reforma de les plantes 1, 2 i 3 de l’edifici central

Una altra de les grans esperances per a l’hospital és el Pla Director Urbanístic (PDU) de la Gran Via, amb el qual es vol potenciar el clúster biomèdic al voltant de Bellvitge, soterrant els cotxes i facilitant la connexió entre els diferents agents presents, així com generant nous espais en el qual es puguin assentar empreses biotech que vulguin innovar de la mà dels professionals mèdics. “És una oportunitat per a totes les institucions que estem a la zona. No es construirà un bioclúster. L’hospital, el centre d’investigació IDIBELL, l’Institut Català d’Oncologia (ICO) i la Universitat de Barcelona (UB) ja som aquí. Ara podrem desenvolupar la nostra visió compartida”, exposa Figuerola. Més a curt termini, aquest mateix any, Bellvitge estrenarà un Centre d’Alta Precisió Diagnòstica. Serà el primer equipament assistencial públic d’Espanya que reuneixi les dues eines de diagnòstic per la imatge més potents que existeixen: la tomografia de positrons (PET) —l’ús d’una substància radioactiva per detectar una patologia en el cos— amb la ressonància magnètica (RM). Això suposarà una millora en el diagnòstic de tumors com els cerebrals i els ginecològics, i del càncer de pròstata. S’espera que converteixi a Bellvitge en un centre de referència per al sud d’Europa en la utilització combinada d’aquestes tecnologies.