I la pluja es va assecar

Pareu màquines, que Roger Mas ha tornat a gravar un àlbum amb la Cobla Sant Jordi. Havien passat dotze anys des del primer volum d’aquesta història d’amor que no ha parat de sumar actuacions en tots els nostres països. El primer que cal comentar d’aquesta segona entrega és un canvi de to general respecte a la sinuositat tel·lúrica de la primera jugada: en un temps de minorització cultural de tot allò català, amb la llengua sota mínims i els ànims sota terra, Mas ha optat per disparar-nos una obra essencialment alegre, contraculturalment catalana (contrària al mal humor i esquerpor associat d’antuvi al nostre caràcter), car sap que les batalles no es guanyen autocompadint-se ni fent cara d’amoïnat, sinó eixamplant la base del bon humor. El cantautor s’hi posa feliç, quasi sinatrejant com un crooner barista, i aquest gir de guió provoca que les seves reivindicacions siguin encara més valuoses.

La màquina sonora d’aquesta nova obra funciona a la perfecció, mercès als arranjaments d’en Xavier Guitó (musicarro!) i el bon ofici dels professors de la cobla. Mas ha volgut posar-hi llengües agermanades, com ara el quebequès o l’italià, no pas per fer turisme idiomàtic, sinó per demostrar que —a partir de la nostra llengua— hom pot viatjar per tot el món sense cap mena de complex. La llengua hi surt tota, en efecte, i és així com a la bellíssima Tres branques s’hi encavallen una cançó de bressol valenciana, una popular illenca i una follia carnavalesca de Solsona. Sí a tot, escolti. En Roger no ha renunciat a la seva cara trista, present en la canònica Si tu m’ho dius (que ben amanida amb el so planyívol i foteta de la tenora!), però resulta simptomàtic que el disc es tanqui amb una versió d’I la pluja es va assecar, el feliç nexe d’unió del nostre cantautor amb els seus herois musicals del passat.

Passi el que passi, els núvols s’acabaran obrint. Aquest és el corol·lari d’una sèrie de cançons meravelloses amb les quals Roger Mas continua reivindicant que la millor forma d’arribar a la universalitat és amb l’ultralocalisme i que el nostre país continua essent la nostra llengua (una idea encara compartida per la majoria de nacions civilitzades del planeta). Cal que tothom escolti aquest volum segon del tàndem Mas-Sant Jordi, degudament segellat a la sardana Massardana, i que ben aviat el nostre estimat solsoní universal el giri per tot el món com a ambaixador del país. Jo suggeriria concerts a les principals ciutats de la terra, començant per Manhattan, Londres, Venècia… i a partir d’aquí dur-lo també a ciutats de menor entitat com ara París o Madrid. Cal que tots els melòmans del món, abans de dinyar-la, admirin la veu baritonal del nostre Roger Mas i així ho puguin explicar a la descendència.

Cal celebrar que en aquest temps tediós, de penombra absoluta, algú ens hagi retornat el gaudi d’una certa joia

Si algú encara dubta de la solidesa de la cobla com a instrument a l’hora d’ésser el centre d’un àlbum contemporani, que repassi el capítol que hi dedica l’estimat compositor Joan Magrané al magnífic llibret Antologia sentimental de la música catalana (Peu de Mosca, 2022), i així entendrà millor una formació que va enamorar els meus estimats Ígor Stravinski i Leonard Bernstein. Si els dos gènits alcessin la testa estarien encantadíssims de passar-se el vespre entonant aquestes cançons, com fem a casa molt sovint mentre ens preparem per cuinar el rancho nocturn. Cal celebrar, en definitiva, que en aquest temps tediós, de penombra absoluta, algú ens hagi retornat el gaudi d’una certa joia. Avui escric La Punyalada demanant-vos que escolteu aquesta música deliciosa i, a poder ser, que afluixeu la mosca i us compreu l’àlbum o assistiu a un dels seus concerts, que l’art no viu només dels elogis.

Ho has tornat a fer, Roger. I en un instant, explosiu, el món es va enfonsar. Més enllà de l’horitzó. Quanta alegria!