— Vaig enregistrar el meu primer àlbum en solitari als Valentine Recording Studios de Los Angeles fa tres anys. Es tracta d’un estudi mític on hi havien enregistrat els Beach Boys i Kenny Rogers. Una passada! Durant quatre dies vaig gravar tots els instruments per a catorze cançons.
— Caram! I quan surt això?
— El disc veurà per fi la llum a la tardor d’aquest mateix any per al segell Discos Antifaz, després de tanta espera amb el parèntesi de la pandèmia. Espero que us agradi!
En avançar aquest debut, el multiinstrumentista i compositor Ian Kapoudjian no pot reprimir l’emoció —ni cal— de qui compta els dies per veure el seu somni fet realitat.
“Soc un gabatxo-armeni establert a Barcelona des de fa sis anys. Vaig néixer a Lió, ciutat dels Germans Lumière, i vinc d’una família de músics que em va contagiar aquesta, la meva gran passió. La meva mare treballava a Sony Music i el meu pare va ser compositor, productor i bateria professional arribant a tocar, durant 35 anys, amb la banda britànica de punk, Slaughter and the Dogs. Cap dels dos està ja en aquest món. Jo vaig començar a tocar la bateria als 15 anys i he passat per bandes de rock & roll, punk i d’estil 60s. Ara estic capficat en el meu projecte en solitari sota l’àlies d’Ian Kay, diminutiu que és un homenatge al meu pare, Noël Kay”, explica el músic, amb una Coronita en mà i cigarrera plena de tabac ros sobre la barra mentre, de fons, l’oda de barri What good is a castle del Joe Bataan refresca l’atmosfera.
Trobant una nova família
“El meu pare va morir just quan em vaig establir aquí i aquell va ser un punt d’inflexió important en la meva trajectòria que em va portar a ser com soc avui. Sempre havíem treballat la meva carrera musical mà a mà i em sembla legítim i necessari seguir el que havíem començat. Després de la seva mort ho vaig deixar tot, però vaig tenir la sort que un productor que havia estat amic seu em proposés treballar amb ell. Allò va aconseguir motivar-me i vaig tornar a fer música. Ara ja mai m’encreuaré de braços perquè m’he adonat que fer quelcom artístic honrant el seu llegat és el que em manté viu. El meu punt de vista és que cal agafar qualsevol cosa negativa del teu passat i transformar-la en positiva, que et pugui ser útil per al teu propi futur, per evolucionar. Les coses passen perquè han de passar”, dictamina.
“El meu pare va morir just quan em vaig establir aquí i aquell va ser un punt d’inflexió important en la meva trajectòria que em va portar a ser com soc avui”
— Va haver de ser un moment molt difícil, trobar-se en una nova ciutat amb tot aquest pes a sobre.
— Diria que sí, que deixar el meu país per començar una nova aventura a un altre lloc ha suposat una transició important en la meva vida. Quelcom que requereix fer concessions. Com no em queda massa família a França, per a mi és com haver trobat una família adoptiva aquí.
— I t’entens bé amb aquesta nova família?
— Pel que fa a la mentalitat i l’actitud hi ha moltes diferències entre els dos països. Em sento més proper a aquesta alegria que tenen els espanyols, però, alhora, soc més afí a l’educació francesa o britànica. Soc una mica un híbrid, vaja!
Una perla amb diferents personalitats
“Soc aquí gràcies al destí, a la gent que vaig conèixer, a les noies de les quals em vaig enamorar i als amics que m’aporten felicitat”, sentencia el parroquià, per a qui “Barcelona és una perla, farcida de tantes personalitats diferents, que mai no deixa de sorprendre”.
Pres d’aquesta sempiterna sensació de “que em queden moltes coses per complir a la vida”, tot apunta al fet que moltes d’aquestes tindran lloc a Barcelona: “Aquí hi estic molt a gust. A més a més, tinc als millors músics de la ciutat treballant amb mi i acompanyant-me en aquesta aventura. Ara bé, no em sento massa proper a la política d’aquí, l’independentisme i aquestes coses. Estic a favor de la progressió, no de la regressió. M’agrada la idea que aquesta sigui una metròpoli i, alhora, el cor multicultural de Catalunya”, argumenta després d’esgotar la seva cervesa.
“Barcelona és una perla, farcida de tantes personalitats diferents, que mai no deixa de sorprendre”
— I alguna cosa que no t’agradi massa de la ciutat?
— Els guiris francesos del Gòtic i de la Rambla, que venen aquí per menjar paella i beure sangria —riu—… Ah, i les paneroles americanes!
— Doncs escolta, aquí no n’hi ha de paneroles i l’oferta gastronòmica és el millor que el teu paladar podria esperar!
L’Ian Kapoudjian riu llavors amb totes les seves dents i, després de demanar una altra cervesa, diu:
— Doncs optaré pel menú, però és que acabo de recordar quan, nouvingut aquí, vaig descobrir les calçotades…
— Uf, genial, no?
— Mare meva!—, continua rient.
