IBA, vint anys d’improvisació

[dropcap letter=”A”]

Nàpols hi ha un polonès que es diu Michal Libera que s’ha tret del barret Lethe, una “òpera buffa acusmàtica” formada per sorolls recollits a la ciutat italiana, incrustats amb la música del compositor Luciano Cilio. Pierre Berthet, un belga que viu a Lieja, fa música jugant amb el so de les gotes d’aigua quan cauen en diferent recipients; també amb les fresses que obté gràcies a uns expiradors (aspiradors invertits) i les mànegues que hi connecta, elements que van movent-se i percudint diversos tubs, cosa que de aporta un cert component visual a l’invent. I Lee Patterson, que és anglès, escalfa petits pots de plàstic que deixa refredar al damunt d’una placa metàl·lica amb un seguit de micros de contacte, que amplifiquen i posen de relleu els encants del soroll que acompanya aquest canvi de temperatura.

Libera, Berthet o Patterson han presentat les seves propostes els darrers anys a Barcelona, en el marc de les activitats del col·lectiu Improvisadors de Barcelona (IBA), que el 2018 ha celebrat vint anys d’existència. Els “pares fundadors” de l’entitat van ser els músics Agustí Fernández, Joan Saura -malauradament traspassat el 2012- i Liba Villavecchia, a qui molt poc després s’uniria el ballarí Andrés Corchero. Els Dilluns de Música i Dansa Improvisades al Jazz Sí del Taller de Músics (98-2001) i l’existència de la Orquestra IBA formada per vint elements (99-2001) marquen els primers anys d’activitat del col·lectiu.

Amb el nou segle, els promotors cedeixen el testimoni a Alfredo Costa Monteiro, Ferran Fages i Ruth Barberán, que finalment quedarà com a responsable única de la organització de les activitats, tasca en la qual compta amb col·laboracions i complicitats diverses. Barberán, que va entrar al grup el 1999, explica que “la idea original era trobar un espai on els artistes interessats en la improvisació ens poguéssim ajuntar per tocar, i convidar músics tipus Evan Parker o Peter Kowald no tan sols per fer concerts, sinó per tocar amb ells i, si hi havia temps, fer tallers, xerrades…”. En el moment de la fundació, indica, “el concepte d’improvisació s’associava sobretot al jazz. Però els que vam venir després ens vam decantar més per la improvisació no idiomàtica, que no té una formes rítmiques concretes, no parteix de la base d’idiomes com podrien ser el jazz, el flamenc, el rock, la música cubana… Posem el focus en altres aspectes més enllà dels arquetípics de ritme, melodia i harmonia. Treballem amb el so mateix, les textures, els volums… són elements intrínsecs de totes les músiques, que normalment no es treballen tant”.

Resumir l’activitat d’IBA en aquests vint anys és impossible. Qualsevol intent, però, passarà per anomenar trobades, cicles i festivals com el Mínim (03-09), el Minúscul (04, 06 i 07), el comissariat de la Setmana de Música Experimental a Metrònom (05), el Com a Mínim (10-12), IBA Recolza (10-14), la trobada de músics improvisadors Bestiario (12), o l’Homenatge a Joan Saura del 2013.

Entre els concerts realitzats, crida l’atenció el que va tenir el lloc coincidint amb el desè aniversari del col·lectiu, quan tots els músics activadors i col·laboradors d’IBA en aquell moment van fer equip en la interpretació de la peça de La Monte Young Poem for chairs, tables, benches, etc. (1960). Convé destacar que si la dansa va tenir una presència significativa als primers temps, en els anys posteriors també hi ha hagut propostes de cinema, manipulació d’imatges per ordinador, luminotècnica… i fins i tot uns “massatges sonors” individualitzats a càrrec del francès Pascal Battus.

En aquest moment -i abonant una tendència que no és gens, gens, inusual en altres panorames musicals- els concerts promoguts per IBA tenen lloc a espais i cases particulars. Convocatòries gens secretes -el col·lectiu les anuncia al seu blog i per altres mitjans-, però amb un punt de discreció interessant: “Parlem de llocs petits, adequats per aquestes propostes, que agraden molt als músics -valora Ruth Barberán-. De fet, quan estan de gira pel sud de França, per Espanya o per Portugal, molts d’ells ens demanen si els podem encabir. Valoren molt sobretot el tipus de públic, que és atent i respectuós, gent realment interessada en aquest tipus de música, i que un cop acabada l’actuació té ocasió de parlar amb l’artista i preguntar-li pels diferents aspectes del seu treball. Hi ha un contacte que no es dóna en els concerts convencionals, on el músic actua en un escenari i se’n va”. “Els festivals -agrega a l’hora de remarcar la idoneïtat d’aquests espais particulars- llueixen molt, però els que ens interessa és la continuïtat, fer activitat tot l’any i donar l’oportunitat de poder tocar aquí als músics. Nosaltres mateixos hem anat molt a tocar per Europa perquè hi ha músics que també organitzen coses a cases particulars o altres llocs com botigues de discos, llibreries, biblioteques…”.

Des del primer dia, tota aquesta activitat es realitza al marge de les subvencions, un aspecte que va ser decisiu perquè Ruth Barberán entrés al col·lectiu: “Quan em van dir que la idea era treballar així, m’hi vaig apuntar de seguida. Les subvencions són un condicionant que et lliga i que no et permet fer exactament el que vols fer, o que t’obliga a fer algunes coses perquè ja tens els diners…”. Sense cap lucre ni intenció de lucre a l’horitzó, quin és, doncs, el retorn que rep l’organitzador? Barberán ho té clar: “El retorn és que aquesta escena pugui existir. Que els músics puguin presentar el que fan, que el públic ho pugui veure, i que tot plegat sigui lliure”.