‘Il trovatore’ omple el Liceu de trinxeres de la mà d’Àlex Ollé

Malgrat ser una de les òperes més representades i estimades de Giuseppe Verdi, Il trovatore (1853) planteja conflictes poc creïbles avui dia, massa irracionals, com quan una de les seves protagonistes, Azucena, s’equivoca en la seva venjança i acaba matant al seu fill. “És un culebrón“, resumeix el director d’escena Àlex Ollé, qui va haver d’imaginar com fer més versemblant una trama impossible pensada en ple Romanticisme, quan l’èpica i les passions captivaven el públic.

La guerra, ja present en l’obra original, es va alçar com l’única resposta possible, sostenint situacions límit entre el caos, l’odi i la mort, impossibilitant la reflexió que faria qüestionar algunes accions. I reforçant els conflictes que mouen als quatre personatges principals, perseguits per un triangle amorós entre Manrico, Leonora i el Conte di Luna, encara més perduts amb la venjança constant d’Azucena i les ferides que va obrint.

Una vegada triat el fil argumental, calia concretar-lo. L’obra està ambientada originalment en el segle XV, a l’Aragó i la Biscaia medieval, a través d’un conflicte bèl·lic entre germans, encara més visceral i injust, amb dos bàndols que són més pròxims del que pensen i que no s’adonen fins que fatídicament ho descobreixen. Per a Ollé, l’edat mitjana, aliena i fosca, no podia despertar massa interès en l’espectador actual. Sent conscient que l’òpera, a més, “genera distància”, i seguint el seu estil, va optar per actualitzar la història i situar-la a la Primera Guerra Mundial. Ho va fer perquè així podia jugar amb “una aparença anacrònica i, alhora, futurista”, barrejant la cavalleria i els sabres amb les màscares de gas, augmentant encara més la sensació de proximitat.

La posada en escena ideada per Ollé per al clàssic de Verdi va ser concebuda per a la Dutch National Opera d’Amsterdam (2014) i l’Òpera National de París (2016). Després de viatjar a Roma i repetir a París, la proposta arriba al Liceu, on l’obra ja s’ha representat gairebé 290 vegades. L’última, fa poc, l’any 2020, amb Gustavo Dudamel dirigint el Cor i la Simfònica del teatre barceloní. Il trovatore plantejat per Ollé es podrà veure des d’aquest dijous fins al dimarts 8 de novembre. El públic menor de 35 anys va ser el primer a veure’l el dimecres, en una de les sessions de la nova iniciativa cultural Vibe35.

El melodrama de Verdi serà l’única ocasió de veure a Ollé en acció aquest any, després de pujar a l’escenari de la Rambla durant la temporada passada amb Norma i Pelléas et Mélisande, i fa dues amb La Bohème. La pròxima producció de l’artista barceloní no arribarà fins al curs 2024-2025, amb Lady Macbeth. L’espera valdrà la pena perquè serà la primera estrena d’aquests anys en què Ollé s’ha convertit en artista resident i assessor artístic del gran teatre de Barcelona.

Trinxeres en un escenari canviant

Amb Il trovatore, el Liceu es veu envaït per les trinxeres de la Primera Guerra Mundial sota la batuta del mestre Riccardo Frizza. Una escenografia minimalista, alhora que espectacular, d’Alfons Flores permet transformar l’escenari en pocs segons amb una vintena de caixes que pugen i baixen durant els quatre actes que configuren l’obra, amb capacitat per perfilar els diferents espais, des d’un campament militar i un cementiri fins a un convent i un palau. En algun moment, recorda al Monument a l’Holocaust de Berlín, una analogia que porta l’obra a la Segona Guerra Mundial, escenari descartat per Ollé per a la producció, ja que va voler evitar el símil entre els gitanos que protagonitzen el llibret de Verdi i els jueus.

La il·luminació d’Urs Schönebaum completa un plantejament on l’acció passa gairebé sempre de nit, amb la foscor i el foc creant atmosferes tenses. La posada en escena arriba a la seva màxima expressió en moments com quan Leonora està a punt d’entrar en el convent però apareix Manrico i el temps s’atura. El teatre es converteix en un quadre viu format per mil expressions, amb les monges acompanyades per màscares de gas i els soldats de tots dos bàndols alçant les seves armes.

Tot això, amb un repartiment format per la soprano madrilenya Saioa Hernández (Leonora), amb faringitis els dies previs a l’estrena d’aquest dijous, en el qual s’espera que pugui cantar; el tenor italià Vittorio Grigolo (Manrico), que debuta al Liceu representant al personatge més carismàtic i amb més oportunitats d’impressionar al públic; la mezzosoprano russa Ksenia Dudnikova (Azucena), la protagonista més complicada, però també la més estimada; i el baríton andalús Juan Jesús Rodríguez (Conte di Luna), interpretant, juntament amb Leonora, les trames menys realistes. Al llarg de les representacions, s’alternaran els papers amb Hibla Gerzmava, Yonghoon Lee, Judit Kutasi i Àngel Òdena, respectivament. Sense oblidar l’impressionant cor dirigit per Pablo Assante, amb moments hipnòtics com el protagonitzat pel campament de gitanos i el seu “Qui embelleix els dies del gitano?”, o per l’exèrcit abans d’entrar a una batalla més.