Imma Amat Amigó és empresària. De tota la vida. De pedra picada. Va créixer a Sant Just envoltada d’empresa i cultura. Té anècdotes de joventut a l’Ateneu amb Ovidi Montllor, Raimon o Gabriel García Márquez. Va militar al PSUC de forma clandestina i va estudiar Dret. Així ho va decidir Concepció Amigó. La seva mare i la seva gran referent que es va fer càrrec de la família i l’empresa amb només 25 anys. La passió per l’empresa li ve de família i la família viu ara la passió per l’empresa.
Imma Amat Amigó és presidenta d’Amat Immobiliaris i està vinculada i implicada amb FemCat, Fidem, RACC, Eada, ICO, Egarsat, Grup 7 o Consolat del Mar, entre d’altres. Va aprendre a esquiar amb 40 anys i li agrada cloure els actes amb un poema de Maria Mercè Marçal: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”.
— Va estudiar Dret i va militar al PSUC.
— De forma clandestina. La primera trobada amb un membre del PSUC era a cegues. Ens van dir al meu home i a mi que anéssim a un bar de Sant Just amb un sac de dormir i el Tele/eXpres. M’hi vaig trobar un veí que anava amb mi a la universitat i feia Econòmiques.
— Per què va decidir ser empresària del món immobiliari?
— No ho vaig decidir pas… [Riu]. Quan érem petites ja ens deien que havíem d’estudiar per continuar a l’empresa. Vaig fer la Comunió i la meva mare ja em deia que havia d’estudiar Dret. Després, em va buscar feina en un despatx d’advocats lluny de casa per aprendre Dret i alhora, aprendre a ser manada.
— Va perdre el pare per una leucèmia quan tenia només dos anys.
— Va condicionar molt la nostra història familiar. Quan les dones d’aquella època es casaven havien de deixar de treballar per llei. Es casaven, tenien fills i eren mestresses de casa. El meu pare era molt emprenedor i quan va morir, tot va canviar.
— La mare va agafar les regnes de l’empresa.
— Vam tornar a viure amb els avis. A casa hi havia molta família i quatre criatures. Vaig aprendre a espavilar-me i gestionar. Això sí, quan sortia havia de demanar permís a tothom. Tinc molt bon record d’aquella època.
— Una època complexa per a la mare…
— El meu pare tenia 80 clients i la meva mare en va perdre la meitat quan va començar pel fet de ser dona. Tenia 25 anys i va haver de fer les primeres visites acompanyada pel seu germà. Va tirar endavant. Jo era molt petita, però ja m’adonava de segons quines coses i anava amb ella a cobrar els lloguers. Jo faig el mateix amb el meu net que em recorda molt a mi.
— El lideratge femení de la família Amat.
— L’únic lideratge durant molts anys ha sigut el femení. Em va deixar empremta el maig del 68, els moviments feministes i el primer congrés de dones de Barcelona. Quan ets jove penses que pots canviar el món i en aquell moment teníem dones com la Montserrat Roig o la Magda Oranich.
Em va deixar empremta el maig del 68, els moviments feministes i el primer congrés de dones de Barcelona
— Referents.
— Eren molt valentes i t’hi emmirallaves. A la Cerdanya encara guardo una gran col·lecció de llibres feministes. Llavors no parlàvem d’estar empoderades, però sí de ser valentes i tirar endavant.
— Com ha evolucionat el feminisme?
— El feminisme té una línia ascendent, però va a onades. Quan les coses van molt bé a escala econòmica, les dones retrocedim i abaixem la guàrdia. És llavors quan fem coses que havíem promès no fer.
El feminisme va a onades, però amb una línia ascendent. Quan les coses van molt bé a escala econòmica, les dones retrocedim i abaixem la guàrdia
— Per exemple?
— A l’època del 2006 tot anava fantàsticament bé. Conec dones que havien fet carrera, però van deixar de treballar perquè els seus marits es guanyaven molt bé la vida i això que elles deien que no deixarien de treballar uns anys abans. Això és molt perillós perquè l’economia té retrocessos. Amb els moviments socials també passa.
— Com s’aconsegueix que la família estigui al servei de l’empresa?
— No és fàcil… No tothom a cada família està interessat en l’empresa. Ara bé, quan l’empresa és petita tot es viu de més a prop i la involucració és més gran. Has de veure-ho clar, ser objectiu i no carregar-te l’empresa.
— Dit així sembla fàcil, però no ho és…
— Has de tenir clar el successor, treballar el relleu i no posar en risc les relacions familiars o la supervivència econòmica de la família. Has de tenir una visió compartida i saber cap a on vas. A Amat fem una reflexió conjunta cada dos anys per pensar cap a on volem que vagi l’empresa. Ara se li diu pla estratègic i ho fa el meu fill Guifré.
Has de tenir clar el successor, treballar el relleu i no posar en risc les relacions familiars o la supervivència econòmica de la família
— Fins on arriba la família i fins on arriba l’empresa?
— No ho hem portat massa bé i jo encara pitjor que la Joana. M’ha apassionat sempre molt l’empresa i potser hi dedico moltes més hores de les que corresponen. He trobat una parella que ha sigut capaç d’entendre-ho i compartir-ho. Quan vaig als instituts els hi dic a les noies que facin un bon càsting perquè això també ajuda.
— A casa vostra sempre heu apostat molt per la cultura.
— Hem estat molt vinculades a l’Ateneu de Sant Just i quan érem joves fèiem molta vida cultural al poble. La nostra mare ens va deixar molt marge per fer coses i equivocar-nos. A l’Ateneu més del mateix. Un cop vam fer un recital amb dues figures com el Manuel Gerena i l’Ovidi Montllor. També hi van venir el Raimon o el Serrat quan encara eren molt poc coneguts.
— Vau convertir l’Ateneu en Macondo.
— Fèiem unes xerrades culturals i ens van dir de parlar amb el Mario Vargas Llosa. Ell no podia venir i ens va dir que a casa seva s’hi estava un noi que ningú coneixia i es deia Gabriel García Márquez.
— Empresa i cultura haurien d’anar més de la mà?
— La cultura —sense recursos— és difícilment viable per si sola, sempre que no tingui un Estat capaç de subvencionar-la. El món empresarial ha d’ajudar. A Catalunya tenim una important tradició de mecenatge i això que la fiscalitat no ajuda massa.
La cultura -sense recursos- és difícilment viable per si sola, sempre que no tingui un Estat capaç de subvencionar-la. El món empresarial ha d’ajudar
— Barcelona té un problema d’habitatge?
— Barcelona té “problemes” d’habitatge. Parlem molt de mobilitat, però el problema més gran que té Barcelona és l’habitatge. La mobilitat castiga el dia a dia, però amb l’habitatge ens hi va la vida. Hi ha gent jove que ha estudiat, té feina i cobra un sou, però no pot llogar un pis, tenir parella o independitzar-se. Està fora de lloc en ple segle XXI.
La mobilitat castiga el dia a dia, però amb l’habitatge -és el problema més gran que té Barcelona- ens hi va la vida
— Oferta i/o demanda?
— D’oferta, hi ha tanta demanda com vulguis. Hi ha un altre problema gravíssim que és el funcionament de l’administració pública.
— Falta de voluntat política?
— El problema existia abans d’Ada Colau, però fer habitatge públic és encara més complicat que fer-ne de privat. S’ha de fer un concurs per a tot que a sobre es dilata en el temps. No és només una qüestió de diners, sinó de temps.
— I com ho solucionem?
— De moltes maneres! La més important: fer-ho més fàcil. Com? Facilitant la col·laboració publicoprivada. El públic i el privat semblen dos enemics, però s’han de posar unes bones bases i que es compleixi el pacte. S’ha de resoldre l’eficiència de l’administració. Cada pas nou és més complicat que l’any anterior. Si ajuntem la normativa estatal, la comunitària i la municipal… S’ha de ser valent a l’hora de prendre decisions.
— Ens falta més i millor col·laboració publicoprivada?
— Hi ha molta desconfiança de l’administració pública a l’empresa privada. Segur que l’empresa privada s’ha passat en alguns moments, però la gent sap jugar si hi ha unes normes clares de joc. No fa tant que es dubtava que l’Hospital de Sant Joan de Déu hagués de rebre ajudes del sector privat i ha quedat clarament demostrat que és un cas d’èxit absolut de col·laboració publicoprivada.
Hi ha molta desconfiança de l’administració pública a l’empresa privada, però l’Hospital de Sant Joan de Déu és un cas d’èxit absolut de col·laboració publicoprivada
— S’ha de reivindicar més i millor la figura de l’empresari?
— Els polítics han estat durant molts anys contra els empresaris. Encara recordo el Senyor Pla que era el dolent del Super3. La premsa també ha criticat molt als empresaris, però ara ha començat a canviar. Hi ha empresaris dolents igual que treballadors dolents.
— La societat civil ha fet un pas endavant.
— La societat civil té ganes d’implicar-se en la gestió del país amb gent i recursos. No vol fer de polític, sinó ajudar a tirar endavant. Si provoques un divorci absolut, és fatal. Tampoc deu ser fàcil ser polític, però una cosa és escoltar i l’altra tirar endavant.
— És l’hora de construir nous lideratges.
— Les dones hem fet un lideratge més empàtic al llarg de la història. Cada generació té els seus problemes, però a la nostra època no era gens fàcil el lideratge femení.
La societat civil té ganes d’implicar-se en la gestió del país amb gent i recursos. Apujar la moral ciutadana també és voluntat política
— Cap a on ha d’anar Barcelona?
— A Barcelona hem de fer un exercici de neteja i aggiornaménto. Sí, aggiornaménto, que diuen els italians. És a dir, Barcelona s’ha de posar al dia i tenir, per exemple, els edificis històrics ben rehabilitats. Si ho compares amb les ciutats franceses, Barcelona està deixada i això fa que la ciutadania també es deixi. Hi ha una espècie de decadència. Apujar la moral de la ciutadania també és voluntat política.
— Com es pot apujar la moral ciutadana?
— Tot va lligat. Si no hi ha suficient habitatge, la gent viu en males condicions. Hem de donar millors condicions als ciutadans.
— L’anterior entrevistat de Persona a persona, Oriol Amat, li fa la següent pregunta: Quins són els seus desitjos de futur per a l’empresa?
— Amb l’Oriol Amat no som família, però les nostres famílies van passar juntes la Guerra Civil a Sant Just. Els meus desitjos de futur són créixer de forma sostinguda i no perdre mai aquells valors que ens han fet originals i únics.
— Quins són aquests valors?
— És molt important ser coherent en l’àmbit professional i personal entre allò que creus i fas. Tenir visió i cuidar les relacions amb les persones, sigui qui sigui. Un bon empresari pot ser generós i auster. Ser autèntic i generós és de franc i sempre té retorn. S’han de cuidar els detalls i aprendre a compartir. La gent és massa individualista i hi ha moltes coses que costen poc.
SET DE VIDA
- Referent: La meva mare.
- Llibre: La metamorfosi, de Franz Kafka; Els anys, de l’Annie Erniaux; Érase un rio, de Bonnie Jo Campbell, i tots els llibres de Theodor Kallifatides.
- Pel·lícula: Le souffle au coeur, de Luis Maille; L’últim tango a París, de Bernardo Bertolucci o La taronja mecànica, de Stanley Kubrick.
- Cançó: La música clàssica, totes les dels Beatles i de Raimon —especialment, Treballaré el teu cos—.
- Racó preferit: El racó de lectura de casa i els llacs d’alçada.
- Lema de vida: Viure amb coherència entre el que penses i el que dius i el que dius i el que fas.
- Somni: Trobar un remei per ajudar el meu net que té autisme.
