Impacte relatiu

La grapadora és un edifici trist per fora, amb una càrrega de norantes massa indissimulada, entaforat entre les interminables obres de les invisibles Glòries Catalanes. Per dins, segurament a causa de la seva situació geogràfica i temporal, està força buit. Però s’ha d’admetre que quan hi entres tens la sensació de trobar-te en un espai gran, vull dir ple de grandesa, una mica com si fossis en un museu americà en termes de dimensions, en termes de Gulliver, de no ser exactament a Barcelona sinó a Manhattan. La llàstima és que l’Elisava o altres escoles i facultats de disseny no hi siguin a prop, perquè aquest espai només té sentit si és ple de gent jove teclejant i esmorzant, més que suplicant la visita de dues famílies amb nens. El disseny només mereixia un museu si era capaç de demostrar que connectava, i les exposicions actuals connecten (Digital Impact, ara en parlarem; la ceràmica de Picasso, que m’han recomanat enormement; i  TvBoy, un artista que no m’agrada però que entenc que cridi l’atenció). El problema crec que és l’edifici, el lloc i el moment. Perquè el contingut em sembla, per ara, prou digne.

Digital Impact, que es pot visitar fins al 27 d’agost, és un recorregut que barreja art i disseny aprofitant el fil conductor de la digitalització, comptant amb artistes de renom internacional com Refik Anadol, Universal Everything, Random International, Brendan Dawes i Field, a banda dels locals Domestic Data Streamers, Alba G. Corral i Antoni Arola. Però aleshores, és art, és disseny o és digitalització? Diria que aquest és el problema, que ho és tot i res alhora, a diferència per exemple de l’exposició de Picasso, que tothom sap perfectament de què va. Els ha costat visiblement de decidir si feien una mostra més artística, més espaial o més tecnològica, i al final acabes amb un “ah, interessant” que desmereix el resultat perquè hi ha certament peces magnífiques. Vull dir que no sé si fan falta els iglús (espais divertits, dissenyats amb voluntat d’aïllar-te de les altres peces), si no és per acollir l’obra Oasi (Arxiu dels Cels) d’Antoni Arola, una emotiva successió de colors projectats a la cúpula que ens impregna la retina de Mediterrani, de lluna, d’alba i de pluja. Sens dubte l’obra amb més sentit, més senzilla i més ambiciosa alhora, de tot el recorregut.

Crec que si tota la tònica fos així, més artística i poètica, a aquestes alçades l’exposició tindria més sentit. Vull dir que ja no ens fan falta discursos, ni big dates, ni exhibicionismes tecnològics, per tal que la digitalització ens provoqui alguna cosa. Ja som éssers digitals, no em sorprendràs explicant-me quantes persones acaben de connectar-se a Instagram o a Tinder en aquest moment encara que ho facis a través de bells traços simètrics produïts per màquines. La digitaliztació ja no ens sorprèn, però pot aspirar a commoure’ns: ho fa la peça Artificial Spaces d’Ezequiel Pini (Six N. Five amb Someform), una invitació a arquitectures amables on tu fas rodar el sol a distància i transformes tota l’atmosfera, o bé pitges per tornar a construir un nou espai evocador, o bé la peça Storms de Quayola, on imatges de definició ultraalta dels mars de tempesta de Cornualla es projecten com a conjunt de dades per generar noves pintures computacionals, és a dir com pintades en directe sobre un llenç tradicional, i tot això en moviment. Vet aquí el bon camí, l’aposta correcta. Si d’alguna cosa hem de fugir és de la fredor del mitjà, i anar cap a la humanització del contingut. Mai una dada, o una computadora, ens deixaran de semblar fredes.

Hi ha espai per a la comicitat (les figures d’Universal Everything de l’entrada) i per a la txapa (una planta digital que no creix si et mous, vaja, que més val que ens morim si volem salvar el planeta). I, quan a una pantalla amb rostre humà li respons “no” a la pregunta “estaríem millor amb menys tecnologia?”, ella et respon immediatament com si li haguessis respost que sí. De nou, els discursos prefabricats que van a la seva i que ens volen imposar idees en un moment en què estem intentant gaudir d’una experiència. Com els excessos discursius d’un concert de Coldplay, escolti vostè, ja l’he sentit, ara faci el favor de limitar-se a cantar perquè si no em farà sentir com un alumne de P3 que no sap pensar pel seu compte. 

En definitiva, aneu-hi. I aneu-hi amb nens, que fliparan força. Però no fliparan per les màquines o les andròmines, ni tan sols pel disseny, sinó sobretot per haver introduït una mica de sensibilitat en aquesta era tecnològica i per haver aconseguit, només de vegades, defugir l’exhibicionisme futurista. El futur ja el coneixem. Ara facin-nos-el viure.