El sud d’Anglaterra va ser l’escenari en el qual es va disputar la regata que, llavors encara sense saber-ho, seria l’origen de la competició internacional més antiga del món. Va ser el 1851, quan el Nova York Yacht Club va rebre una invitació per participar en unes regates a Cowes, emmarcades en l’Exposició Universal de Londres. Els novaiorquesos van desplaçar-hi la seva embarcació, una goleta anomenada Amèrica i dissenyada expressament per guanyar aquesta competició. I així ho va fer: l’Amèrica es va emportar la copa coneguda com la Gerra de les Cent Guinees als Estats Units. Des de llavors, múltiples equips amb la bandera britànica han intentat retornar-la al seu lloc d’origen. Encara no ho han aconseguit, però l’Ineos Britannia té el focus posat en què les coses canviïn en aquesta edició.
Amb aquest objectiu, l’equip treballa a un ritme frenètic a la seva base del Port Vell. Situada a escassos metres del centre de divulgació America’s Cup Experience que ha retornat a la vida temporalment l’edifici de l’antic Imax, la base s’ha convertit des de fa un any i mig en el lloc de treball d’unes 140 persones, que conformen un equip ben estructurat en el qual la fase eliminatòria fa aflorar la tensió. “Hi ha una mica de nervis, però tots tenim molta experiència i hem estat ja en situacions com aquesta; la tensió es nota i puja, però tots tenim experiència suficients per controlar els nervis”, garanteix l’entrenador de l’equip Xabi Fernández.
L’equip va portar a Barcelona la seva experiència, i també els seus costums: l’horari britànic impera a la base tot i el clima i el ritme mediterrani de la capital catalana. La base es desperta aviat, i cap a les set del matí ja comença a tenir activitat. Quan els regatistes arriben a la base, ja els espera el simulador: comencen la jornada amb una sessió de prop d’una hora que reprodueix les mateixes condicions climatològiques que aquell dia es trobaran a l’aigua, com explica Fernández, també medallista olímpic. Després, un esmorzar saludable, és el torn de les reunions sobre estratègia i tàctica, així com de revisió dels punts amb els quals es pot treure més rendiment al vaixell, també en funció de l’equip amb el qual s’hagi de competir.
Les reunions es duen a terme a la sailing team room, al costat de l’entrada principal i de la recepció de la base, que compta també amb cuina, menjador, una terrassa que convida a la calma, i un gran hangar en el qual descansa i es prepara el vaixell AC75, que entra i surt de la mar a través d’un sistema de grues. En una competició que és tan esportiva com d’enginyeria, una extensa oficina dona cabuda als prop de 60 professionals de l’equip de disseny. Per donar forma als seus projectes, la base compta tallers d’hidràulica, electrònica, fabricació de motlles i peces, i sis potents màquines de cosir per treballar i modificar les veles. La part esportiva també compta amb les seves instal·lacions específiques a la base: un gimnàs ben equipat i el simulador conforma la base de l’entrenament dels regatistes. Això, i el mar, per descomptat.
I és que, havent dinat aviat, mantenint aquest horari britànic, l’equip surt a l’aigua en sessions que s’allarguen diverses hores, ja sigui per entrenar o per competir a les regates eliminatòries que van començar la setmana passada. Les característiques del vent i les onades de Barcelona juguen aquí a favor dels equips: el moment més favorable del dia acostuma a ser poc després del migdia —de fet, les regates es programen sempre a les dues—. “En altres edicions, les regates han estat a les 11 del matí, i et deixa sense temps suficient per preparar-te el mateix dia. Amb aquest horari, hi ha més marge i es pot ser més productiu”, explica Fernández.
I el dia no s’acaba després de les regates, ni molt menys: encara que els regatistes acaben abans i prioritzen un necessari descans, altres membres de l’equip encara tenen una llarga jornada per davant. És el cas també de Fernández, que entrena a l’equip al costat de Rob Wilson. Després de la sessió en la mar, toca analitzar-la, també a través de la informació recollida pels propis vaixells:“Per moltes dades que recopili el vaixell, no valen per a res si després no els analitzes”. També l’equip de disseny continua treballant a la base perquè tota la informació estigui analitzada al matí següent, i altres integrants de l’equip s’encarreguen d’assegurar que el vaixell estigui llest per al seu següent ús. “La base no està oberta 24 hores, però gairebé”.
Tornar a casa després de la jornada, acabi quan acabi, és fàcil. La majoria dels membres de l’equip resideixen al Poblenou en diversos blocs d’edificis, alguns amb les seves famílies al complet, i es mouen amb bici, moto, Metro i bus. “Tots estan molt còmodes a Barcelona, tant per la navegació com per l’estil de vida”: més propera al Regne Unit que quan s’han disputat edicions a la llunyana Nova Zelanda, i amb col·legis internacionals de parla anglesa per als fills dels membres de l’equip.
A Fernández li agrada treballar a la ciutat per un altre motiu: la proximitat de Sant Sebastià, d’on és el regatista i ara entrenador. Després de coronar-se com a medallista olímpic i comptar sis voltes al món, Fernández va participar a la seva primera Copa de l’Amèrica el 2012, llavors amb l’equip italià, per després passar al britànic el 2015. Ara, Fernández assegura que li agradaria que la competició tornés a disputar-se a la capital catalana, en el cas que els britànics no aconseguissin dur-la de nou al Regne Unit. “Veurem què passa; ara cal centrar-se en els pròxims objectius, i l’objectiu principal ara és no cometre errors: no hem d’oblidar que d’aquí pocs dies un equip se’n va a casa”.
