El cel ha enfosquit i es respira, al Bar, un cert aire de calma, sostinguda per les notes del Arriving somewhere but not here, dels Porcupine Tree. “Abans de res, soc narradora d’històries. Fa vint anys que les explico: les escric, les narro en veu alta i durant un temps fins i tot les vaig ballar, perquè teníem un grup de dansa amb el qual intentàvem crear històries dansades”, afirma l’escriptora i narradora oral Inés Macpherson, vespertina, canya de cervesa a la mà.
“Una de les coses que destacaria de la meva trajectòria és la decisió de poder fer quelcom per a celebrar la mena d’autors i autores que em fascinen i el gènere literari que em mou”. Així, la Inés ha treballat a fons, des de molts prismes diferents, el gènere fantàstic i la ciència-ficció, sent la seva última gesta la novel·la Els fils de la mar (Spècula).
“Al llibre hi he unit algunes de les meves passions: la mar, els monstres i una reflexió sobre com construïm els relats, tant els de ficció com els reals”, explica aquesta apassionada i profunda coneixedora de la figura de Ray Bradbury, a propòsit d’una obra que parla de pors, de supersticions, de coratge i de l’acceptació del mateix ser posant en dubte el cànon establert.
Enamorar-se d’explicar històries
Llicenciada en Filosofia per la UB, durant el seu primer any de carrera la narradora es va topar, juntament amb un parell de companys, amb un fullet que anunciava cursos de narració oral. “No teníem ni idea del que podia ser, però vam decidir anar a la xerrada inicial a la Casa dels Contes, que portava la magnífica Numància Rojas”. Va ser un enamorament sobtat. “Em vaig enamorar de l’art d’explicar contes”.
Rojas va ser la que va portar a Inés i els seus amics a L’Astrolabi, un bar al carrer Martínez de la Rosa de Gràcia, avui ja tancat, que “va ser el primer lloc on vaig poder explicar històries per a adults”. I és que, tot i que s’acostumi a identificar la narració oral amb el públic infantil, la parroquiana defensa que “el fet de donar-li vida a una història amb la veu, amb les mans, amb els silencis, i compartir-la amb un públic adult, és un regal”.
En paral·lel, ha treballat a agències literàries, ha estat redactora de textos, escriu sobre llibres a la secció de Cultura de La Vanguardia, porta clubs de lectura i exerceix com a professora a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barceloní. “Tot allò que tingui a veure amb poder parlar i compartir la passió per la lectura i l’escriptura em mou, i intento que la meva feina hi estigui sempre relacionada”.
I és una feina intensa, perquè ara mateix anuncia que està acabant de perfilar un nou llibre de relats i muntant “un curs sobre els relats del cos en la literatura fantàstica i un altre sobre la mitologia i com les seves històries i personatges poden ajudar-nos a construir històries”. Tanmateix, no amaga les “ganes que arribi el 42è Festival de Gèneres Fantàstics de Barcelona, perquè poder participar en aquesta celebració de la literatura no mimètica és sempre un plaer”.
La ciutat que continua bategant sota l’oblit
A la narradora, barcelonina collita del 82, li fascina aquella part de la ciutat que viu en el record, aparedada o sota terra. Trossos urbans en desús que un dia van vibrar de vida. Llocs com la Avenida de la Luz. “La Barcelona oculta, tapiada o amagada. Em sembla un espai molt interessant, sobretot en l’àmbit creatiu. Allò que no veiem, allò que ha quedat oblidat per a molts, pot ser un gran inici per a una història”.
També hi ha llocs que la memòria emocional manté intactes. Racons desapareguts d’una ciutat que canvia contínuament. “Cada cop que passo pel carrer Martínez de la Rosa, per exemple, puc reviure els concerts de L’Astrolabi, les converses a la cantonada del carrer Còrsega, i sé que això, encara que les botigues, els bars o els veïns canviïn, continua bategant entre els murs dels edificis”.
El que li fa mal és “veure com s’està expulsant a tanta gent dels barris perquè cada cop és més difícil viure-hi pel preu dels lloguers. A una ciutat li cal ser viscuda, no només observada, i de vegades Barcelona sembla més una postal, un decorat, que no pas una ciutat real. No només és quelcom que està passant aquí, ocorre a moltes capitals, però fa més mal quan passa a un lloc que coneixes bé i que t’estimes”, lamenta.
—El que no és pas un decorat és la nostra oferta gastronòmica. Per si et vols quedar a sopar, tenim de tot: tapes, menú, entrepans, plats combinats… I tot boníssim!
Inés Macpherson somriu àmpliament mentre li dona voltes a l’oferiment:
“¡Sempre que penso a haver de contestar aquesta mena de preguntes, quan surts amb amics i es planteja el dilema sobre anar a menjar tapes, anar de menú o fins i tot un entrepà, penso en el conte del Quim Monzó, Amb el cor a la mà”, reflexiona.
—Molt bé… Llavors? T’animes a menjar alguna cosa?
—La veritat és que depèn del dia i de la situació, però normalment soc més de menú!
—Doncs no se’n parli més!
