S’ha escrit molta poesia després d’Auschwitz (de fet, més versos que mai) i l’home ha sobreviscut pràcticament il·lès a les ferides més abjectes que ha causat la seva pròpia crueltat. Narcisistes de nosaltres, creiem viure en una època de col·lapse –motius no ens en falten, com ara la crisi climàtica o el retorn fantasmagòric del genocidi a Ucraïna i Gaza–, però sovint oblidem que la humanitat ha sofert cataclismes històrics que superen amb escreix un present, el nostre, que encara té altíssimes dosis de confort. Sigui justa o no la nostra temença, l’aparent crueltat d’aquest temps delirant ens obliga a repensar allò que els filòsofs afectats anomenen “la condició humana”, que no és altra cosa que barrinar la contingència individual des d’allò que sentim inhumà. Per tota aquesta tabarra metafísica, l’exposició Quina humanitat? resulta una notícia d’altíssima transcendència.
Demano als museus i les seves iniciatives –exactament com ho faig amb els llibres i les persones en general– que m’obliguin a pensar i, a poder ser, a reflexionar sobre les idees que em generen més incomoditat. Aquesta mostra d’art del MNAC ho aconsegueix i cal dir d’entrada que som davant d’una exposició de primer món i que la fita és mèrit principal del seu comissari, Àlex Mitrani. El nostre historiador de l’art, conservador del cantó modern al museu, ha ideat una simfonia d’obres esplèndida que va de la posterioritat de la nostra Guerra (in)Civil i la carnisseria dels anys quaranta a la digestió de les respectives tragèdies, quatre lustres després. Ras i curt: Mitrani ha ordit una tasca exemplar, que podria mostrar-se orgullosa en qualsevol sala dels millors museus del planeta i, al seu torn, que situa l’art català al mateix nivell pensamental-estètic de la seva contemporaneïtat.
El passeig per l’inhumà comença des del punt més capil·lar en la representació de la figura de l’ésser post-apocalíptic (el visitant hi podrà descobrir que la novel·lista més il·lustre de la nostra història també dominava el pinzell a la meravella) per continuar endinsant-se en la reproducció crua del desastre a través dels infants anònims d’en Cuixart, les bellíssimes closques mortes de Pere Gastó i el calfred dels zombis moribunds, abraçats en la tenebra, d’Armand Cardona. Poques vegades la lletra ena del MNAC s’havia justificat amb tanta força, car a Quina humanitat? descobrireu la immensa destresa pictòrica d’artistes dels nostres països que són desconeguts per la majoria d’habitants de la tribu (creadors esplèndids que, insisteixo, se situen al mateix nivell d’obres mestres ignotes com l’Execució amb noi d’Andrzej Wróblewski, un oli sobre tela que gela la sang).
Mitrani ha ordit una tasca exemplar, que podria mostrar-se orgullosa en qualsevol sala dels millors museus del planeta i, al seu torn, que situa l’art català al mateix nivell pensamental-estètic de la seva contemporaneïtat
La versió més radicalment bèstia del camí arriba a les formes nuament explícites de la monstruositat humana. Mitrani relliga molt bé la imatge de l’home sacrificat pels seus amb la crucifixió del Natzarè (la pista és òbvia en la cita inicial de Joan Sales que ens du a Incerta Glòria però també, que som gent llegida, a l’obra de Kazantzakis). Serà potser el tram del camí que més us impressioni, però jo aplaudeixo justament el seu revers posterior, on el nostre guia ens du a les obres que tornen a imaginar la figura humana quan s’ha esgotat el plor i a l’individu només li resta l’exili. Aquí s’han d’imposar, faltaria més, els presoners infectes del nostre geni Ponç i les precioses famílies desencisades d’en Guinovart (tot i que a servidora, d’ànima massa sentimental, em varen colpir encara més el Silenci de l’alacantina Juana Francés, L’estació del tortosí Guansé i el Filòsof de Narotzky).
Qui sap si, encara colpit per la inhumanitat d’aquest camí i tanta dosi de dolor, la coda expositiva amb l’esperança mironiana i l’escapisme dels anys seixanta em va semblar un afegit innecessari a la mostra, tot i que entenc perfectament que després d’un combat de boxa algú pugui necessitar una miqueta d’aigua. Però bé, tot això tant li fot, perquè l’important del cas és reclamar-vos que procediu a córrer al MNAC per gaudir d’una exposició que, d’ésser a les sales del MOMA, provocaria un autèntic èxode d’esnobs cap a Manhattan. No cal, fillets meus; n’hi ha prou amb pujar quatre escales i precipitar-se a les sales d’un museu on Pepe Serra i companyia estan fent les coses molt bé (ja m’agradaria que els equipaments musicals del país tinguessin la meitat d’ambició artística i de compromís amb el patrimoni català que té el MNAC, però ja tal). Endinseu-vos, doncs, en l’inhumà.
I, ja que hi som, una petita coda. El MNAC no necessita cap apòstol que el refundi ni el repensi. Bàsicament, demana més recursos i que es tingui la bondat de deixar treballar la gent que ja hi curra en pau i tranquil·litat. Quedem entesos, suposo.
