Intel·ligència Artificial aplicada a l’Urbanisme

L’arquitectura, com la medicina, és una disciplina marcadament tecnològica. L’argila, la pedra, la fusta, o el vidre, i el seu comportament a compressió, flexió o tracció expliquen, pels observadors aficionats al càlcul estructural, la forma de tot allò que ens envolta a les ciutats; des de les voltes de les catedrals gòtiques fins als hivernacles que els pagesos col·loquen als camps per produir fruita. Tot té una explicació bastant lògica fins a l’aparició del formigó. Rem Koolhaas diu a Deliri de Nova York que el formigó armat és el plàstic dels arquitectes.

Però, i la tecnologia i les ciutats? L’urbanisme té un component numèric important (els paràmetres urbanístics), però molt equilibrat amb les qüestions legals i socials. Fa 100 anys, tenir un plànol era disposar d’un tresor. Nomé cal observar meravelles com el Plano Topográfico de la Ciudad de Barcelona y sus alrededores, realitzat el 1806 per Josep Martorell, una acurada mostra de la Barcelona confinada entre muralles.

Altres delícies cartogràfiques inclouen els dibuixos de Cerdà com el Plano de los alrededores de la ciudad de Barcelona (1855), el famós plànol Planta y Proyecto de Reforma y Ensanche de Barcelona (1859) o la seva actualització del 1861, així com tota la cartografia inclosa a la Teoría General de la Urbanización (1867).

Cartografiar era una feinada àrida, i per això es feien molt pocs plànols i molt precisos. Amb una planta, un alçat i una secció, es podia construir una finca. Ara la informàtica ha desenvolupat sistemes que permeten que, en pocs segons, les màquines raonin, pensin, imaginin i configurin imatges del que un pla urbanístic pot arribar dir en centenars de fulls. I això, pot ajudar a fer una millor traducció entre el que pretenen els planificadors (departaments d’urbanisme) i el que els propietaris, inversors o residents poden entendre sobre el potencial del seu barri.

Posaré un exemple: imaginem un solar amb dues naus construïdes en desús (buides) al Poblenou. A les plataformes de compravenda s’hi anuncia el preu mínim desitjat pels propietaris. Un potencial comprador, si no és del gremi urbanístic, pot passar-s’hi setmanes si procura comprendre el que diu la Modificació puntual del Pla General Metropolità per un 22@ més inclusiu i sostenible, amb tots els seus annexos ambiental, social, econòmic… Existeix una molt bona eina informàtica, el PIC (Punt d’Informació Cartogràfica), que és un servei digital de l’Ajuntament de Barcelona que permet accedir a informació urbanística i cartogràfica detallada de la ciutat. És una plataforma que proporciona dades sobre planejament urbanístic, infraestructures, usos del sòl, equipaments, qualificacions urbanístiques i altres elements territorials d’interès en una determinada parcel·la. El sistema permet descarregar-se en segons tota la normativa que afecta una determinada parcel·la, i estem parlant de milers de pàgines escrites amb qüestions clau.

Pot ser que el comprador de les naus no conegui les càrregues urbanístiques que afecten la parcel·la, que no sigui capaç d’entendre que hi ha dos coeficients d’edificabilitat per a usos diferents (per exemple, activitat econòmica i habitatge protegit), pot ser que no compengui que haurà de pagar l’equivalent a les cessions de l’aprofitament corresponents a l’Ajuntament, i pot ser que se li escapi que haurà de pagar una quota significativa pel Pla Especial d’Infraestrctures. A la plataforma de compra-venda, de tots aquests costos, ni n’informen, ni indiquen com calcular-los.

Com més complexes esdevenen les ciutats, més àgils i obertes han de ser les respostes per a tota mena d’interessos contraposats

D’altra banda, és impossible que els planificadors puguin imaginar totes les preguntes que la ciutadania pot fer-se sobre les repercussions del pla: si l’ús de l’habitatge protegit és obligatori, qui l’haurà de llogar? Com s’adjudicaran el pisos? És possible que un hipotètic comprador no pensi que el nou ús de l’habitatge protegit li comporti aprendre sobre el Registre de Sol·licitants d’Habitatge Protegit i el sistema d’adjudicacions per concurs que preveuen les normes barcelonines. Al final, l’urbanisme, sota una pretesa uniformitat de criteris per a qualsevol situació o propietat, acaba tenint un ús discrecional que acaba resolent-se en consultes presencials, sovint no vinculants, sobre la interpretació de la normativa, perquè hi ha mil projectes possibles, i mil situacions preexistents diferents.

Sens dubte, entrenar un sistema intel·ligent per explicar, resoldre preguntes freqüents i assentar càtedra, ajudaria tant ciutadans, operadors, propietaris i tècnics municipals a fer de l’urbanisme una disciplina més àgil i comprensible. Com més complexes esdevenen les ciutats, més àgils i obertes han de ser les respostes per a tota mena d’interessos contraposats. Vaja, és que admeto que jo mateixa n’he après moltíssim, d’urbanisme, gràcies als repositoris digitals del Registre de Planejament i dels sistemes georeferenciats. Per què no fer un pas més i pensar ara en fer-ho entenedor per als no especialistes?