Què succeiria si separéssim les obres del context del museu que les envolta? Com veuríem i interpretaríem les obres si la seva situació a les sales fos diferent? Com visitaríem el museu sense un recorregut marcat, sense un espai determinat? Aquestes són les preguntes que susciten Col·lecció MACBA. Preludi, basant-se en el llibre Intenció Poètica, de l’autor martiniquès Édouard Glissant.
Glissant, poeta, novel·lista i filòsof nascut a Saint–Marie, Martinica, el 21 de setembre de 1928, i mort a París, el 3 de febrer de 2011, acèrrim seguidor de les idees de Gilles Deleuze, va ser un defensor del mestissatge polític, teòric i cultural, així com creador del terme criollització, que fa referència a la defensa de l’art africà i al moviment de la Négritude francesa.
Sota la premissa del poeta, el museu proposa una aproximació a les obres adquirides recentment, permeabilitzant el seu relat i el seu temps.
Les obres, que s’exposen en la primera planta de l’edifici Meier, es mostren, aquesta vegada, com un exercici de ruptura amb el marc establert fins al moment, donant espai a la reflexió i a la crítica i reformulant el concepte d’art com un principi generador i emancipador.
Treure de context sempre genera convulsió, contrast, pèrdua i descobriment. La falta de dramatúrgia en les obres obliga a girar la mirada al fonamental. Desvia a l’espectador dels clixés, els prejudicis i la prosa. L’obra torna a parlar-nos per si sola i la narrativa que sol llastrar gran part del valor de l’art contemporani, queda totalment arraconada, menyspreada, relegada a la futilitat…
Aquest tipus d’exercicis, lluny de ser una fórmula nova o de tan sols pretendre rejovenir el catàleg del museu, són fruit de la manera de pensar moderna. Estem tan habituats al seguidisme, a assentir amb el cap enfront tot allò que ens imposen els catàlegs convencionals, que moltes vegades no deixem espai per a la mateixa formació d’opinió.
La col·lecció se serveix de crear nous espais de convivència, una espècie de mudança contemporània, en la qual acabem compartint pis amb desconeguts, i aquests, ens acaben semblant éssers fascinants.
L’exposició obre amb un diàleg amb el mateix edifici. La disrupció material dels límits del museu. L’arquitectura, els pilars de Llum Broto conviuen amb el dia a dia del museu: la construcció, la destrucció, la restauració i el canvi permanent. L’obra ocupa l’entrada de manera monumental tallant la llum del vestíbul fins a gairebé encegar per complet l’accés a la resta de sales. Pep Duran, d’altra banda, proposa situar-nos a la meitat de l’obra. El visitant està dins de l’obra i forma part d’ella. Els nostres cossos, doncs, aporten l’indispensable factor humà que completa la dramatúrgia del museu.
El recorregut prossegueix reflexionant sobre el temps. Com és el temps del museu? Com transcorre el temps en el seu interior? Com dialoguen les obres i les històries que les conformen entre elles? Els contextos com a grans comptadors d’històries. L’espectador, amb la seva corporalitat i la seva disposició física, està destinat a transitar. És en aquest transitar en el que conformem la història, a través del temps narratiu, formant, irremeiablement, la nostra pròpia història a través de la relació que percebem de les obres. Metalls ens rememoren paisatges apocalíptics, poemes que taquigrafien el moviment de l’oceà i, una reflexió sobre la contínua mutació de la matèria, al costat de l’explosió de color com a mapa de sensacions, conformen aquesta primera part de la visita.
El següent pas ens dirigeix a la reflexió sobre el llenguatge i la poesia. Tots dos termes comparteixen el mateix origen. Pot l’art retornar-nos la poètica del quotidià, d’allò habitual i que sol passar gairebé desapercebut? En aquest punt, hi ha un intent de rellegir el llenguatge i el seu significat, fins i tot, quan aquest llenguatge es veu substituït pel silenci. De manera hermètica o més oberta, les obres aquí exposades, tracen línies de sentit sobre l’exercici de nomenar, de dir, d’enunciar… El que es diu i es fa amb les paraules marca aquesta diferència, una altra vegada, inexistent i mancada de sentit sense la presència activa del visitant.
Tanquem amb una reflexió sobre la funció pròpia del museu. El museu com a exemple de la modernitat, com a entitat sempre en qüestió, en autocrítica permanent, en reformulació constant. Un museu conscient de la problemàtica que l’embolica i, cada vegada més allunyat de la seva història i la seva herència colonial, per a mirar a l’experimentació i reformar-se com a laboratori d’idees. En les últimes dècades, la transformació ha desdibuixat els límits i l’han situat en un escenari d’independència enfront dels factors sociopolítics, artístics, culturals o econòmics. Una entitat mal·leable amb idees i conceptes que s’entrecreuen gràcies a l’observació i la participació.
Les obres, aquí, obren diàlegs amb la linealitat d’una història des del seu propi context i la discuteixen. N’hi ha, també, les que restableixen espais d’enunciació abans inexplorats, amb agents o episodis inèdits en l’art contemporani. Atendre les obres, doncs, suposa transitar per arquitectures de desconstrucció, cancel·lant per complet el seu temps de treball, que fins al moment, havia copat el seu temps de vida. Un retorn al poder col·lectiu, a l’alliberament de la veu, a un exercici que sembla un repòs merescut per a moltes obres que, després d’anys de pugna contra el seu temps, tornen a la innocència de la seva concepció. Hi ha espai per a la protesta, la reivindicació, la lluita i la possibilitat de joc i de canvi. S’albira un futur basat en la idea de la nació-estat. Es torna a la plaça pública i al poder transformador de la col·lectivitat. Amb una cita de Zoe Leonard, “- Vull un president que…”, el museu imagina una realitat no tan utòpica a la qual pretén obrir-se com entitat.
La mostra, que estarà vigent fins a mitjan 2024, està comissionada per Elvira Dyangani Ose, Antònia M. Perelló Ferrer, Claudia Segura Campins i Patrícia Sorroche. En ella podem trobar obres d’Etel Adnan, Jonathas Andrade, Iván Argote, Richard Artschwager, Mar Arza, Fikret Atay, Ursula Biemann, Stanley Brouwn, John Cage, Lúa Coderch, Octavi Comeron, Fito Conesa, Ángela de la Cruz, Ignasi Aballí, Bernat Daviu, Mirtha Demisache, Pep Duran, Laia Estruch, Ángela Ferreira, Peter Friedl, Sandra Gamarra, Dora García, Regina Giménez, Nuria Güell, Mona Hatoum, Marine Hugonier, Daniela Ortiz, Amalia Pica, Tere Recarens, Elena del Rivero, Tres, Isidoro Valcálcel Medina i Oriol Vilanova, entre altres.
Preludi suposa, precisament això, un avançament, una entrada al que ve a ser una autèntica declaració d’intencions pel que fa a les línies a seguir aquesta nova temporada, i marca el camí i el futur més pròxim del museu.
