L’any passat la sol·licitud de patents europees iniciades a Espanya va créixer en un 7,4% fins a un total de 1.676, segons les dades de l’Oficina Europea de Patents (EPO per les seves sigles en anglès). Espanya va ser un dels països amb un major increment i va quasi duplicar l’augment global de l’activitat registrada respecte del 2016 (3,9%). Però a pesar d’aquesta millora, l’informe anual de l’EPO també mostra que el país segueix estant a la cua d’Europa en aquesta activitat, molt per sota d’Estats com Suècia, Holanda o Dinamarca, i que els 1.676 expedients iniciats aquí van suposar tan sols l’1% dels prop de 166.000 registrats a l’EPO, i originats tant a països europeus com de la resta del món.
Però dins Espanya hi ha també locomotores i vagons de cua. Catalunya, seguida de Madrid i el País Basc, són els territoris que més sol·licituds de patents europees van registrar, sumant entre els tres més del 65% de l’activitat. És una concentració que es repeteix, en major o menor mesura, any rere any. De fet, Catalunya per si sola va ser la responsable del 37,6% del total de les patents (amb un volum de 633 sol·licituds i un increment del 15,7% respecte del 2016). L’explicació d’aquesta concentració està estretament relacionada amb el pes significant que té la indústria en aquest territoris, ja que és precisament la necessitat d’aquestes fàbriques per a exportar els seus productes el que ha acompanyat la sol·licitud de patents. Per això tampoc resulta estrany que els EE.UU., Alemanya i el Japó siguin els països d’origen que lideren el rànquing de l’EPO. Els tres van sumar més del 50% del total.
Si s’amplia la fotografia a la sol·licitud de patents mundials, i segons les dades de l’Oficina Espanyola de Patents i Marques (OEPM), durant el 2017 Espanya va registrar 1.407 expedients via PCT (el sistema internacional), el que suposa menys de l’1% del total. A més aquesta xifra va ser menor a la de 2016 (un 6,44% menys). Una explicació possible a aquesta davallada és que les empreses es van focalitzar sobretot en les patents d’àmbit europeu, que de fet és on es concentra la gran majoria de les exportacions espanyoles.
També va caure el número de patents nacionals, és a dir, les que només tenen validesa per a protegir un determinat invent al territori espanyol. Segons l’OEPM es va passar de les 2.849 de 2016 a les 2.286 de 2017, és a dir, un 20% menys. Aquest descens s’explica en part pel canvi en la llei espanyola, que va restringir-ne la sol·licitud. Abans el procediment en la concessió no preveia un examen sobre la innovació que realment aportava aquell invent, sinó que es concedia per defecte. Amb el canvi normatiu, que va entrar en vigor l’abril de l’any passat, Espanya donava un pas definitiu per adaptar la seva legislació a les condicions i requisits que imperen a la majoria dels països avançats. I de pas feia que molts sol·licitants optessin ara directament per una patent europea.
Però més enllà de les dades globals sobre expedients, de les estadístiques de l’OEPM es poden extreure altres conclusions. Una de les més evidents és que això de patentar, a Espanya, és cosa d’uns pocs, i aquesta concentració explica també perquè les xifres no acaben d’enlairar-se per assimilar-se més al volum d’altres països de l’entorn. Només cal mirar el llistat d’institucions, universitats i empreses que lideren les estadístiques, any rere any, de l’Oficina de Patents espanyola. El Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), Seat, BSH Electrodomésticos España, Airbus, Laboratoris del Dr. Esteve, Repsol, Fundación Tecnalia, i universitats politècniques com la de València, Catalunya o Madrid, estan sempre al capdavant de les llistes i els seus noms es repeteixen una i altra vegada.
Per perfils de sol·licitants, les empreses encara no superen el 50% de les demandes (es queden en el 43,6% del total) mentre que les universitats assumeixen el 16%, el CSIC i els organismes públics prop d’un 4% i la resta (el 36,7%) queda en mans de particulars. Pel que fa a les empreses, i a l’igual que passa amb les que exporten regularment, el grup de noms que es va repetint en les estadístiques de l’OEPM cada any és més aviat reduït. I això explica també perquè costa millorar el posicionament d’Espanya al rànquing mundial de la innovació.
Un altre element interessant d’anàlisi és que si es centra la mirada només en les patents internacionals sol·licitades davant l’OEPM, el rànquing queda liderat quasi en exclusiva per les universitats i les institucions públiques. Aquí les empreses queden relegades a una presència molt menor. D’alguna manera, les dades ens diuen que les multinacionals presents a Espanya fan la gran recerca a altres països i que la que es fa aquí té una destinació molt més enfocada al mercat local o com a molt a l’europeu.
Centrem ara l’anàlisi a Catalunya. Segons un estudi recent de la Generalitat, el número d’empreses innovadores a Catalunya s’ha mantingut força estable en els darrers anys. En el període 2014-2016 el govern català en comptabilitzava 7.933, quasi les mateixes que en el període entre 2013 i 2015 (7.901) i relativament similar a les registrades en 2010-2012 (7.318). Això pel que fa a les empreses que no són de base tecnològica. En aquest cas el número d’empreses que tenen un alt component d’innovació es manté més o menys estable al voltant de les 4.000 en els diferents períodes des de 2010. Segons les mateixes dades de la Generalitat, Catalunya lidera el posicionament dins l’Estat espanyol, amb un pes al voltant del 22% sobre el conjunt del teixit empresarial, per davant de Madrid (un 18%).
Respecte la resta de països europeus, segons aquest informe, Catalunya queda situada en la dotzena posició pel que fa al pes de la força de treball dedicada a activitats relacionades amb l’R+D+i, amb un 1,46% sobre el total de treballadors. La mitjana de la Unió Europea queda en un 1,34%. I pel que fa al nombre de sol·licituds de patents, l’informe del Govern català posa l’accent precisament en el fet que cada vegada creix més el nombre d’expedients per a protegir les innovacions amb patents internacionals, mentre que es redueix el volum de patents nacionals. Així, mentre les patents europees han crescut un 30% entre 2014 i 2017, les que es limiten al territori espanyol s’han reduït un 31,6%.
Vistes les dades sembla fàcil ser com a mínim mig optimista i pensar que la innovació camina en bona direcció. Però alhora també impera una certa prudència perquè les diferents estadístiques ens diuen que la velocitat és encara lenta i que Espanya -a pesar del bon comportament de territoris com Catalunya, Madrid o el País Basc-, encara té molt camí per a fer. La forta concentració en pocs actors generadors d’innovació també posa en evidència que l’activitat d’R+D+i no està prou generalitzada en el teixit empresarial. És de suposar que l’augment de les exportacions acompanya a una major necessitat per patentar. Però de moment encara es pot dir allò de que a Espanya inventar és cosa d’uns pocs.
