Del cinema mut al cinema dels grans estudis de Hollywood, del classicisme al cinema experimental, de Méliès a Stan Laurel i Oliver Hardy a la ‘Magnòlia’ de Paul Thomas Anderson o de C. B. De Mille a Steven Spielberg, potser podríem dir que el cànon fílmic ha passat per més mutacions que la literatura del segle XX. Mutacions accelerades. La selecció que presentem és del tot accessible gràcies al DVD, una nova mutació del cinema
1
Iván el terrible
SERGEI M. EISENSTEIN, 1944-1946
La conjura de los boiars
Eisenstein va dir que l’origen del cinema no es trobava només en Edison sinó que es basava en un passat d’una cultura enorme: aquí sembla que els personatges d’El Greco agafin moviment. Les formes, les ombres, els angles, les distàncies, el laberint dels escenaris es distorsionen, la música de Prokófiev exalta el caràcter líric i operístic de l’obra, i Eisenstein experimenta a cada pla amb el nou joguet que la tècnica li havia regalat: el cine sonor.
Vídeo amb imatges de la pel·lícula i amb la banda sonora de Sergei Prokofiev.
2
Vida d’Oharu
KENJI MIZOGUCHI, 1952
Mizoguchi mostra amb un sàdic criteri exhibicionista la terrible peripècia vital d’una prostituta: la felicitat és un miratge efímer i el happy end una impossibilitat sobrenatural. La violència, el sexe i la mort impregnen rotundament la pel·lícula, però no es veuen –se senten i es flairen– gràcies a les maniobres el·líptiques i a l’ús esplendorós d’un mecanisme narratiu que es desplega de la mateixa manera que els pergamins pintats a mà.
Escena de presentació de la protagonista.
3
Contes de Tòquio
YASUJIRO OZU, 1953
Una parella de camperols viatgen a Tòquio per visitar els seus fills. Fugint de qualsevol excepcionalitat argumental, ancorada tothora en una invencible inclinació cap a la rutina, el que passa en aquesta pel·lícula és d’una alta electricitat dramàtica que no cau mai en la temptació dels escarafalls del patetisme. De manera inexorable i parsimoniosa, amb un llenguatge de seda transparent, Ozu aconsegueix convertir el no-res en una cosa sublim i enlairar el real a l’estadi superior de veritat.
4
Madame D
MAX OPHÜLS, 1953
Una mena de madame Bovary de la Belle Époque, casada amb un general, coneix un diplomàtic italià, i, a partir d’aquí, amb una estructura fatalment circular, comença una de les relacions més pures, tortuoses i memorables de la història del cine gràcies a l’aterradora lucidesa de Max Ophüls a l’hora de filmar el pas del temps com un motor que empeny i anorrea, i que no perdona ni es compadeix de ningú.
5
Viaggio in Italia
ROBERT ROSSELLINI, 1954
Un matrimoni anglès se’n va de vacances a Itàlia, i Rossellini s’encarrega d’evidenciar que una parella pot ser un volcà de ressentiments mutus que espera la falta de la rutina per lesionar-se sense clemència. La realitat exterior es barreja amb l’interior dels personatges, el ritme candent i pausat domina la posada en escena, i la pel·lícula no té ni un inici ni un final, sinó que és un desenrotllament de buits i temps morts per explicar el que no es veu a través del que se suggereix.
6
Trilogia d’Apu
SATYAJIT RAY, 1955-1959
La cancó del camí, L’invencible, El món d’Apu
Kurosawa va dir que no conèixer el cine de Satyajit Ray era com viure sense haver vist el sol o la lluna. A la trilogia –hi ha una correspondència mil·limètrica entre tots els detalls visuals– narra els moments determinants de la vida d’Apu, des de la infància fins a l’edat adulta, però més enllà del relat de les il·lusions d’una vida –Apu vol ser escriptor–, Ray s’encarrega d’avisar que quan es fan plans de futur es dóna la benvinguda a la mala sort.
7
The Searchers
JOHN FORD, 1956
És un western ombrívol i tràgic, la història d’una obsessió bíblica protagonitzada per un neuròtic –o un solitari– que vaga pel desert de Texas buscant un lloc on morir ell i la nena que tem haver engendrat. John Ford sabia que una pel·lícula només ha de tenir el necessari, però rere la seva lacònica contenció estilística s’hi amaga una arquitectura tan sofisticada que, en els dotze primers plans, narra amb una miraculosa concisió la vida sencera d’una família.
8
Hanyo
KIM-KI-YOUNG, 1960
Un melodrama de manual –un adulteri entre un professor de música i la criada de la família– esdevé un thriller de terror psicològic turbulent i fascinant. Narrat amb una precisió quirúrgica, el drama costumista es barreja amb l’horror gòtic –l’espai d’una casa es converteix en un personatge més pervers que la protagonista–, l’asfíxia domina cada pla, i potser mai no s’havia vist que un got d’aigua pogués representar un perill tan letal.
9
Gertrud
CARL THEODOR DREYER, 1964
El melodrama requereix el domini del continu dramàtic, l’ús de les lleis de la identificació sentimental, virtuosisme en la graduació de la musicalitat secreta i en l’harmonia dels ritmes interiors: a Gertrud, Dreyer l’eleva a cotes metafísiques. Pel·lícula de diàlegs, a l’últim pla desapareix la paraula i, quan la protagonista tanca la porta i fa un gest de comiat, el que se sent no és el rellotge invisible que ha sonat durant tota la cinta –el temps no es veu–, sinó la campanada que anuncia la mort.
Vídeo amb escenes de la pel·lícula i comentari del crític cinematogràfic Richard Brody.
10
Trilogia de Koker
ABBAS KIAROSTAMI, 1987, 1991, 1994
On és la casa del meu amic?, I la vida continua, A través de les oliveres
El protagonista d’On és la casa del meu amic? és el pretext de l’odissea automobilística que emprèn el cineasta a I la vida continua, un àlter ego evident de Kiarostami, que a A través de les oliveres és interpretat per un altre actor que filma fins a l’extenuació una escena mínima de I la vida continua. Cada pel·lícula neix de l’anterior, la qüestiona, la corregeix i l’esquartera. L’obra de Kiarostami és una commoció lenta i soterrada que examina de nou els fonaments del cinema amb calma i humor.
L'edició de l'any que ve estrenarà el Talent Arena a Fira Montjuïc
L'empresa barcelonina utilitzarà els recursos per continuar creixent a Europa i obrir 20 noves clíniques
Se li atribueix a José Martí Pérez, polític i diplomàtic cubà i fundador del Partit…
L'associació privada d'empresaris aposta per la col·laboració público-privada en una jornada en la qual ha…
Musicalment superlativa, la posada en escena de 'La forza del destino' al Teatre del Liceu…
Enguany s’estrena una prova pilot al Barcelonès Nord, el Baix Maresme i el Maresme Central…