Deu obres que has de conèixer per sentir la música

1

El llibre vermell

ANÒNIM

(Segle XIV)

El llibre vermell de Montserrat conté una col·lecció única de cançons i danses de pelegrins d’inicis del XIV que suma les tradicions de la música culta i popular de l’època. Algunes peces són precs que abasten el misteriós encant d’un enyor ultraterré; la millor, “Imperaytritz de la ciutat joiosa”, és un càntic amorós dins un paratge de faula, de miniatura màgica, on el desig exulta en la infinitud de la seva demanda. És la joia pura d’una font que brolla sempre.

2

Recercadas del Trattado de Glosas

Diego Ortiz

(1553)

Les Recercadas són un prodigi de gràcia melancòlica, d’harmonia subtil, d’intel·ligència, però no són un oasi. Diego Ortiz, amb Narváez, Mudarra, Lluís Milà, Cabezón i algun més, il·lustra l’altíssim nivell de la música instrumental del Renaixement hispànic. Amb tot, a les Recercadas hi ha més que l’exponent quintaessenciat d’una gran tradició. Hi ha el tremolor del pressentiment sotmès a l’ordre de la forma exquisida, sàvia i dúctil, i a dins l’esplendidesa d’un art a la mesura humana.

3

Membra Jesu Nostri

Dietrich Buxtehude

(1680)

S’ha dit que el danès Buxtehude és el principal predecessor de Bach. Ho prova aquest cicle de set cantates breus, quasi en forma d’oratori. Cada cantata al·ludeix al patiment d’un membre del cos de Jesucrist en la Passió, i el conjunt, d’una coherència superba, colpidorament continguda i transparent és un exercici de meditació adolorida que transmuta l’empatia en introspecció, la incertesa en prec, amb l’esperança de contemplar finalment els membres estimats més enllà de les ombres, cara a cara.

4

La Passió segons Sant Mateu

Joahnn Sebastian Bach

(1727)

Si per a molts Bach és el centre mateix de la música, La Passió és el cim del seu art i, potser, la més alta consecució creadora de l’esperit humà, allà on la criatura s’adreça a plena veu al seu fautor. Entre tants moments incomparables, les àries “Erbarme dich, mein Gott” i “Mache dich, mein Herze, rein” expressen l’experiència lancinant de l’angoixa i les primeres besllums del consol que asserena com no s’havia fet mai. Deia Cioran: “Bach és l’única cosa que et fa pensar que l’univers no és un fracàs”. Déu pot estar satisfet.

5

Concerts per a clau i corda

Johann Sebastian Bach

(1730)

Els concerts per a clau i corda de Bach són entre les composicions instrumentals més gràcils i suggestives que va compondre. Bach és incansable i no deixa d’introduir embelliments que fan més expressiu el diàleg entre els instruments. Ens deixa corprès per sorpreses com l’adagio del concert per a clau, flauta i corda que en l’antiga i bella versió de Rampal convoca el paisatge lunar d’una faula onírica i secreta, o la concertada meravella de l’adagio per a dos claus i corda en do menor, d’una delicadesa ingràvida

6

Concert per a piano núm. 1. Op. 12

Ludwig van Beethoven

(1795-1801)

La música de Beethoven no es va imposar immediatament a l’admiració del públic. Ecos d’aquella audàcia encara ens sobten en escoltar el moviment que obre el primer concert per a piano, amb aquell devessall de temes relligats amb una gosadia fins llavors inaudita i que donen pas a un dels largos més pregnants de la història de la música. En la profunda connexió entre piano i orquestra, s’expandeix l’art de Mozart i domina el seu segle. El pianista hipersensible i l’incomparable arquitecte sonor ens enlluernen. Sempre arrogant i lliure, el jo romàntic s’imposa a l’univers.

7

Nocturns

Fryderyck Chopin

(1830-1849)

La sensibilitat romàntica és nocturna. Estima el recòndit, l’ombrívol i el secret per auscultar-se a ella mateixa mentre sent al fons el baix continu de l’enigma del món. Però també pot ser amable com una dansa a cau d’orella en el segon i el tercer nocturn de Chopin o en el Träumerei de Schumann: somniejos lleus, brevíssims, que transiten un moment pel territori del miracle i s’esvaneixen. En molts altres nocturns (el punyent setè, o el tretzè), la calma i la tempesta es disputen l’ànima de l’artista, com en els poemes de Hölderlin i Keats.

8

Tercera simfonia

Gustav Mahler

(1893-1896)

Mahler és un compositor inabastable. Portà endavant tot el que preludiaven els instants culminants de Brahms i Bruckner i que ell mateix presagià la ruptura de Schönberg i Berg. Potser sigui la tercera simfonia la més inabastable i rica de les seves obres. Un càntic desmesurat, nietzscheà, a la natura, misteri i d’esperança; un jeroglífic; una suma de troballes antigues i d’experiments nous. George Steiner ha escrit que el càntic que sorgeix de la nit de la Tercera se’ns emporta a una llar on no hem habitat mai i que ara és nostra.

9

Gymnopédies; Gnossiennes

Erik Satie

(1888 i 1890)

L’estranya imantació que desprèn aquest grapat de peces breus, la seva envoltant força evocadora, ha fet que se n’abusés, com a banda sonora fins i tot dels anuncis més banals. Ni això ha aconseguit esvanir el tel de misteri que transpiren. Amb les peces més secretes de Debussy i de Ravel, entonen el cant de cigne del neoromanticisme capvespral del fin de siècle. Els vasos comunicants del misteri són el camp de joc del geni. L’aroma de la tercera gnossiene de Satie ens embriaga encara; la llum de la cinquena festeja l’horitzó amb ròssecs de Giorgione.

10

Quartets de corda

Dimitri Xostakóvitz

(1938-1974)

El compositor rus començà a compondre quartets de corda relativament tard, el 1938, en l’avantsala de les grans porgues stalinistes. Els quartets van ser un refugi discret on prosseguir les seves exploracions musicals. Ja no abandonà mai aquesta forma, de condensada tensió. Assajà amb idees i moviments sencers que després incorporaria a les obres “majors”, un món musical densíssim, lúcid i incandescent. Ara ens permeten acostar-nos a l’art exuberant del maltractat geni rus en el que tenia de més íntim i més seu, allà on es va permetre la per a ell tan difícil llibertat. desperté, ella, tan bella, seguía allí.