Deu moments sublims de la pintura de tots els temps

1

La Trinitat

ANDRÉI RUBLIOV: 1410 APROX.

Galeria Tretiakov, Moscú

Obra cimera de la pintura d’icones, La Trinitat té una força única. Rubliov tracta el tema seguint la tradició cristianoortodoxa: tres àngels simbolitzen el misteri de la unitat del Pare, el Fill i l’Esperit Sant. L’artista recorre a la antiperspectiva per evitar tota teatralització. Com a conseqüència, l’espectador es deixa arrossegar pel moviment circular de la pintura i, quan la contemplació és reposada, també es deixa engolir pel remolí espiritual que se li proposa.

2

El naixement de Venus

SANDRO BOTTICELLI: 1483

Galeria Uffizi, Florència

Venus apareix, nua, com si fos l’eix del món, mentre els vents la banyen amb roses. Botticelli, entusiasta seguidor de les doctrines humanistes, fa que la seva Afrodita –Venus– sigui la Urània, nascuda del mar que ha fertilitzat els genitals seccionats d’Urà: la bellesa neix de la violència i s’imposa a la violència. La recuperació renaixentista de l’antiguitat clàssica es concentra en aquest cos de dona que Botticelli presenta com una síntesi entre sensualitat i saviesa.

3

L’últim sopar

LEONARDO DA VINCI: 1495-1497

Santa Maria delle Grazie, Milà

Si la pintura és, sempre, un tall en el temps, L’últim sopar és l’apoteosi del moment decisiu. Leonardo vol pintar l’instant immediatament posterior a l’anunci de Crist que hi havia un traïdor entre els seus apòstols. Per congelar aquest instant dóna un enfocament radicalment nou al gran motiu evangèlic, constituint quatre grups corals. Obra insuperable de la construcció en perspectiva, L’últim sopar es transforma en una dansa immòbil dominada per un equilibri tens i poderós.

4

L’escola d’Atenes

RAFAEL SANZIO: 1511

Museus Vaticans, Roma

Podríem considerar-la el manifest visual de l’humanisme. En aquesta obra Rafael busca expressar la unitat entre la naturalesa i l’esperit, així com una estreta comunicació entre els antics i els moderns. Emmarcats en una arquitectura genuïnament renaixentista Plató, que assenyala el cel, i Aristòtil, que ho fa cap a terra, presideixen l’assemblea de la saviesa. L’harmonia del conjunt és extraordinària: l’encarnació d’un ideal.

5

Malenconia I

ALBRECHT DURERO: 1514

Galeria Nacional de Karlsrhue, Alemanya

La iconografia de la malenconia es remunta als egipcis: l’home o la dona amb el cap recolzat a la mà. Aquest estat espiritual enigmàtic i torbador va ser associat, a partir del Renaixement, amb el talent creatiu. Dürer aconsegueix captar-lo amb perfecció única en el seu gravat sobre el tema. Un mosaic de presències fascinants i pertorbadores. El gos, el quadrat màgic, el poliedre truncat, l’esfera. I, dominant l’escena, àvida i insatisfeta la dama alada, l’àngel de la malenconia.

6

Judici final

MIQUEL ÀNGEL BUONARROTI: 1537-1541

Capella Sixtina, Roma

Tres dècades després de pintar El Gènesi, Miquel Àngel completa la seva intervenció a la Capella Sixtina en fer el Judici final, l’obra que constitueix el gran punt d’inflexió cap al barroc. Un extrem dramatisme presideix l’apoteosi dels cossos més gran que s’ha pintat mai. En l’allau corporal que s’imposa a la mirada destaca el poder del Crist majestàtic i la radicalitat sacrificial de l’autoretrat del mateix artista en la pell de sant Bartomeu.

7

David amb el cap de Goliat

MICHELANGELO MERISI DA CARAVAGGIO: 1610

Galeria Borghese, Roma

La que passa per ser l’última pintura de l’artista, i de la qual es diu que és un autoretrat en les faccions de Goliat, és ben representativa del gran viratge que dur a terme Caravaggio en la pintura europea. La foscor s’apodera de l’espai pictòric i la llum, invertint l’òptica renaixentista, deixa de procedir de l’exterior per habitar l’interior de la pell. Els cossos queden incendiats per un foc blanc fins a aconseguir una intensitat dramàtica sense precedents.

8

Las Meninas

DIEGO DE VELÁZQUEZ: 1656

Museo del Prado, Madrid

En la culminació del seu talent Velázquez fa amb Las Meninas una veritable radiografia de l’acte de pintar. El quadre és, simultàniament, un desenvolupament del motiu barroc que evoca l’artista al seu taller, un retrat de grup i un autoretrat del mateix pintor. Per sobre de tot, aquesta obra és una mena d’autoretrat de la pintura mateixa, una anàlisi de la seva essència i un joc de miralls magnètic en el qual l’espectador se sent atrapat inevitablement.

9

Els jugadors de cartes

PAUL CÉZANNE: 1656

Museu d’Orsay, París

En el seu últim quadre de la sèrie de cinc obres dedicades al tema, Cézanne arriba a la quinta essència de la seva concepció estètica: el predomini de la forma, la màxima economia del llenguatge, el fonament geomètric de l’espai, la continuïtat del desplegament cromàtic. L’última versió d’Els jugadors de cartes és la síntesi de classicitat i modernitat, així com una anticipació de les avantguardes que convertiran Cézanne en una referència màxima.

10

Guernica

PABLO PICASSO: 1937

Museu Reina Sofía, Madrid

En aquesta obra de grans proporcions, pintada exclusivament en blanc i negre, i en una àmplia gamma de grisos, Picasso porta a la revolució cubista el seu desenvolupament més acabat. La tradició dels “desastres de la guerra”, iniciada per Goya, desemboca en aquesta pintura violenta, hermètica, plena de simbolismes. El seu contingut transcendeix el moment històric en què es va concebre per elevar-se, amb pulsió tràgica, a la categoria d’universal.