Més enllà de l’hivern de la cultura, de la icona al ‘collage’, l’art de pintar dóna nous trajectes a la mirada, en el museu imaginari que uneix consciència, sensualitat i vida simbòlica. Deu quadres destaquen la continuïtat de la pintura en una culminació del misteri, la saviesa del color i la dialèctica entre clàssics i moderns
1
La Trinitat
ANDRÉI RUBLIOV: 1410 APROX.
Galeria Tretiakov, Moscú
Obra cimera de la pintura d’icones, La Trinitat té una força única. Rubliov tracta el tema seguint la tradició cristianoortodoxa: tres àngels simbolitzen el misteri de la unitat del Pare, el Fill i l’Esperit Sant. L’artista recorre a la antiperspectiva per evitar tota teatralització. Com a conseqüència, l’espectador es deixa arrossegar pel moviment circular de la pintura i, quan la contemplació és reposada, també es deixa engolir pel remolí espiritual que se li proposa.
2
El naixement de Venus
SANDRO BOTTICELLI: 1483
Galeria Uffizi, Florència
Venus apareix, nua, com si fos l’eix del món, mentre els vents la banyen amb roses. Botticelli, entusiasta seguidor de les doctrines humanistes, fa que la seva Afrodita –Venus– sigui la Urània, nascuda del mar que ha fertilitzat els genitals seccionats d’Urà: la bellesa neix de la violència i s’imposa a la violència. La recuperació renaixentista de l’antiguitat clàssica es concentra en aquest cos de dona que Botticelli presenta com una síntesi entre sensualitat i saviesa.
3
L’últim sopar
LEONARDO DA VINCI: 1495-1497
Santa Maria delle Grazie, Milà
Si la pintura és, sempre, un tall en el temps, L’últim sopar és l’apoteosi del moment decisiu. Leonardo vol pintar l’instant immediatament posterior a l’anunci de Crist que hi havia un traïdor entre els seus apòstols. Per congelar aquest instant dóna un enfocament radicalment nou al gran motiu evangèlic, constituint quatre grups corals. Obra insuperable de la construcció en perspectiva, L’últim sopar es transforma en una dansa immòbil dominada per un equilibri tens i poderós.
4
L’escola d’Atenes
RAFAEL SANZIO: 1511
Museus Vaticans, Roma
Podríem considerar-la el manifest visual de l’humanisme. En aquesta obra Rafael busca expressar la unitat entre la naturalesa i l’esperit, així com una estreta comunicació entre els antics i els moderns. Emmarcats en una arquitectura genuïnament renaixentista Plató, que assenyala el cel, i Aristòtil, que ho fa cap a terra, presideixen l’assemblea de la saviesa. L’harmonia del conjunt és extraordinària: l’encarnació d’un ideal.
5
Malenconia I
ALBRECHT DURERO: 1514
Galeria Nacional de Karlsrhue, Alemanya
La iconografia de la malenconia es remunta als egipcis: l’home o la dona amb el cap recolzat a la mà. Aquest estat espiritual enigmàtic i torbador va ser associat, a partir del Renaixement, amb el talent creatiu. Dürer aconsegueix captar-lo amb perfecció única en el seu gravat sobre el tema. Un mosaic de presències fascinants i pertorbadores. El gos, el quadrat màgic, el poliedre truncat, l’esfera. I, dominant l’escena, àvida i insatisfeta la dama alada, l’àngel de la malenconia.
6
Judici final
MIQUEL ÀNGEL BUONARROTI: 1537-1541
Capella Sixtina, Roma
Tres dècades després de pintar El Gènesi, Miquel Àngel completa la seva intervenció a la Capella Sixtina en fer el Judici final, l’obra que constitueix el gran punt d’inflexió cap al barroc. Un extrem dramatisme presideix l’apoteosi dels cossos més gran que s’ha pintat mai. En l’allau corporal que s’imposa a la mirada destaca el poder del Crist majestàtic i la radicalitat sacrificial de l’autoretrat del mateix artista en la pell de sant Bartomeu.
7
David amb el cap de Goliat
MICHELANGELO MERISI DA CARAVAGGIO: 1610
Galeria Borghese, Roma
La que passa per ser l’última pintura de l’artista, i de la qual es diu que és un autoretrat en les faccions de Goliat, és ben representativa del gran viratge que dur a terme Caravaggio en la pintura europea. La foscor s’apodera de l’espai pictòric i la llum, invertint l’òptica renaixentista, deixa de procedir de l’exterior per habitar l’interior de la pell. Els cossos queden incendiats per un foc blanc fins a aconseguir una intensitat dramàtica sense precedents.
8
Las Meninas
DIEGO DE VELÁZQUEZ: 1656
Museo del Prado, Madrid
En la culminació del seu talent Velázquez fa amb Las Meninas una veritable radiografia de l’acte de pintar. El quadre és, simultàniament, un desenvolupament del motiu barroc que evoca l’artista al seu taller, un retrat de grup i un autoretrat del mateix pintor. Per sobre de tot, aquesta obra és una mena d’autoretrat de la pintura mateixa, una anàlisi de la seva essència i un joc de miralls magnètic en el qual l’espectador se sent atrapat inevitablement.
9
Els jugadors de cartes
PAUL CÉZANNE: 1656
Museu d’Orsay, París
En el seu últim quadre de la sèrie de cinc obres dedicades al tema, Cézanne arriba a la quinta essència de la seva concepció estètica: el predomini de la forma, la màxima economia del llenguatge, el fonament geomètric de l’espai, la continuïtat del desplegament cromàtic. L’última versió d’Els jugadors de cartes és la síntesi de classicitat i modernitat, així com una anticipació de les avantguardes que convertiran Cézanne en una referència màxima.
10
Guernica
PABLO PICASSO: 1937
Museu Reina Sofía, Madrid
En aquesta obra de grans proporcions, pintada exclusivament en blanc i negre, i en una àmplia gamma de grisos, Picasso porta a la revolució cubista el seu desenvolupament més acabat. La tradició dels “desastres de la guerra”, iniciada per Goya, desemboca en aquesta pintura violenta, hermètica, plena de simbolismes. El seu contingut transcendeix el moment històric en què es va concebre per elevar-se, amb pulsió tràgica, a la categoria d’universal.
“Vaig estudiar Filosofia perquè sempre he tingut més preguntes que respostes, però la veritat és…
La substitució del pessebre tradicional per una estrella gegant no eliminarà la polèmica anual de…
La institució proposa analitzar nous conceptes, experiències i audiències amb un viatge virtual el 25…
El nou president de la infraestructura, José Alberto Carbonell, promet ambició, humilitat i lleialtat en…
'Baró Estardipen. Presó general de gitanos i gitanes' és una mostra que vol reparar la…
La instal·lació, de nou metres de diàmetre, ocuparà un lateral de la plaça, que per…